Una tarda de la setmana del 13 de maig del 1991, mentre la presidència col·legiada es col·lapsava per sempre i Iugoslàvia es trencava, un equip de TV3 esperàvem al poble de Stara Pazova, a la rodalia de Belgrad, per entrevistar el dirigent líder radical serbi Vojislav Seselj (a la imatge de sota). El mateix Seselj que havia estat absolt de crims de guerra pel Tribunal Penal Internacional de l'Haia el 31 de març de 2016.

Seselj, finalment, no va venir a la nostra trobada. La va delegar en Mirko Jovic, un dels seus lloctinents. Jovic va venir acompanyat d’una colla de joves paramilitars que durant el rodatge de l’entrevista exhibiren tota mena d’escuts i emblemes capturats als combatents croats abatuts uns dies abans al poble de Borovo Selo. En els mostraven com trofeus de guerra: una guerra que tot just començava. Després Mirko Jovic i els seus nois ens van acompanyar fins a Belgrad perquè rodéssim el moment estel·lar del míting de Seselj davant del Parlament federal.

Sentències desiguals
En el míting, l’hostilitat i l’odi eren presents tant en la gesticulació de Seselj com en la cridòria del públic. La seva exculpació dictada fa dos anys a l'Haia tenia, doncs, tota la pinta de ser una decisió política més que no pas un acte de justícia. Potser perquè el Tribunal Penal Internacional va creure que amb la condemna de Radovan Karadzic per crims de guerra i crims contra la humanitat ja complia amb la seva, diguem-ne, 'missió exemplaritzant' envers els criminals de l’antiga Iugoslàvia.

Ben pocs jurarien, però, que Seselj va ser més pacífic que Karadzic. Una cosa similar passava amb la condemna d’11 anys —per haver-se presentat a l'Haia voluntàriament— de l’expresidenta dels serbis de Bòsnia, Biljana Plavsic. El mateix Karadzic sempre va dir que Plavsic, que va escriure, desacomplexadament, que era impossible que serbis, croats i musulmans poguessin viure junts, era encara més radical que ell mateix.

Es poden considerar tots tres líders jutjats a l'Haia veritables intel·lectuals? Crec que no els escau un qualificatiu que, per essència, hauria de dur incorporat el pensament crític i la defensa de la vida i de la convivència. No, intel·lectuals no, però potser sí els podem definir com a gent formada i amb notorietat en el món de la cultura i de la ciència. Vojislav Seselj, per exemple, és un jurista que va anar a la presó per criticar els comunistes i va treballar de professor als Estats Units. Radovan Karadzic, psiquiatre i poeta, va estudiar a centres nord-americans i va tenir el suport de l’acadèmic Dobrica Cosic, mentre que Biljana Plavsic, biòloga, també es va formar als EUA. Va ser un excés de biologisme el que la va portar a proclamar que la neteja ètnica és “un fenomen natural”?

Un cosmopolitisme infructuós

Com es veu, Seselj, Karadzic o Plavsic coneixen la vida nord-americana i parlen anglès perfectament. Però aquest aparent cosmopolitisme no els va ajudar a interioritzar cap valor il·lustrat. Quan el comunisme post titista entrà en fase terminal i el fràgil equilibri etnic i federal va començar a esquerdar-se, la (diguem-ne) 'intel·liguèntsia' sèrbia va ser incapaç de formular cap alternativa democràtica a la situació.

Ans el contrari, en l’horitzó de gent com Seselj, Karadzic i Plavsic van aterrar els torturats mites de la sacrificada història sèrbia, acompanyats d’una llarga llista de greuges —especialment econòmics— imposats per croats i eslovens, així com també les ofenses nacionals perpetrades pels anomenats turcs: kosovars i musulmans bosnians. Va ser d’aquesta manera com va començar a planar la paranoia d’una nova humiliació i d’una nova derrota: la d’una Sèrbia que s’hauria vist obligada a fer-se càrrec de la fallida econòmica i política de Iugoslàvia i entomar-ne el desmantellament.

