No tota l’església catòlica va acceptar la dictadura franquista. També hi va haver cardenals indòcils. Francesc d’Assís Vidal i Barraquer en va ser un. Quan l’any 1943, en plena Segona Guerra Mundial, va morir a la cartoixa de La Valsainte (Suïssa), els monjos el van deixar a la caixa preveient que el portarien a Tarragona, d’on era arquebisbe, però Franco s’hi va negar. Només d’aquella manera, ja 'post mortem', va poder castigar un home que mai es va deixar doblegar.

Fill del notari de Cambrils, estudià al col·legi dels jesuïtes de Manresa i al seminari de Barcelona, es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona i es doctorà a Madrid i a Tarragona. Una educació que el distingia d’altres eclesiàstics del seu temps. Va ser ordenat sacerdot el 1899. Després d’exercir diversos càrrecs dins l’Església catalana, el 1919 va ser nomenat arquebisbe de Tarragona i tres anys més tard cardenal, lloc que va ocupar amb humilitat. No solament va contradir els poders polítics, també els eclesials. Durant la dictadura de Primo de Rivera va defensar la separació de l’Església i l’Estat i va mantenir l’ús de la llengua catalana en totes les activitats religioses. Fidel a Catalunya, es va negar a ser traslladat a Toledo (1923), a Saragossa (1924) i, fins i tot, a Roma (1926). Durant la República, va denunciar la crema d’esglésies i convents i va celebrar l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia.

Una llarga travessa al desert
El 21 de juliol del 1936 es va refugiar a Poblet, on va ser pres per un grup d’homes de la FAI i conduït a la presó de Montblanc. Rescatat pel conseller de Política Interior, Ventura Gassol, es va exiliar a Itàlia. Des de l’estranger, va continuar treballant per salvar catòlics en estat de perill. Es va negar a signar la carta col·lectiva de l’episcopat espanyol de l’1 de juliol del 1937 a favor de Franco. Tampoc va reconèixer el nou règim. I, malgrat les pressions, no va renunciar a la seu tarragonina. Per tot això va pagar un preu: fins a l’any 1978, un cop mort el dictador, les seves despulles no van poder ser traslladades a la catedral de Tarragona. La seva darrera voluntat.

Home de pau
Durant la guerra el cardenal es va dirigir reiteradament a diverses personalitats de la política i de l’església catòlica amb la voluntat d’aconseguir la pau. Va escriure cartes al cardenal Pacelli, futur papa Pius xii, perquè fes de mediador; a negrín, darrer president del govern de la república; al mateix Franco, i a diversos caps d’estat europeus, com el francès Daladier, l’anglès Chamberlain o l’italià Mussolini. Cap va tenir èxit.

El retorn
Encara que havien passat 35 anys de la seva defunció i dos anys i mig de la de Franco, el retorn de les despulles de Vidal i Barraquer es va fer amb gran precaució. Van arribar per carretera a Cambrils, ciutat natal del cardenal, i després a Tarragona, un dia abans del que “consta oficialment” per “por que passés alguna cosa”, segons va explicar després mossèn Miquel Barbarà, testimoni dels fets.