La fi de l'imperi Romà va ser un procés lent que va començar a les acaballes del segle II dC, quan Marc Aureli va haver de contenir les migracions que venien del nord, i es va allargar fins al segle V, quan el 476 un cop de força d'un cabdill militar germànic, Odoacre, va destituir l'últim emperador romà d'Occident.

L’historiador Polibi, ja al segle II aC, aclaria les causes que podien posar fi a un règim polític: internes i externes. Les primeres (l’acumulació de riqueses d’uns pocs i la rebel·lió de les masses) depenien de l’habilitat del governant per evitar-les. Les segones, afegia, resultaven difícils, si no impossibles, de preveure: eren els conflictes territorials i ètnics.

Reformes a l'exèrcit: Dioclecià dobla el nombre de contingents i el divideix en companyies d'elit i de milícies civils
Al segle III, la crisi que patia l'imperi va marcar l'inici de la decadència. Un dels nombrosos emperadors d'aquest període va ser Dioclecià, qui va posar ordre a un tipus de problemes que amb el temps van ressorgir. Al segle III, Dioclecià va adonar-se que l’imperi era una realitat amb molts segles d’història que reclamava reformes importants. Va començar per refer l’exèrcit doblant el nombre de contingents (van arribar a reunir 400.000 homes) i dividint-lo en companyies mòbils d’elit i milícies civils voluntàries. Amb les fronteres reforçades, les legions governades per Dioclecià van frenar les tribus germàniques al Rin, els sàrmates al Danubi, els perses a Mesopotàmia, els àrabs a Síria i els maures a Àfrica.

L'emperador va tornar la tranquil·litat a l’imperi, però va ser a costa de refer-lo de dalt a baix. Va separar els poders militars i civils, va millorar la seguretat, la fiscalitat, la justícia, el comerç i les comunicacions. I també el territori, dividit en 12 grans demarcacions directament supervisades per l’emperador.

Reformes polítiques: Dioclecià estableix la tetrarquia
Tanmateix, la decisió més important va ser política: la tetrarquia, o 'govern de quatre'. Dos augusts, assistits per dos cèsars, governaven els dos hemisferis en què es va dividir el territori. Quatre figures de poder a qui quasi es va divinitzar: els primers es van identificar amb Júpiter i els segons, amb Hèrcules. L’imperi es feia absolut i, sobretot, es creava una maquinària burocràtica gegantina i caríssima. I és que Dioclecià no va saber evitar la corrupció. I tampoc el nou culte del cristianisme, un perill en auge.

L'arribada del cristianisme
Al món romà, de cultes i divinitats arribats d’Orient sempre n’hi havia hagut. Sobretot perquè era allà on havien crescut les civilitzacions més antigues i elaborades. Però de totes les creences n’hi havia una que, a diferència d’altres que s’havien integrat bé al món llatí, era intransigent: no tolerava altres divinitats. Els ciutadans de l’imperi estaven avesats a l’arribada de nous déus; en un esquema politeista, on les divinitats eren plurals, era fàcil incorporar-ne de noves. Però alguna cosa estranya passava quan els seguidors del nou messies defensaven que de Déu només n’hi havia un, el seu.

Ja al segle II, el nou culte cristià va calar ràpid. Oferia un més-enllà feliç, un món d’iguals..., tot allò que en moments de crisi es fa valuós. És per això que en cent anys s’estengué fort no solament entre els pobres, sinó també entre els propietaris, els comerciants i altres ciutadans de l’imperi. Els conversos es feien 'objectors', es negaven a agafar les armes i renunciaven als déus de la ciutat. La llei romana va anar reaccionant, com va poder, a l’expansió del cristianisme. Si bé Dioclecià va reprimir-lo, Constantí el va legalitzar. En ple segle IV, el vell imperi era ja un món a la deriva.