La vida d’Amàlia Domingo Soler està marcada per la soledat i una salut precària. Ella mateixa escriu: “La meva arribada a la Terra no va alegrar a ningú”. Quan neix, el seu pare ja és mort. I vuit dies després es queda cega, però gràcies a un modest farmacèutic recupera part de la vista. Malgrat la dificultat, la mare insisteix que aprengui a llegir i, aleshores, troba refugi en la poesia. El 1860, la seva vida encara s’enfonsa un graó més quan mor la seva mare. A la recerca d’una vida millor, es trasllada a Madrid, on només troba petites feines de costurera i acaba vivint de la caritat. Desesperada, intenta trobar una explicació als seus infortunis: busca Déu a les esglésies, però no el troba. La progressiva pèrdua de visió la porta a visitar un metge que li entrega un exemplar d’'El criterio', diari espiritista de l’època.

A partir d’aquest moment, comença a escriure per a revistes espiritistes, on els seus articles no passen desapercebuts, i assisteix a trobades. “Em vaig convèncer que estava més cega de l’ànima que del cos, i per viure és necessari veure-hi”, escriu. El 1876, convidada pel centre espiritista La Bona Nova, es trasllada a viure a Barcelona. A partir d’aquest moment, gràcies als membres de la comunitat i als ànims que rep dels esperits que la visiten, segons explica a les seves memòries, se centra exclusivament a escriure. Però, en una Catalunya d’arrels catòliques, no tothom accepta l’espiritisme, una creença que capgira l’ordre social representat per l’Església oficial i que defensa el lliure pensament. 

Un debat espiritual
A partir del 1877, a causa d’un article publicat al 'Diari de Barcelona' en el qual es qualifica l’espiritisme de “monstruositat”, començarà a publicar a diaris generalistes. Dos anys després surt a la llum el primer número del setmanari 'La Luz del Porvenir', del qual n’és directora. Suspès per la censura, edita 'El eco de la verdad'. També afirma mantenir contacte amb l’esperit del pare Germán, un capellà desterrat en la seva darrera encarnació, qui l’anima a narrar les seves memòries. El 1888, com a vicepresidenta de la Societat Espiritista Espanyola, participa en el I Congrés Espiritista Internacional que se celebra a la capital catalana, on aquesta creença ja ha agafat volada. Soler promou i defensa l’espiritisme fins als darrers dies. Quan mor als 73 anys, no està sola. Molts ploren la pèrdua.