Subscriu-t'hi
Especial 'Un judici per a la història'
Una revista amb tota la informació del judici més transcendental de la nostra història
Dels antecedents a la sentència
Història contemporània

10 morts il·lustres enterrats a Barcelona

Recordem alguns dels personatges històrics que descansen als cementiris de la ciutat

1 de novembre de 2019
1 Lluís Companys (1882-1940). Montjuïc
Tomba de Lluís Companys al Fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc
Tomba de Lluís Companys al Fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc Wikimedia Commons

Lluís Companys va néixer el el 21 de juny de 1882 en el si d'una família de terratinents, una de les més ben situades de l'Urgell. Va començar la seva carrera política al Partit Republicà Català (PRC), un partit d'esquerra obrerista i autonomista. Era l'inici d'una intensa trajectòria política: va ser regidor de l'Ajuntament de Barcelona (1917); va impulsar la creació de la Unió de Rabassaires de Catalunya i d'Esquerra Republicana de Catalunya; va ser governador civil de Barcelona; amb la mort de Macià, es va convertir en president de la Generalitat i va proclamar l'Estat Català integrat a la Federació de Repúbliques Ibèriques (6 d'octubre de 1934), fet pel qual va ser empresonat.

La Guerra Civil el va portar a l'exili, a França, on va ser detingut per agents alemanys i traslladat a Espanya. Va ser afusellat al castell de Montjuïc el 15 d'octubre de 1940, convertint-se, així, en l'únic president escollit democràticament de la història contemporània que era executat per motius polítics. Va morir al crit de "Per Catalunya!".

2 Josep Anselm Clavé (1824-1874). Poblenou
Panteó de Josep Anselm Clavé al cementiri de Poblenou
Panteó de Josep Anselm Clavé al cementiri de Poblenou

El polític, escriptor i compositor català Josep Anselm Clavé i Camps va ser el fundador del moviment coral a Catalunya. Tot va començar el 1845, quan va crear L'Autora, una agrupació coral formada per una vintena de persones que feien sonar instruments populars com flautes, guitarres, mandolines o bandúrries i a les quals Clavé va fer cantar. D'aquí va sorgir La Fraternitat, la primera coral de Catalunya i de tot l'Estat espanyol, que, sota el nom d'Euterpe, va ser l'origen dels Cors de Clavé, un conjunt de societats corals que tenien com a objectiu elevar la cultura dels obrers a través de la música i el cant.

El Clavé polític
Clavé va compondre lletres i cançons, va escriure poesia i teatre i va dirigir les revistes musicals 'El Eco de Euterpe' i 'El Metrónomo'. La seva intervenció en política durant el Bienni Progressista (1854-56) li va costar el confinament a les illes Balears. Tot i això, no va deixar de banda la política: va tornar a Barcelona clandestinament, va ser empresonat a Madrid, va presidir la diputació provincial de Barcelona durant el regnat d'Amadeu I (1873) i, el mateix any, va ser diputat a les Corts Constituents i governador civil de Castelló de la Plana i de Tarragona (1873-74). Es va retirar de la vida pública després del cop d'estat del general Pavía.

Va morir a Barcelona el 24 de febrer de 1874 i està enterrat al cementiri del Poblenou.

3 Ildefons Cerdà (1815-1876). Montjuïc
Tomba d'Ildefons Cerdà al cementiri de Montjuïc. La làpida reprodueix l'estructura de l'Eixample
Tomba d'Ildefons Cerdà al cementiri de Montjuïc. La làpida reprodueix l'estructura de l'Eixample

Ildefons Cerdà i Sunyer és considerat un dels pares de l'urbanisme modern. El seu projecte més important fou el pla Cerdà, un pla de reforma urbanística de Barcelona que preveia una estructura en forma de quadrícula, illes octogonals amb patis centrals i carrers amples amb espais verds. Era el naixement de l'Eixample.

