A mitjan juny del 1776, es va demanar als delegats Thomas Jefferson, Benjamin Franklin, John Adams, Robert R. Livingston i Roger Sherman que redactessin una declaració d’independència que s’usaria, només, “en el cas que el Congrés decideixi aquesta via d’actuació”. Jefferson en va ser l’artífex. Després de tres jornades de discussió i un any, dos mesos i 14 dies de guerra, el Congrés la va aprovar. El 4 de juliol, les colònies van adoptar i van ratificar la declaració unànime dels 13 Estats Units d’Amèrica que va passar a la història com la Declaració d’Independència, i el 2 d’agost la van firmar tots els delegats. Va ser un acte que marcaria una fita històrica. Així ho va viure Benjamin Franklin, que, un cop finalitzada la signatura, digué: “Bé, senyors, ara hem de romandre junts, o ben segur que ens penjaran per separat”.

El desenvolupament de la guerra no va permetre que els oficials reials pengessin els congressistes. George Washington no era un expert al camp de batalla però estava dotat per a l’estratègia i era l’home que els independentistes necessitaven. Prudent, constant, minuciós, temperat i calculador, sabia que la seva missió, més que heroica, passava per organitzar, finançar, abastir i mantenir actiu l’exèrcit. Washington defugia les batalles decisives, plantejant una guerra de resistència. Això li permetia anar forjant l’exèrcit i, de retruc, possibilitava que els polítics, immersos en el clima bèl·lic, fessin els passos que els durien a crear una nació.

Els tres moments clau de la guerra
Durant l’hivern del 1776 al 1777, tot se n’hauria anat en orris sense la capacitat de Washington de mantenir la flama revolucionària amb un exèrcit de poc més de 1.000 homes i davant un panorama militar advers. Les tornes van canviar entre el 19 de setembre i el 7 d’octubre del 1777. Al nord de l’estat de Nova York, prop d’Albany i del llac de Saratoga, les tropes rebels van vèncer estrepitosament les britàniques.

Saratoga va capgirar el curs dels esdeveniments. Va mostrar que els americans tenien capacitat d’enfrontar-se a l’exèrcit enemic i va fer que les potències estrangeres es decidissin, finalment, a entrar en guerra. De fet, després de Saratoga, Londres va oferir als rebels un pacte que hauria estat una victòria: restablir l’ordre i tornar a les condicions vigents a les colònies el 1763. Però ja era massa tard. França, per la seva banda, pressionava els representants de les 13 colònies perquè avancessin en la construcció d’una nació que n’impossibilités la tornada al domini britànic. Al març del 1871 s’anunciava oficialment la constitució de la Confederació, el primer govern unit que tenien els 13 estats.

Per a la Corona i els antics colons, la guerra podia donar-se per acabada després del 17 d’octubre del 1781 a les costes de Virgínia, quan els primers queien derrotats al port de Yorktown, a la badia de Chesapeake, a Virginia. A partir d’aquest moment, tot el que van fer els britànics va ser replegar-se a les antigues colònies, però la guerra continuava a la Mediterrània i a l’Índia amb França i Espanya. Els americans negociaven amb promptitud un acord amb la Corona en el qual se’ls reconegués la independència, es fixaven uns límits generosos per al nou estat —el govern els cedia territoris fins al Mississipí i que es trobaven sota domini espanyol— i se’ls concedia llibertat de pesca a Terranova. El pacte, finalment, es va firmar a París per totes les parts, francesos i espanyols inclosos, el setembre del 1783: havia nascut una nació que trigaria sis anys a acabar-se de bastir.