Odi plasmat en un document
Aquest és el pensament que impregna el 'Memoràndum' de l’Acadèmia Sèrbia de les Ciències i les Arts fet públic el 1986, un document que sostenia que els serbis havien estat discriminats per l’estructura constitucional de Iugoslàvia: un detonant per a les pulsions identitàries més etnicistes. Un etnicisme que, més enllà del Memoràndum mateix, va intensificar la por de les classes mitjanes burocràtiques —beneficiàries de l’aparell de l’Estat— que en el moment del daltabaix, entre el 1989 i el 1991, van apostar per la violència, per la guerra, per barrar el pas a un desmantellament de Iugoslàvia en clau neoliberal que podria ofegar-les en la misèria, com començava a palpar-se a l’Europa postsoviètica. I així, per al nacional comunista Milosevic i els seus aliats ultranacionalistes, les que fins aleshores havien estat repúbliques “agermanades” es percebien com a enemic a batre i territori per controlar.

El Memoràndum va néixer, doncs, del naufragi d’un iugoslavisme incapaç d’aprofundir en drets civils ni llibertats personals que anessin més enllà d’aspectes permissius com ara rebre turistes a la costa dàlmata croata, tenir accés a productes de consum, poder lluir uns texans o bé gaudir d’un passaport per viatjar fora del país i poder anar als EUA (com sí van fer Seselj, Karadzic i Plàvsic).

Bel·licisme en la classe mitjana

Tito va voler fer creure que aquell fràgil equilibri entre els incentius als ciutadans del “socialisme autogestionari”, el respecte a les realitats ètniques i el seu propi cabdillisme, eren la base d’una democràcia popular i federal millor que les occidentals. Però quan els analgèsics del titisme van deixar de fer efecte, bona part de professionals i universitaris serbis no van sortir pas al carrer per exigir drets humans i eleccions lliures, ni per alertar de l’escalada etnicista violenta, sinó per apuntar-se a l’escalada. Havien quedat abduïts pel Memoràndum. Abduïts i alhora emmirallats: perquè el Memoràndum, de fet, era la seva projecció. L’única sortida que va trobar una part de les elits balcàniques perdudes als laberints del segle XX: primer l’autocràcia i més tard un totalitarisme edulcorat. Densitats psicosocials on la democràcia sempre va ser viscuda com un miratge llunyà i inassolible.

• 1980: Mor el president iugoslau Josip Broz 'Tito'. L'enterren en un mauseoleu a Belgrad. Els serbis ho accepten a contracor perquè Tito era croat. Els croats no el volen a Zagreb perquè Tito era comunista.
• 1986: Es publica el Memoràndum de l’Acadèmia Sèrbia de les Ciències i les Arts amb gran repercussió social i mediàtica. Sectors no serbis el consideren un acte d’agressió contra Iugoslàvia.
• 1989: En un discurs a Kosovo, el president Slobodan Milosevic anuncia “la possibilitat d’enfrontaments armats” en el futur polític iugoslau.
• 1990: La Lliga Comunista d’Eslovènia abandona el congrés federal dels comunistes iugoslaus.
• 1991: La presidència col·legiada iugoslava es col·lapsa i no arriba a elegir cap d’Estat. El 19 de maig Croàcia fa el referèndum d’autodeterminació. El 25 de juny l’exèrcit federal ataca Eslovènia i a l’agost, Croàcia.
• 1992: Bòsnia i Hercegovina es declara independent el 6 d’abril i la capital, Sarajevo, queda assetjada per les milícies sèrbies. Durant més de tres anys la ciutat és bombardejada.
• 1995: Les milícies sèrbies ocupen al juliol la ciutat bosniana de Srebrenica i hi maten més de 8.000 homes musulmans en edat militar. L’ofensiva croata a l’agost decanta la guerra en contra de Sèrbia. Després de la intervenció de l’OTAN, el president serbi Milosevic accepta negociar els acords de pau de Dayton.