Tres dictadures de diferents països (l’Uruguai, Xile i l’Argentina) van censurar gairebé a la vegada el mateix llibre. A ‘Las venas abiertas de América Latina’, publicat el 1971, el periodista uruguaià Eduardo Galeano assenyalava els responsables dels mecanismes de la desigualtat que sotmetia els habitants de l’Amèrica del Sud. L’autor va contradir el relat institucional, i va explicar la colonització històrica d’aquells països des de la perspectiva indígena.

Després de relatar la dominació europea, va explicar el saqueig contemporani per part dels interessos capitalistes de les grans multinacionals, amb el vistiplau del Fons Monetari Internacional. Galeano va denunciar els dictadors Pinochet i Somoza, i en una reedició set anys més tard, també Videla, qui va posar el seu nom a la llista d’objectius dels esquadrons de la mort i el va obligar a exliliar-se de l’Argentina. Galeano, abans de morir el 2015, va confessar que matisaria el contingut del llibre, que considerava una obra de joventut, però mai no es va retractar de la principal crítica de l’obra: “Quan l’ombra de la crisi és a prop, és necessari multiplicar el saqueig dels països pobres”.

11 anys de presó per un judici errat. El 1910, Gregorio Valero i León Sánchez van ser acusats d’assassinar el pastor José María Grimaldos —conegut com ‘El Cepa’— a la localitat de Tresjuncos, a Conca. Els familiars del desaparegut Cepa van assenyalar els dos homes, que se’n burlaven sempre. El jutge Emilio Isasa en va ordenar la detenció, i Valero i Sánchez van confessar el crim després de ser torturats per la Guàrdia Civil. Després d’onze anys, va arribar una carta: ‘El Cepa’ demanava la seva partida de naixement des d’un poble a 200 km de distància, perquè es volia casar. La directora Pilar Miró va voler mostrar aquesta història en el cinema l’any 1979, però el film va ser prohibit per la justícia espanyola. La jurisdicció militar en va segrestar totes les còpies, perquè oferia una imatge poc convenient dels jurats del país, i “injuriosa contra la Guàrdia Civil”. La pel·lícula es va projectar en el Festival Internacional de Cinema de Berlín. A l’Estat espanyol, Miró va ser processada i no va ser fins a l’any 1981 que el públic espanyol va veure la cinta sota el títol d’‘El crimen de Cuenca’.

"Qui em censura? Molts, no hi ha cap dubte, i em diran descontenta.” La censura de la lliure expressió de les dones és un fet comú en diferents països i temps històrics. El monòleg ‘La infanticida’, de Caterina Albert, va ser premiat als Jocs Florals del 1898, però la moral de l’època s’escandalitzà per la descripció d’un infanticidi per part d’una dona, i el text no va ser llegit en l’entrega dels premis. També la pintora colombiana Débora Arango va ser convidada a retirar el quadre 'Adolescencia' d’un museu de Medellín en els anys cinquanta, per mostrar una dona amb les cames nues. En les relacions personals, les pràctiques sexuals fora del matrimoni van ser més greus per a la dona en el Codi Penal espanyol fins al 1963. Sembla que l’escriptora Charlotte Brontë no anava errada quan va escriure al segle XIX, en l’obra 'Jane Eyre': “Qui em censura? [...] Indica estretor de mires pensar que les dones només han de fer postres, mitjons, tocar el piano o brodar brosses”... Una obra, precisament, que durant el franquisme es va publicar a Espanya amb els passatges polèmics suavitzats.

L'obra es va exposar en una vitrina del Museu de Brooklyn i va ser custodiada de manera permanent per evitar que algú la fes malbé, després de superar un intent de censura el 1999. Segons l’alcalde republicà de Nova York, Rudy Giuliani, la imatge ataca les creences catòliques i ofèn els seus creients. ‘The Holy Virgin Mary’, de Chris Ofili, és la verge negra amb un pit d’excrements d’elefant i un collage de retalls de revistes pornogràfiques com a fons. L’alcalde va demandar el museu per evitar que el quadre continués exposat, i va qualificar de “malaltissa” la mostra 'Sensation', amb obres del col·lectiu Joves Artistes Britànics. Un altre quadre d’ells també va causar crispació: l’artista Marcus Harvey va retratar Myra Hindley, condemnada a cadena perpètua el 1996 per assassinar i ajudar a abusar de diverses menors, usant les empremtes dactilars d’alguns infants. L’intent de censura va ser contestat per la direcció del museu amb una demanda per violació de la llibertat d’expressió; la resolució final del tribunal va donar la raó a la galeria.

La cantant va quedar impressionada quan el públic del Fòrum Vergés de Barcelona va aixecar-se en silenci en acabar d’escoltar aquella peça. L’artista va compondre la música inspirada en la tonada popular de ‘La presó de Lleida’ i després d’una conversa amb el poeta que en va escriure la lletra. Cap dels dos no havia imaginat una rebuda tan emotiva. La cantant mallorquina Maria del Mar Bonet i l’escriptor barceloní Lluís Serrahima van llegir la notícia que el diari 'ABC' havia publicat el 31 de gener del 1967: “El zelador i alumne de l’Escola de Graduats Socials, Rafael Guijarro Moreno, es va llançar ahir per la finestra després d’un escorcoll policial a casa”. Els dos artistes van quedar astorats per la fredor de la nota policial. Serrahima va portar l’endemà un poema sobre la història de Guijarro. El batec de la dictadura va ser present en aquella cançó sense necessitat de dir cap paraula prohibida, i el públic ho va entendre de seguida. La censura la va vetar als concerts i a la ràdio el 1968. L’actual UPF ocupa el lloc d’aquell antic Fòrum Vergés on Bonet ho va demanar per primer cop... ‘Què volen aquesta gent?’

