Anomenada 'República', de 'res' (‘cosa’) i 'publicus' (‘pública’), la democràcia romana fou una experiència paral·lela a la dels seus veïns grecs però de molta més durada. Segons Polibi, la fortalesa de Roma es devia al fet que combinava el poder de la reialesa a través dels cònsols, el de l’aristocràcia a través del Senat i el del poble a través dels comicis: les assemblees amb poders legislatius que representaven les tribus ordenades per categories i poder econòmic.

Un sistema desigual
Tot i el seu elitisme inicial, la República només permetia la participació d’aristòcrates i patricis, la lluita dels plebeus per ser inclosos al sistema va acabar incorporant-los malgrat que de manera desigual. Els plebeus van aconseguir el dret a ser tribuns i membres del Senat després de les anomenades 'secessio plebis', probablement les primeres vagues generals de la història. Ara bé, tot i que les assemblees populars i el Senat combinaven funcions jurídiques, electorals i legislatives; la República romana mai no va arribar a establir cambres com les dels parlaments moderns.

Un cas poc conegut però fascinant és el de les assemblees de vikings lliures en diversos punts d’Escandinàvia. Malgrat que és força probable que no sabessin gran cosa de les experiències de grecs i romans amb la democràcia, les tribus que habitaven a l’Europa septentrional desenvoluparen institucions força complexes.

Funcionament assembleari
Es coneix que tots els vikings lliures, tot i les probables desigualtats de propietat i influència, eren convidats a participar en assemblees locals que discutien lleis o escollien els seus reis. També se sap que va existir una mena d’assemblea general que reunia les diverses comunitats locals, i que fins i tot el rei havia de jurar fidelitat als aristòcrates en aquesta assemblea. Així, el monarca havia de ser lleial als nobles i donar suport als vikings lliures, que generalment eren grangers, minifundistes o camperols autònoms. Molts historiadors sovint han comparat aquesta experiència amb les assemblees que feien les comunitats pageses de les valls dels Alps suïssos.

Les ciutats estat del final de l’edat mitjana a Europa han estat comparades amb les experiències clàssiques d’Atenes i la República romana, ja que bona part dels seus ideals troben les arrels en el món clàssic. El desig d’autogovern de poblacions que a vegades formaven part de grans imperis, com ara el Sacre Imperi Romanogermànic, va dur a la creació d’institucions independents que governaven amb mecanismes propis de la modernitat. Maquiavel i la família Mèdici popularitzaren el cas de Florència.

El cas florentí
Aquesta ciutat va arribar a estar governada per una magistratura formada per nou representants dels diversos gremis, no escollits per sufragi. A la vegada, disposava de dues cambres formades pels caps de milícies. A més, un jutge i un defensor disposaven d’un consell de més de 200 membres cadascun. Amb tot, el sistema d’elecció dels magistrats era lluny de ser per sufragi universal, ja que seguia els processos de cooptació i les institucions locals de les ciutats estat aviat quedaren obsoletes davant els grans estats absolutistes moderns.

Els precedents del constitucionalisme modern que inspiren les democràcies liberals solen tenir com a lloc comú l’Anglaterra del segle XVII. Ara bé, el constitucionalisme de la Corona d’Aragó també contenia antecedents de les democràcies actuals. Les Corts catalanes, sorgides de les assemblees de pau i treva, eren un dels sistemes de representació més avançats d’Europa. Tota autoritat política restava subjecta al dret públic; així, el rei va arribar a tenir una legitimació més electiva que no pas divina, ja que havia de jurar les llibertats als seus súbdits, tot un antecedent del contractualisme.

El sistema català, pioner a Europa
D’altra banda, per obtenir finançament, el rei estava obligat a convocar les Corts Generals, ja que ell no era el propietari dels béns dels seus súbdits; si se’ls cobraven impostos, aquests tenien dret a la representació política a través dels braços, la mateixa idea que inspirà la independència americana. A més, aquest sistema català d’abans del 1714 va ser el primer d’Europa que atorgava la potestat colegislativa a la representació popular dels braços de les Corts, tot un antecedent dels parlaments moderns.

Una experiència allunyada de la tradició liberal i reivindicada pels moviments democratitzadors i revolucionaris és la coneguda Comuna de París. El malestar de la classe obrera i la derrota francesa a la guerra contra Prússia va propiciar un període revolucionari de curta durada però que va establir institucions que podem anomenar de 'democràcia radical' o 'directa'. El Consell de la Comuna, de participació oberta, disposava de poders executius i legislatius i estava coordinat per una comissió executiva. Les comissions sobre diverses matèries eren les encarregades d’aplicar noves mesures retent comptes al Consell.

Un ideal obrer
Una peculiaritat d’aquesta experiència va ser l’intent de democratitzar diverses esferes, com ara la justícia, que s’establí com a gratuïta i on els magistrats s’escollien per votació popular. Durant pocs mesos París va veure els primers moviments feministes i la instauració del sufragi universal. Les mesures preses en drets laborals, educació o sanitat foren, de fet, precursores dels estats de benestar moderns, i per això la Comuna restà com un ideal en l’imaginari de la classe obrera.