La política quebequesa Lisette Lapointe (Mont-real, 1943) és la vídua de Jacques Parizeau, primer ministre del Quebec (1994-95) i impulsor del referèndum de 1995, en el qual l'opció del Sí va obtenir el 49,42%.

Quina és la situació del nacionalisme quebequès ara que es compleixen vint anys del referèndum?
Malauradament, el Partit Quebequès, que és el gran partit sobiranista, no passa pel seu millor moment. La gent diu que cal que els sobiranistes ens tornem a mobilitzar, establir una estratègia de cara a tornar a organitzar un referèndum, però passa el temps i moltes persones, decebudes, al final han abandonat. Per contra, el 40% dels quebequesos continuen donant suport al Sí. De manera que crec que hi ha esperança. De fet, penso que la desaparició del meu marit, Jacques Parizeau (va morir el passat mes de juny), potser ha servit per despertar de nou el sobiranisme. Vam estar tan a prop! El nou líder del partit quebequès ha estat elegit diputat per tirar endavant aquesta qüestió i el 2011 Jean Martin Aussant va impulsar un nou partit sobiranista que es planteja com a principal missió executar la sobirania.

SÀPIENS és una revista d'història. Expliqui'ns les raons històriques de l'independentisme quebequès.
Som un poble 100% francòfon que des de fa 300 anys pugna amb el Canadà anglòfon per mantenir la seva llengua i la seva cultura en un entorn hostil, sobretot econòmicament. Tradicionalment, pels quebequesos ha estat molt difícil accedir a l'educació o a càrrecs importants, tot i que al Quebec hi ha un 80% de francòfons i un 20% d'anglòfons, que són els qui històricament han concentrat el poder. Davant aquesta situació, hi ha hagut diverses revoltes al llarg de la història encapçalades per patriotes que han intentat alliberar el Canadà francès fins al 1960. Aquest va ser un moment d'inflexió que la història ha denominat ‘revolució tranquil•la' i en la qual el meu marit ja va participar-hi. Va ser el moment en què es va dotar el Quebec dels instruments necessaris per fer una transformació extraordinària, sobretot pel que fa a l'escolarització, el món cultural... Allò va ser molt important perquè a partir de 1970 els quebequesos vam començar a prendre consciència com a poble: tenim una llengua, tenim una cultura, tenim un territori i, per tot això, volem un país.

Si pogués tornar a 1995, què canviaria d'aquell referèndum? De què es penedeix o en què creu que es van equivocar?
Quan el meu marit va ser elegit primer ministre l'any 1994 tenia el compromís de fer el referèndum durant la seva legislatura. En aquell moment, els sondejos donaven un 40% al Sí, però al llarg de tot l'any següent, mentre es va anar preparant el referèndum, aquest percentatge va anar pujant.
Nosaltres crèiem que ho teníem tot a punt, la precampanya, la campanya, la coalició per fer la transició... tot estava previst menys una cosa, que ens va agafar de sorpresa. Mai no ens vam imaginar que poc abans d'acabar-se la campanya, el govern federal d'Ottawa se saltaria totes les regles electorals i que, en un dia, es gastaria més diners que en tota la campanya: van fer venir avions carregats de gent, van organitzar una gran mobilització d'amor al Quebec... Tot plegat crec que ens va fer mal i que potser allò va arrossegar cap al No molts indecisos.
I l'altra cosa de què em penedeixo és que el meu marit dimitís com a primer ministre l'endemà del referèndum. Jo sabia que si perdíem ell faria això, perquè ja n'havíem parlat, però ara, mirant-ho amb perspectiva, crec que les coses haurien estat diferents si s'hagués quedat. Perquè després vam saber que hi havia hagut irregularitats en la votació.

Ah sí? Com quines?
Hi va haver gent que va votar sense tenir el dret a fer-ho, per exemple. De fet, i sense risc d'exagerar, puc afirmar que el referèndum de 1995 del Quebec no va ser vàlid. Si ell encara hagués estat primer ministre després de la desfeta, potser davant això hauríem buscat de rellançar el procés. Per tant, aquest és el lament que tinc i que crec que ell també tenia, però tot això ho vam saber més tard.

L'actitud del govern d'Ottawa li recorda més a Londres amb el cas escocès o a Madrid amb el cas català?
Sens dubte a Londres, perquè Madrid directament rebutja l'expressió democràtica d'un poble. A Ottawa, això ningú no ho contesta. Ells es poden posar en si un 50% és suficient o no, o en si la qüestió del dret a la secessió pot ser d'aquesta manera o d'aquesta altra, però ningú qüestiona si el poble quebequès té o no té el dret a decidir el seu futur.

Quina va ser la resposta del govern canadenc després de la derrota?
Poc després de la celebració del referèndum, el govern d'Ottawa va endurir les condicions, dient que si algun dia se'n feia un altre amb un 50% no n'hi hauria prou per guanyar o que la pregunta s'hauria de fer diferent, que hauria de fer referència explícita al fet de "separar-se del Canadà". Però el que trobo més descarat és com han anat condicionat el finançament governamental a aspectes com, per exemple, que consti a tot arreu que allò ho ha pagat el govern canadenc.

En el cas català, sense possibilitat de fer un referèndum, com veu la legitimació internacional del procés a partir d'unes eleccions autonòmiques plantejades com a plebiscitàries?
Penso que l'ideal seria poder fer el referèndum, però també et diré que el Quebec va entrar a formar part del Canadà per un vot al Parlament. De manera que, qui sap... Jo el que crec és que el Consell per a la Transició ha de moure's molt bé després, ha de buscar el suport exterior, demanar ajut als líders europeus per tal que Madrid cedeixi i permeti el referèndum.

Què més recomanaria als líders del procés? Què haurien de prioritzar?
Abans del 27-S és essencial fer pedagogia entre la població i aprofitar tots els instruments culturals, econòmics i polítics per poder-ho fer bé. Sé que, com arreu d'Europa, un dels principals esculls és la immigració, per això és important que ells també comprenguin que amb la independència tot serà millor. I alhora explicar que serà difícil, que hi haurà entrebancs i barreres per tot arreu, però que Catalunya està llesta per assumir aquest repte. Jo, almenys, així ho crec.

Què li ho fa pensar?
La coalició Junts pel Sí és un gran punt fort. Que s'hagin unit la dreta, l'esquerra i la societat civil és una cosa tan difícil com insòlita. He visitat diverses vegades Catalunya i sé que això fa cinc anys era impensable. En canvi, ara és una realitat i crec que serà crucial perquè estic convençuda que ha fet molt de mal als altres partits.