Com l'anterior mort il·lustre, participà en política i fou president de la Diputació de Barcelona, càrrec del qual dimití amb el cop d'estat del general Pavía. Amb la salut i l'economia malmeses, es traslladà al balneari de Caldas de Besaya, a Cantàbria, on morí el 1876.

El 1971, coincidint amb la reedició de la seva obra més important, la 'Teoría general de la urbanización' (1867), les seves despulles foren traslladades al cementiri de Montjuïc.

4 Jacint Verdaguer (1845-1902). Montjuïc
Tomba de Jacint Verdaguer al cementiri de Montjuïc
Tomba de Jacint Verdaguer al cementiri de Montjuïc

El poeta i mossèn Jacint Verdaguer i Santaló (1845-1902) és una de les grans figures literàries de la història de Catalunya.

Fervent excursionista i apassionat dels Pirineus (vegeu el dossier que li van dedicar els companys del DESCOBRIR), ens va deixar obres clau com el poema èpic 'L'Atlàntida' o el 'Virolai', himne en honor de la Verge de Montserrat. El 1886 va publicar 'Canigó', un dels poemes clau de la Renaixença.

Va morir el 10 de juny de 1902 a Vallvidrera i va ser enterrat a Montjuïc enmig d'una gran mostra de dol popular.

5 Joan Maragall (1860-1911). Sant Gervasi
Panteó de Joan Maragall al cementiri de Sant Gervasi
Panteó de Joan Maragall al cementiri de Sant Gervasi Wikimedia Commons

Nascut en el si d'una família industrial i burgesa, la seva concepció de la poesia traspuava el rebuig a la classe social a la qual pertanyia. Considerava que aquesta era una manifestació no elitista, natural, pròxima a la societat i en la qual era capaç d'influir.

Figura cabdal de la poesia modernista, ens va deixar poemes com ‘Cant espiritual', ‘El cant de la senyera', ‘La vaca cega', ‘La sardana', ‘Oda a Espanya' i ‘El comte Arnau'.

Traduí Goethe, Novalis, Píndar, Homer i Nietzsche i conreà el periodisme, a través del qual va poder expressar la seva opinió sobre la Setmana Tràgica amb articles com ‘Ah, Barcelona' o ‘La ciutat del perdó', ens els quals sostenia que la burgesia catalana hi tenia part de responsabilitat.

La seva mort, el 20 de desembre de 1911, a només 51 anys, suposà, com descrivia ‘La Vanguardia' del 22 de desembre, una "imponentíssima manifestació del dol de Barcelona".

6 Enric Prat de la Riba (1870-1917). Montjuïc
Retrat d'Enric Prat de la Riba
Retrat d'Enric Prat de la Riba

Enric Prat de la Riba i Sarrà ha passat a la història per impulsar i ser el primer president de la Mancomunitat de Catalunya, la primera institució de govern pròpiament catalana després del 1714.

Va ser un dels principals responsables del ressorgiment del sentiment nacional català a finals del segle XIX. Abans de presidir la Mancomunitat, l'any 1907 va fundar l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), mentre era el president de la Diputació de Barcelona.

Com a president de la Mancomunitat, Prat de la Riba va recuperar i restaurar la Generalitat i va millorar les telecomunicacions, l'ensenyament, la formació professional i la divulgació cultural del país.

Prat de la Riba també va tenir una aportació rellevant com a escriptor, essent la seva obra més destacada ‘La nacionalitat catalana'.

Va morir l'1 d'agost de 1917 a Castellterçol, el seu poble natal, però el seu cos reposa a Montjuïc.

7 Ignasi Iglesias (1871-1928). Sant Andreu
Retrat d'Ignasi Iglesias fet per Ramon Casas
Retrat d'Ignasi Iglesias fet per Ramon Casas

Ignasi Iglesias i Pujadas va ser un dramaturg i poeta català vinculat al moviment modernista. Tot i començar la seva trajectòria en el món del periodisme, Iglesias se sentia molt atret pel teatre europeu, sobretot per les obres d'Ibsen.

