Tot i que els retrats que s'han fet de l'antiga Grècia a la ficció acostumen a representar aquesta civilització com un imperi unificat, la realitat no és així. L'antiga Grècia era un conjunt de ciutats estat (més de mil) repartides des de Marsella fins a Turquia. Segons va afirmar l'historiador grec Heròdot d'Halicarnàs, els pobles grecs compartien trets culturals comuns, com la llengua i la religió, però tenien costums, sistemes polítics i, fins i tot, calendaris diferents. De fet, l'única ocasió en la qual es van unir unes quantes polis va ser per fer front a l'imperi Persa, cap al 480 aC.

Sovint hem sentit que els atenesos són els pares de la democràcia. Aquesta afirmació, però, no té en compte que aquesta forma de govern, malgrat tenir el mateix nom, té poc a veure amb les nostres democràcies representatives. A Atenes la democràcia era directa: un govern fet pel poble, per al poble i del poble. Els assumptes relatius a les polítiques de la ciutat eren sotmesos a la votació de tots els ciutadans.

Aquest és l'aspecte de la democràcia grega que ha sobreviscut fins als nostres dies. Però no tothom podia votar: les dones, els esclaus i els estrangers no tenien dret a vot. A més, les classes populars no podien abandonar el seu lloc de treball per participar en les votacions. Aquestes restriccions feien que només els "homes lliures", adults i acomodats nascuts a Atenes hi poguessin participar. Així, doncs, aquest sistema de govern no era representatiu dels interessos de tota la població.

No obstant això, la democràcia atenesa tenia punts positius, sobretot si es compara amb les tiranies que regien altres regions de la Grècia de l'època.

Els Jocs Olímpics eren tan populars a l'època que encara avui dia se celebren, tot i que d'una manera diferent. Però existeixen alguns tòpics inexactes sobre aquest esdeveniment esportiu. Per exemple, es creu que aquests jocs, que van néixer al període de la Grècia arcaica (cap al 776 aC), van deixar-se de celebrar en èpoques posteriors. El cert, però, és que es van continuar celebrant fins i tot durant l'imperi Romà, fins que l'emperador Teodosi I els va prohibir l'any 393 en considerar-los una festa pagana que anava en contra del triomf del cristianisme.

La idea que els Jocs eren un espectacle que incloïa el conjunt de la societat també és errònia, ja que les dones casades o vídues hi tenien prohibida l'entrada.

És fàcil projectar una imatge de les religions modernes i monoteistes en les religions antigues. Per exemple, es creu que Zeus, pare dels déus i dels homes, era una divinitat totpoderosa, però no era així. De fet, a Zeus se'l descriu amb qualitats humanes i es remarca el fet que no ho podia controlar tot, ni els altres déus ni el destí. Per exemple, a les ‘Dionisíaques', el poema èpic escrit per Nonnos de Panòpolis, s'inclou el següent vers: "[Zeus] no tenia cap intenció de lluitar contra els embolics del destí".

De la mateixa manera, Hades, el déu de l'inframon, ha arribat als nostres dies amb la imatge d'una divinitat maligna. Però no era considerat una figura anàloga al dimoni dels cristians. Hades era el guardià de l'inframon i feia aquesta tasca per encàrrec de Zeus. De fet, a la mitologia grega trobem alguns exemples dels aspectes compassius d'aquest déu. N'és una mostra la història d'Orfeu i Eurídice. Hades li va donar l'oportunitat a Orfeu de tornar al món dels vius la seva estimada Eurídice sempre que ell avancés davant d'ella i no es girés per mirar-la. Orfeu, però, no es va poder resistir i la va perdre per sempre.

Com els passa a moltes religions, la mitologia grega va anar evolucionant al llarg del temps. Els investigadors creuen que la mitologia va començar a evolucionar cap a l'any 2000 aC i que, probablement, provenia d'altres religions ancestrals, com la de l'illa de Creta. Entre els anys 800 i 700 aC, Homer va escriure la ‘Ilíada' i l'‘Odissea'. En aquella època el sistema de creences ja havia canviat molt respecte al dels primers temps.

A més, els territoris de l'antiga Grècia eren molt amplis, així que no hi havia necessàriament una coherència religiosa entre les diferents regions en un mateix període. Per exemple, durant l'època hel·lenística la gent honorava els fundadors de les seves ciutats; en canvi, per als pobles que vivien prop de masses d'aigua les nimfes tenien un paper molt important. També cal tenir en compte que aquestes històries eren de transmissió oral, motiu pel qual les diferents versions eren inevitables.

La guerra de Troia és un dels relats èpics més famosos del món. Del relat d'aquest conflicte hem heretat l'expressió ‘cavall de Troia', emprada per designar un atac sorpresa presentat com un regal. L'expressió ‘taló d'Aquil·les' també fa referència al punt dèbil que va ocasionar la mort de l'heroi aqueu a la cèlebre batalla entre grecs i troians. Tot i que el rastre d'aquesta guerra ha estat molt present a la cultura occidental, el cert és que no hi ha cap evidència que la guerra de Troia realment tingués lloc.

Després de moltes investigacions, els historiadors han trobat restes d'allò que podria haver estat Troia. Es creu que la ciutat podria haver estat atacada i saquejada en algun moment de la seva història, però no hi ha cap prova que demostri que el relat mitològic és cert. El que sí és molt probable, però, és que la ciutat de Troia patís un setge.

Pel·lícules com ‘300' (Zack Snyder, 2007) han contribuït a popularitzar la batalla de les Termòpiles. Ara bé, els fets que explica el film no són del tot exactes. Moltes persones creuen que els espartans van ser els únics defensors de l'estret de les Termòpiles davant l'exèrcit persa i, també, els que van salvar Grècia, però això no és ben bé així.

És cert que els espartans van ajudar a endarrerir l'atac, però, tot i així, els soldats liderats per Xerxes I, rei de reis de l'imperi Persa, van ocasionar danys greus a la poderosa Grècia. Sí que és veritat que els perses es van retirar després de perdre una important batalla naval.

A més, la pel·lícula està protagonitzada per tres-cents soldats espartans que fan front a tot l'exèrcit persa. Res més allunyat de la realitat: quan va començar la batalla les forces gregues devien comptar amb uns 7.000 homes. Els últims dies de la batalla, encara devien quedar-ne uns 4.000. Tres-cents d'aquests eren espartans, és cert, però també hi havia quatre-cents tebans, set-cents tespians i vuitanta micènics.

La imatge típica i tòpica d'un guerrer espartà és la d'un home dur que viu exclusivament per preparar-se per lluitar i matar. La idea que aquests guerrers passaven tot el temps entrenant-se i mai entraven en contacte amb les dones mentre eren joves no és encertada. De fet, mentre rebien la formació militar els joves espartans compartien moltes activitats amb les noies de la seva edat.

La veritat és que aquests estoics guerrers no només entrenaven i lluitaven, sinó que també cantaven, ballaven i actuaven. Quan es feien massa vells per lluitar, els guerrers veterans es dedicaven a educar els més joves. Així, doncs, la vida d'un espartà no era entregar-se en cos i ànima a la lluita fins que els arribava la mort.

El teatre era l'entreteniment de gran part de la població grega, sobretot durant festivals i ritus religiosos importants com les dionisíaques, celebrades en honor de Dionís, el déu del vi, del teatre i de la festa. Però el teatre de llavors no s'assembla gaire als textos dramàtics que es representen actualment. El teatre a l'antiga Grècia era molt simbòlic. De fet, per comprendre completament els diàlegs calia tenir coneixements del significat simbòlic i del context mitològic subjacent. Les obres de teatre, a més, incloïen la participació del públic.

Les disciplines per les quals l'antiga Grècia ha passat a la història han estat, principalment, les arts, les matemàtiques i la filosofia. No obstant això, també van fer descobertes tecnològiques molt avançades pel seu temps. A principis del segle XX, un submarinista que explorava les costes de l'illa d'Anticitera va trobar uns quants fragments de pedra verda que formaven part d'un aparell mecànic.

Els científics, que van batejar la màquina amb el nom de ‘mecanisme d'Anticitera', van estudiar l'aparell i van descobrir que va ser dissenyat per realitzar unes quantes funcions interessants. El mecanisme podia predir els eclipsis solars i servir com a calendari per a la celebració dels Jocs Olímpics i altres certàmens com els jocs de Dodona o els Pítics.

La màquina, construïda a base de discos que es mantenien sincronitzats amb el Sol i la Lluna, va ser la primera computadora analògica; és a dir, el primer ordinador. Estudis recents han apuntat al geni matemàtic Arquimedes com a possible creador d'aquest invent.