Només un disc de The Beatles va fer perdre diners a la discogràfica americana del grup: el recopilatori ‘Yesterday and today’ (1966). Els components van participar en una sessió fotogràfica amb l’anglès Robert Whitaker, que va voler trencar amb la idea d’àngels que els fans tenien d’aquests músics: els va vestir amb bates blanques i van jugar amb nines de plàstic decapitades i trossos de carn crua. El resultat va agradar tant a Lennon, Starr i McCartney que van triar una de les fotos per la portada. Però les botigues no van voler mostrar la imatge al públic, i la companyia Capitol Records va haver de retirar el disc i editar una altra portada de ‘Yesterday and today’: els quatre membres de la banda al voltant d’un bagul. L’edició original encara es ven entre els fans per milers d’euros. Alguns van desenganxar la imatge del bagul amb vapor i hi van trobar a sota ‘The Beatles’ amb la carn crua: la discogràfica havia enganxat la fotografia nova a sobre de la censurada per no perdre tants diners...

Octubrina Roja va ser un nom massa agosarat per a l’Espanya dels anys 40, però comencem pel principi. Els carrers i places de la Mallorca republicana van conèixer la sastressa Aurora Picornell Femenías, la dona que va relatar poble a poble les condicions d’explotació laboral a les Illes. La jove del barri del Molinar va reclamar unes condicions de treball dignes i va denunciar els responsables dels sous baixos a la revista ‘Nuestra Palabra’: una sastressa cobrava menys de tres pessetes per 50 hores setmanals.

La referent del moviment obrer a Mallorca no va trigar a ser punt de mira de la Falange, que la va tancar a la presó el juliol del 1936, quan la filla, Octubrina Roja, tenia quasi dos anys. La censura dels noms propis va fer canviar el nom d’Octubrina pel de Francesca per ordre ministerial el 1939, però la presonera de 24 anys no en va conèixer el canvi: ella i tres companyes van ser afusellades prop del cementiri de Porreres la nit de Reis del 1937. L’endemà al matí de l’assassinat d’Aurora Picornell, un falangista va passejar pel Molinar uns sostenidors tacats de sang, o així ho explica l’obra teatral que en recupera la història quasi 80 anys després.

Martin Hanford va amagar a les seves il·lustracions molt més que el petit home amb jersei de ratlles i calçons blaus. El creador de la sèrie 'On és Wally?' va topar amb la censura dels Estats Units en la primera aventura del protagonista: l’escena polèmica mostra l’ensurt d’una dona en ser esquitxada per un gelat. La imatge deixa intuir que la víctima pren el sol tranquil·lament panxa per avall en una platja, fins que la fredor del gelat la fa incorporar-se precipitadament. La mala sort deixa els pits de la dona a la vista dels censors. L'escena va ser eliminada després de la primera edició el 1987, i els exemplars originals van ser inserits en la llista d’obres prohibides de l’Associació Americana de Llibres el 1990. L’aniversari pels deu anys de les aventures de Wally va permetre que la dona tornés a prendre el sol, i també que de nou un gelat li posés els pèls de punta. Però hi va haver una condició: els banyistes van poder donar la benvinguda a la dona una dècada després de l’incident, però ella es va haver de bronzejar amb la part superior coberta.

Els policies es van endur l’escultura de la sabata gegant. La peça era marró, amb cordons, i reposava sobre un llençol blanc. El forat de la sabata acollia un arbre acabat de plantar. Amb tot, l’obra mesurava tres metres d’alt i dos metres cinquanta de llarg. La Fundació de la Infància va instal·lar l’escultura al jardí un dimarts i el governador de la província va ordenar-ne la retirada dissabte. Com una sabata pot ser objecte de censura? Uns anys abans de tot això, el president dels Estats Units d’Amèrica va al·legar l’existència d’armes de destrucció massiva a l’Iraq. L’ocupació del territori va començar el 20 de març del 2003, amb el pretext “d’alliberar el poble iraquià” del govern de Saddam Hussein. Els assassinats que va provocar la invasió van ser denunciats internacionalment, i també de manera directa: l’obra censurada de Laith al-Ameri, instal·lada a Tikrit, representava el 2009 les sabates que el periodista Muntazer al-Zaidi havia llançat a l’expresident George Bush en una roda de premsa l’any anterior. Una sabata com a “petó d’acomiadament” i l’altra “per les viudes i orfes, i tots els morts”.

A tocar de l'oceà Atlàntic i exposada a la violència del vent costaner de Portugal es troba la fortalesa de Peniche, construcció militar aïllada escollida per tancar-hi els presos polítics de la dictadura d’António de Oliveira Salazar (1926-1974). L’estructura militar de pedra i roca d’aquest poblat litoral va ser construïda per ordre de Joan IV de Portugal al segle XVII per fer front als atacs procedents del mar. Encara avui es conserven les muralles que van inspirar el poema del lisboeta David Mourão-Ferreira, que no va dubtar a criticar la dictadura de Salazar. El poema, musicat per Amália Rodrigues i conegut amb el títol d’’Abandono o Fado de Peniche’, anava adreçat als més de 2.500 presos que van viure entre aquelles parets. Murao Ferreira va denunciar la situació del pres que “pel teu pensament lliure/ et van tancar lluny / tan lluny que el meu lament / no hi aconsegueix arribar”. La peça musical de Rodrigues va ser censurada el 1962 per l’explicitat del missatge, en què el poeta va assimilar la llibertat amb el vent i el mar que encara podien escoltar els presos de Peniche.