Jo parlaria d'una contraplanificació social. Si té altres elements que la cohesionin, una societat pot mantenir-se com a tal sense una llengua. Però una llengua sense una societat al darrere acaba morint.

Els motius són diversos. Primer, per la crisi: el món econòmic valencià tenia un peu en l'agricultura, un altre en la indústria i un altre en els serveis. Amb la desvalorització dels productes, l'agricultura, que era una mena de refugi econòmic, ha desaparegut. També s'han anat desarticulant les indústries tradicionals valencianes (tèxtils, joguines, mobles...), ja sia per manca de competitivitat o de suport institucional. Això vol dir que la societat catalanoparlant, que era la que ho sostenia, ha perdut protagonisme econòmic. I, en conseqüència, els seus valors i les seves eines de cohesió, com la llengua, han perdut valor.

Tampoc hi ha hagut una política activa i transversal de reforçament; no només a l'escola, sinó també en l'economia del país, en les universitats, en els mitjans... A la Universitat de València hi ha més alumnes que volen rebre les classes en català que no pas professors que els puguin atendre.

Sí, i el govern del PP tampoc no anava tan errat en els seus càlculs: aquesta decisió ha tingut un cost polític, però no gaire alt. Segueix sent el partit més votat. Si se l'ha desbancat ha estat per les coalicions que s'han format. I hi va haver una contestació pel tancament de la televisió, però tampoc gaire gran.

Sí, però també s'ha de dir que al País Valencià el català es parla i es parla molt. València és una ciutat on pots funcionar en català. La comprensió és altíssima. L'únic amb què et trobes és que tu parles en català i et responen en castellà. Hi ha unes inèrcies i una incapacitat de la societat de gestionar el capital lingüístic de manera positiva. Però la sort és que la situació es pot revertir, aplicant les polítiques adequades. I cal fer apujar l'autoestima col·lectiva, en hores baixes pels casos de corrupció.