El 23 d'octubre de 1975, recorria a Islàndia l'estranya excitació de quan està a punt de passar alguna cosa grossa. Als cafès de Reykjavík, a les portes de les escoles, a les fàbriques, a les places dels pobles petits i als menjadors de les cases no es parlava de res més. Totes les dones estaven cridades a fer una aturada de les seves obligacions, remunerades o no. Quan s'encreuaven pel carrer, joves i grans reconeixien la lluïssor als ulls de les altres ­–sí, jo també faré vaga–, la mateixa determinació plena d'il·lusió i també aquell punt de neguit a l'estómac de quan estàs a punt de capgirar-ho tot.

I les islandeses van fer la revolució
I el 24, un divendres assolellat, va passar: les islandeses van fer la revolució. Una revolució pacífica i emocionant protagonitzada pel 90% de les dones, que van buidar les cases i els llocs de treball i van omplir els carrers de la capital davant l'estupor de molts homes que es van adonar que no podien tirar endavant el país –ni les famílies– sense elles. Els negocis i serveis on les dones eren majoria van haver de tancar: escoles, bancs, aeroports, botigues, fàbriques de peix... Els que van obrir no van tenir un dia gaire productiu: a part que hi faltaven les companyes, molts homes van haver de portar els fills a la feina, on van passar el dia esverats per la novetat. I a casa tampoc no va ser fàcil per a la majoria d'aquests pares que no estaven acostumats a fer-se càrrec de les tasques domèstiques. A molts supermercats es van acabar les salsitxes, que era un plat fàcil de cuinar i que assegurava àpats pacífics amb els fills. Alguns d'aquells homes sobrepassats van batejar aquell dia amb el nom del Llarg Divendres.

Un "dia lliure" massiu en el país més feminista del món
Tècnicament allò no va ser una vaga, sinó un "dia lliure" massiu, promogut de manera unitària pels moviments feministes en protesta per la desigualtat de gènere al país, i va aconseguir sacsejar els fonaments del país. Cinc anys més tard, una mare divorciada, Vigdis Finnbogadottir, va esdevenir la primera dona cap d'Estat escollida democràticament de la història. Avui, sense haver arribat a la igualtat, Islàndia es considera el país més feminista del món.