Tot i que en els seus inicis va ser una figura envoltada de polèmica per qüestionar la moralitat de la seva època, les estrenes d'obres com ‘El cor del poble' (1902) el van portar a l'èxit. Iglesias va ser un dramaturg apreciat per les classes populars, a qui va commoure amb ‘La llar apagada' (1926), interpretada per l'actor Enric Borràs.

El 9 d'octubre de 1928 va patir una mort sobtada i va ser enterrat al cementiri de Sant Andreu de Barcelona.

8 Francesc Macià (1859-1933). Montjuïc
El de Francesc Macià és un dels panteons del cementiri de Montjuïc
El de Francesc Macià és un dels panteons del cementiri de Montjuïc Wikimedia Commons

Sense ser hereu i davant la impossibilitat d'heretar cap negoci, Macià va optar per la carrera militar per progressar socialment. Després de l'episodi del ‘Cu-Cut!', en què es va posicionar en contra dels militars que havien atacat el setmanari, va fer el salt a la política el 1907, quan va obtenir l'acta de diputat a les Corts.

Amb els anys, Macià es va convertir en una figura clau del moviment independentista: va ser el principal actiu d'Estat Català, embrió d'Esquerra Republicana, partit amb el qual va guanyar les eleccions del 1931. Endut per l'eufòria del triomf, el 14 d'abril d'aquell any va proclamar la República Catalana.

El 14 de desembre de 1932, l'Avi es va convertir en president de la Generalitat, càrrec que va exercir fins al dia de la seva mort, el dia de Nadal de 1933. Les seves restes reposen al cementiri de Montjuïc.

9 Joan Miró (1893-1983). Montjuïc
Retrat de Joan Miró de juny de 1935
Retrat de Joan Miró de juny de 1935

Va ser un dels artistes més influents del segle XX, un barceloní que es va impregnar de l'agitació intel·lectual del París dels anys 20 -on va entrar en contacte amb els surrealistes- i, també, dels paisatges de Mont-roig (Baix Camp) i Mallorca, uns paisatges que van determinar el seu vincle amb la terra i l'interès pels objectes quotidians. Va ser a Palma on es va instal·lar després de deixar l'exili a França i, també, on va morir el desembre de 1983. Les seves restes es van traslladar al cementiri de Montjuïc, on va ser enterrat, no gaire lluny de la Fundació que porta el seu nom. Un any abans, el 1982, s'havia instal·lat a Barcelona una de les seves escultures més emblemàtiques, 'Dona i ocell', a l'espai que abans ocupava l'antic escorxador.

10 Mary Santpere (1913-1992). Poblenou
Monument als Santpere a la Rambla de Barcelona
Monument als Santpere a la Rambla de Barcelona

'La Reina del Paral·lel' va fer riure durant els sis decennis que va estar als escenaris. Va debutar el 1938 i aviat es va convertir en un personatge popular a través de les seves actuacions -sempre còmiques- al teatre, al cinema i a la televisió. Va néixer el 1913, enmig de l'ambient teatral d'inicis del segle XX a Barcelona: el seu pare, Josep Santpere, era un actor del Paral·lel, i la seva mare, Rosa Hernáez, també era actriu.

També va fer circ i ràdio: el programa 'La hora de Mary Santpere' a Radio Barcelona n'és el millor testimoni.

Va morir mentre volava de Barcelona a Madrid el 1992 i va ser enterrada al cementiri del Poblenou, juntament amb els seus pares.

Subscriu-t'hi

Portada de l'especial commemoratiu 'Un Judici per a la Història'

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

Portada de l'especial commemoratiu 'Un Judici per a la Història'

Un Judici per a la Història

Un número especial commemoratiu per guardar i recordar un moment excepcional de la nostra història

1 any de SÀPIENS  i de REGAL l'Atles català de Cresques 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto