Subscriu-t'hi
Roma

Les reformes de Dioclecià

Ja amb l'imperi Romà en decadència, l'emperador va posar ordre a un tipus de problemes que amb el temps van ressorgir

Cristina Masanés (text), Arturo Pérez (assessorament)
Bust de Dioclecià al palau de la ciutat de Split (Croàcia) que porta el seu nom
Bust de Dioclecià al palau de la ciutat de Split (Croàcia) que porta el seu nom Carole Raddato / Wikimedia Commons

La fi de l'imperi Romà va ser un procés lent que va començar a les acaballes del segle II dC, quan Marc Aureli va haver de contenir les migracions que venien del nord, i es va allargar fins al segle V, quan el 476 un cop de força d'un cabdill militar germànic, Odoacre, va destituir l'últim emperador romà d'Occident.

L’historiador Polibi, ja al segle II aC, aclaria les causes que podien posar fi a un règim polític: internes i externes. Les primeres (l’acumulació de riqueses d’uns pocs i la rebel·lió de les masses) depenien de l’habilitat del governant per evitar-les. Les segones, afegia, resultaven difícils, si no impossibles, de preveure: eren els conflictes territorials i ètnics.

Reformes a l'exèrcit: Dioclecià dobla el nombre de contingents i el divideix en companyies d'elit i de milícies civils
Al segle III, la crisi que patia l'imperi va marcar l'inici de la decadència. Un dels nombrosos emperadors d'aquest període va ser Dioclecià, qui va posar ordre a un tipus de problemes que amb el temps van ressorgir. Al segle III, Dioclecià va adonar-se que l’imperi era una realitat amb molts segles d’història que reclamava reformes importants. Va començar per refer l’exèrcit doblant el nombre de contingents (van arribar a reunir 400.000 homes) i dividint-lo en companyies mòbils d’elit i milícies civils voluntàries. Amb les fronteres reforçades, les legions governades per Dioclecià van frenar les tribus germàniques al Rin, els sàrmates al Danubi, els perses a Mesopotàmia, els àrabs a Síria i els maures a Àfrica.

L'emperador va tornar la tranquil·litat a l’imperi, però va ser a costa de refer-lo de dalt a baix. Va separar els poders militars i civils, va millorar la seguretat, la fiscalitat, la justícia, el comerç i les comunicacions. I també el territori, dividit en 12 grans demarcacions directament supervisades per l’emperador.

Reformes polítiques: Dioclecià estableix la tetrarquia
Tanmateix, la decisió més important va ser política: la tetrarquia, o 'govern de quatre'. Dos augusts, assistits per dos cèsars, governaven els dos hemisferis en què es va dividir el territori. Quatre figures de poder a qui quasi es va divinitzar: els primers es van identificar amb Júpiter i els segons, amb Hèrcules. L’imperi es feia absolut i, sobretot, es creava una maquinària burocràtica gegantina i caríssima. I és que Dioclecià no va saber evitar la corrupció. I tampoc el nou culte del cristianisme, un perill en auge.

L'arribada del cristianisme
Al món romà, de cultes i divinitats arribats d’Orient sempre n’hi havia hagut. Sobretot perquè era allà on havien crescut les civilitzacions més antigues i elaborades. Però de totes les creences n’hi havia una que, a diferència d’altres que s’havien integrat bé al món llatí, era intransigent: no tolerava altres divinitats. Els ciutadans de l’imperi estaven avesats a l’arribada de nous déus; en un esquema politeista, on les divinitats eren plurals, era fàcil incorporar-ne de noves. Però alguna cosa estranya passava quan els seguidors del nou messies defensaven que de Déu només n’hi havia un, el seu.

Ja al segle II, el nou culte cristià va calar ràpid. Oferia un més-enllà feliç, un món d’iguals..., tot allò que en moments de crisi es fa valuós. És per això que en cent anys s’estengué fort no solament entre els pobres, sinó també entre els propietaris, els comerciants i altres ciutadans de l’imperi. Els conversos es feien 'objectors', es negaven a agafar les armes i renunciaven als déus de la ciutat. La llei romana va anar reaccionant, com va poder, a l’expansió del cristianisme. Si bé Dioclecià va reprimir-lo, Constantí el va legalitzar. En ple segle IV, el vell imperi era ja un món a la deriva.

Subscriu-t'hi

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Portada SÀPIENS 225 (desembre 2020)

Elionor d'Aquitània, la reina més poderosa

Fem un recorregut per la biografia d'una dona que va tenir una vida de novel·la

ESCULL LA TEVA OFERTA I SUBSCRIU-T’HI AVUI MATEIX!

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto