En un local al bell mig del barri de Sants hi ha el Centre Zen de Barcelona. Un espai blanc, silenciós i senzill. Només entrar, la llum natural, les formes circulars i l’olor d’encens generen serenitat, recolliment i voluntat de consciència. Un petit altar dedicat a Buda centra l’espai de meditació. L’any 1979, Pere Secorún, llicenciat en Història i en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona, va ser un dels fundadors d’aquesta organització i avui n’és el seu coordinador. “Aquí, a la dècada dels 70, l’exercici de la meditació zen no era fàcil, jo la vaig descobrir a partir d’un grup de gent que venia de França. En aquell moment buscava una cosa pràctica, lluny de teories, de creences i de conferències”, explica. El seu primer guia va ser el mestre Deshimaru, budista zen japonès resident a París i introductor d’aquest tipus de meditació a Europa, amb qui de seguida va saber que podia confiar.

L'any 1983 va ser ordenat monjo per Étienne Mokusho Zeisler i es va convertir en el seu deixeble. I, actualment, després de viatjar per diversos països i conèixer diferents comunitats, practica sota la direcció del mestre Dosho Saikawa Roshi, de qui ha rebut la transmissió del dharma (doctrina de Buda). Però al seu torn i de forma natural, amb els anys, ell també ha esdevingut preceptor: “En la mesura que aprofundeixes en un camí et poses al servei dels altres i d’aquesta manera passes de deixeble a mestre”. Secorún explica la base d’aquesta pràctica budista amb una de les grans sentències de la meditació zen: “La via és sota els nostres peus”. És a dir, “hem d’estar oberts a tot el que ens passi i viure la realitat tal com és”. Tenint en compte aquesta premissa, els budistes no conceben la meditació com una rutina, sinó com una forma d’enfocar la vida. “No practiquem per despertar, per obrir-nos a un moment que vindrà després, sinó per viure el present”, assegura Secorun. Una descoberta del jo que cada persona fa cada dia, en la seva pròpia quotidianitat, i per aquest motiu el Centre Zen, que aviat celebrarà quaranta anys, no es troba perdut entre muntanyes relaxants, sinó al mig del brogit de la ciutat.

La comunitat
La sangha, el buda i el dharma són considerats “les tres joies” del budisme. Sangha és una paraula originària del pali o del sànscrit que significa ‘associació’, ‘assemblea’ o ‘comunitat’. En el budisme, la shanga és “l’aixopluc on un es pot refugiar”. Secorún destaca el valor de la shanga: “Mal que l’objectiu de la meditació sigui trobar-se un mateix i la pràctica sigui individual, és important viure-la en comunitat i compartir-la”. “L’experiència dels altres és un suport i trobar la soledat amb companyia t’ajuda a no perdre’t”, insisteix.