Subscriu-t'hi
Història contemporània

El Sàhara: les dues cares del conflicte

Dos experts en el tema, ens expliquen el per què dels anhels d'autodeterminació del poble sahrauí i el per què de l'oposició del regne del Marroc

1 Les raons dels sahrauís: les conviccions d'un poble amb identitat pròpia
Sahrauí amb la bandera de la República Àrab Sahrauí Democràtica
Sahrauí amb la bandera de la República Àrab Sahrauí Democràtica Wikimedia Commons

Parlar del dret de l'autodeterminació del poble sahrauí hauria de ser una obvietat només qüestionable des de postures basades en l'interès de mantenir una bona relació diplomàtica amb el Marroc. Es tracta de raons econòmiques i geopolítiques sustentades des de Washington o París per garantir els interessos occidentals al Magrib. Els països occidentals miren cap a una altra banda davant les violacions dels drets humans que pateixen els activistes sahrauís del Sàhara ocupat. Un altre motiu seria aquell que té a veure amb allò que podríem definir com "l'acceptació del final de la història" i que indueix a acceptar la situació actual i les propostes marroquines d'autonomia sense tenir en compte el dret d'autodeterminació dels pobles. A més, moltes d'aquestes postures es construeixen des d'una suposada modernitat sovint unida a crítiques a la gestió del Front Polisario, com si els drets del pobles es poguessin equiparar a l'acció d'un partit, l'únic interlocutor sahrauí reconegut per l'ONU.

Cal recordar als favorables de les tesis marroquines que l'ocupació del Sàhara deriva de les idees del polític nacionalista El-Fassi, que el 1957 proposava l'annexió al Marroc de tots els territoris que van de la Mediterrània al Senegal, incloent-hi les Illes Canàries. Unes idees properes al pangermanisme que a Europa va provocar les dues guerres mundials. La realitat és que el sorgiment d'una identitat nacional entre els sahrauís neix del mateix procés de descolonització. I els sahrauís, en la seva convicció que són un poble, fa trenta-cinc anys que viuen separats per un mur vorejat de mines antipersones: els uns, exiliats als campaments de refugiats de Tindouf, i els altres, patint una forta repressió als territoris ocupats pel Marroc.

Tenen raó els que diuen que les revoltes del novembre passat al campament de Gdeim Izik (prop d'Al-Aaiun ocupat) van ser causades per la seva marginació social, però no podem oblidar que la marginació la pateixen per ser sahrauís i per creure que algun dia seran independents.


Per Toni Guirao, doctor en Història per la Universitat de Barcelona.

2 Les raons dels marroquins: el Sàhara i el Marroc, una història conjunta
La torre Hassan de Rabat (Marroc)
La torre Hassan de Rabat (Marroc) Getty Images

El Sàhara Occidental està lligat a la història del Marroc des de fa segles. Els marroquins no consideren que les reivindicacions territorials sobre aquesta zona siguin un afany expansionista. Pensen que és tracta d' un territori que la colonització europea va separar del Marroc. La incorporació del Sàhara (Mauritània inclosa fins al riu Senegal) es remunta als almoràvits que procedents d'Adrar, van arribar fins a la península Ibèrica al segle XI i que, en els segles següents, configuraria el territori de l'imperi del xerif marroquí.

Des d'aleshores, el Sàhara ha estat sempre present en la història del regne marroquí. El seu control era fonamental perquè per aquest territori transitaven les caravanes que recorrien les rutes comercials transaharianes. Abans de l'arribada dels colons europeus, l'imperi del xerif marroquí s'estenia des de les costes mediterrànies del Rif fins al sud de l'actual Mauritània. Aquesta entitat era una mena d'estat federal en el qual les tribus s'encarregaven del poder local amb plena autonomia. El poder central exercit pel makhzen no era en absolut sobre tot el territori. L'autoritat del soldà era essencialment espiritual i representava les bases al voltant de les quals es reunien les tribus que formaven part del denominat Bled es-Siba. Aquestes tribus se sotmetien a l'autoritat del soldà a través del beia o jurament de fidelitat, que el convertia així en el cap absolut. 

De mica en mica, però, la penetració colonial va anar fragmentant aquest imperi. Espanya va arribar-hi el 1884 i la conferència d'Algesires va dividir el territori entre Espanya i França. Com que hi havia territoris amb un caràcter jurídic diferenciat i administrats per diferents estats, en el moment de la independència (el 1956), encara quedaven llocs sota domini colonial. Mentrestant, Hassan II va renunciar a la demanda de sobirania sobre els territoris maurità i canari. Segons aquesta lògica, Ceuta, Melilla i els illots mediterranis són, als ulls marroquins, residus del poder colonial que fan que el procés d'independència resti incomplet.


Per David Alvarado, politòleg i periodista.

Subscriu-t'hi

Portada SÀPIENS 225 (desembre 2020)

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

SUBSCRIU-T'HI​

Comentaris

Portada SÀPIENS 225 (desembre 2020)

Elionor d'Aquitània, la reina més poderosa

Fem un recorregut per la biografia d'una dona que va tenir una vida de novel·la

ESCULL LA TEVA OFERTA I SUBSCRIU-T’HI AVUI MATEIX!

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto