El fisiòleg rus Ivan Petrovitx Pavlov va observar com els cans produïen saliva tant en ingerir aliments com en olorar-los. Per això va estudiar la relació entre estímuls i respostes en els animals: Pavlov va fer sonar una campana durant diversos dies, just abans de donar menjar als gossos, i a poc a poc va observar com aquests començaven a produir saliva no en el moment de menjar, sinó en escoltar la campana.

Després de diversos experiments i modalitats d'estímuls desenvolupats entre el 1890 i 1900, el fisiòleg va apuntar que salivar davant aliments era una resposta incondicionada, mentre que la introducció de la campana en el procés condicionava la resposta de l'animal, en aquest cas, amb la producció de saliva. Així, Pavlov va desenvolupar la teoria del reflex condicionat: "Quan dues coses ocorren plegades, l'aparició d'una porta l'altra a la ment", també en els humans.

Podeu veure la reproducció del mètode de Pavlov en el següent vídeo:

La gossa de carrer Laika es va enlairar a bord del 'Sputnik 2' el 3 de novembre de 1957, després de rebre un entrenament per a aquesta missió de la Unió Soviètica. Abans de l'enlairament, Laika i altres gossos de carrer van ser col·locats en centrifugadores perquè s'acostumessin a les incomoditats del viatge. També van ser alimentats amb un gel especial, que seria la seva alimentació a l'espai, i van ser exposats a sorolls semblants als de l'enlairament d'un coet.

Mort per sobreexposició a la calor
La versió oficial va informar que la primera gossa a orbitar la Terra va morir sense dolor després d'una setmana en òrbita. La veritat es va explicar anys més tard: Laika va morir per la sobreexposició a la calor de la nau poques hores després de l'enlairament. El coet va orbitar durant cinc mesos i es va cremar en entrar a l'atmosfera a l'abril de 1958.

El director del programa d'entrenament espacial, Vladimir Yazdovsky, va reconèixer anys després que sabia que l'animal enviat a l'espai per explorar les possibilitats humanes d'orbitar la Terra moriria en aquell viatge, entre altres coses perquè el coet no disposava de paracaigudes. 

Després de Laika 
A més de Laika, els russos van seleccionar les gosses Zvezdochka (Estrelleta) i Chernushka (Negreta) per al viatge espacial. El dia del llançament de la Negreta, el 3 de setembre de 1961, la gossa es va escapar darrere un conill i es va decidir enviar-hi una gossa dels voltants de la base de llançament –el terreny estava envoltat de bosc i els cans acostumaven a rondar-hi. Aquesta segona gossa, anomenada Negreta II, va tornar sana del viatge espacial tot i no haver rebut l'entrenament específic. L'Estrelleta, en canvi, va estar marejada durant més d'una setmana després del seu viatge.

Homenatge a Laika
El grup Mecano va dedicar una cançó a explicar la història de la gossa Laika. El següent vídeo combina aquesta peça amb imatges de la gossa abans de l'enlairament: 

El 28 de maig de 1959 dos micos van esdevenir les primeres criatures a sobreviure a un vol espacial. Les femelles Able i Miss Baker van ser sotmeses a la ingravitació durant nou minuts, en un vol d'un quart d'hora de durada. Durant el vol, els investigadors americans van registrar els canvis en el ritme del batec del cor dels animals, les reaccions musculars, la calor corporal o la respiració a partir dels elèctrodes instal·lats en el seu cos. Miss Baker va viure fins a l'any 1984; Able va morir durant l'operació a què va ser sotmesa per extreure-li els elèctrodes per estudiar els efectes de la missió. Els científics van concloure que la supervivència dels humans era possible a l'espai. L'enfocament de la notícia a l'època es pot veure en el següent vídeo explicatiu de la missió:

Els estudis científics van definir l'home com el "creador d'eines", fins que el ximpanzé David Greybeard es va deixar observar traient les fulles d'una branca per menjar insectes. La doctora Jane Goodall va conèixer aquest ximpanzé la tardor del 1960 al Parc Nacional de Gombe (Tanzània). Els animals de la zona s'escapaven quan Goodall apareixia, però Greybeard es va mostrar diferent de la resta i va permetre que l'antropòloga conegués els hàbits d'aquests animals a partir de l'observació. 

Després de la famosa Laika i dels micos Abel i Baker va arribar el torn de la gata francesa Felicette. El Centre Nacional d'Estudis Espacials francès (CNES) va entrenar 14 gats per a un possible viatge espacial amb l'exposició d'aquests a renous forts, càpsules vibradores o centrífugues. El primer llançament el va protagonitzar Felicette, trobada als carrers de París l'any 1963, després que el gat seleccionat com a candidat principal s'escapés.

Els investigadors van implantar uns elèctrodes al cervell de la moixa en una operació de deu hores per conèixer els impulsos neurològics des de la Terra quan el coet s'hagués enlairat. La càpsula on va viatjar Felicette es va separar del coet poc després d'enlairar-se i va descendir en paracaigudes després d'arribar a l'altura de 156 quilòmetres en un viatge de 13 minuts. Felicette va ser sacrificada mesos després de l'aterratge per analitzar-ne els elèctrodes del cervell.

El lingüista Noam Chomsky va afirmar que el llenguatge és una facultat exclusivament humana. Contradir aquesta afirmació va ser l'objectiu del doctor de la Universitat de Columbia Herbert Terrace. L'investigador va posar en marxa el Projecte Nim: un ximpanzé de 10 mesos d'edat va ser criat en la família de l'alumna Stephanie LaFarge, que havia de tractar Nim com un humà i comunicar-se amb ell amb llenguatge de signes. Terrace va voler demostrar que el ximpanzé podria parlar amb aquests signes si era introduït en les rutines humanes.

Un experiment destinat al fracàs
La repercussió del Projecte Nim va ser prou mediàtica: les imatges del mico van aparèixer en portada i es van explicar els detalls de les famílies on va ser acollit. Si bé és cert que Nim va arribar a imitar alguns gestos, es diu que el projecte estava destinat al fracàs des del principi, perquè les persones implicades en l'experiment no coneixien el llenguatge de signes ni tampoc les atencions que requeria un ximpanzé. Terrace va admetre que el ximpanzé no havia après el llenguatge, perquè aquest "és molt més que la repetició d'una sèrie de signes". Nim va morir el 10 de març de l'any 2000.

El director de cinema James Marsh va voler plasmar "l'errada de voler convertir un animal en un humà en nom de la ciència" en el documental 'Projecte Nim':

Els investigadors de l'Institut Roslin d'Edimburg (Escòcia) van presentar l'ovella Dolly el 23 de febrer de 1997: havia nascut el primer mamífer clonat a partir d'una cèl·lula adulta després de 277 intents. L'operació va ser complexa. Els científics van estudiar la fusió d'aquesta cèl·lula adulta amb un òvul sense nucli i no fecundat. La cèl·lula embrionària resultant va ser implantada en "una mare de lloguer", una ovella de cara negra. Dolly, el be de raça Finn Dorset de 6 kg, va néixer després de 148 dies, el 5 de juliol del 1996 i va ser batejada amb aquest nom en honor a la cantant Dolly Parton.

Artritis
La vida de Dolly es va desenvolupar a l'Institut Roslin, on es va reproduir de forma natural. L'artritis que va patir en una pota posterior i l'existència d'un virus que li podia provocar un tumor pulmonar van portar a la decisió de practicar-li l'eutanàsia el 14 de febrer de 2003. Segons els científics, l'artritis de Dolly podia ser causada pel naixement de l'ovella a partir d'aquella cèl·lula ja adulta. Pel que fa al virus, es va afirmar que aquests problemes pulmonars són comuns en ovelles crescudes en l'exterior. Amb tot, els científics van voler destacar que els animals clonats com Dolly eren "capaços de viure i reproduir-se" com els no clonats.

El cos de l'ovella s'exposa dissecat en el Museu Nacional d'Escòcia. En el 20è aniversari del seu naixement, alguns informatius van fer un repàs de l'evolució de les clonacions a partir de l'experiment amb Dolly:

L'ús de ratolins en les investigacions científiques és àmpliament conegut; en concret hi va haver una raça de ratolins als quals es va donar nom propi, els ratolins Doogie, que van ser creats de manera artificial, resultat d'una modificació genètica. El grup de neurobiòlegs de la Universitat de Princeton va alterar el gen NR2B per estudiar la possibilitat de millorar les habilitats dels éssers vius a partir de la ciència. Es volia saber si la "intel·ligència o les capacitats de memòria" podien ser modificades genèticament. En el cas dels ratolins Doogie, els investigadors van observar "una millora en la intel·ligència dels animals" després de l'alteració genètica.

A la recerca d'un ratolí intel·ligent
Segons el grup, aquests "superratolins" resolien problemes senzills molt més ràpidament que els companys no intervinguts i recordaven la solució correcta de laberints o exercicis de memòria durant molt més temps. Els titulars d'aquell setembre de 1999 van celebrar la creació "d'un ratolí intel·ligent". El nom de Doogie no va ser fruit de l'atzar: els científics van voler expressar la intel·ligència d'un ésser tan petit com un ratolí, raó per la qual van batejar-lo amb el mateix nom que el jove protagonista de 'Doogie Howser, un metge precoç', una sèrie de metges dels anys 90.

L'artista brasiler Eduardo Kac volia una conilla que canviés de color i la va demanar a l'Institut Nacional d'Investigació Agronòmica de França l'any 2000. L'equip científic va inserir gens a l'embrió de la conilla de Kac d'una espècie de medusa que emet una llum verda en l'exposició al sol o a la llum blava. Després de l'operació genètica, el febrer d'aquell any la conilla Alba va ser retornada a l'artista, i, efectivament, la seva pell mostrava tonalitats verdes. Kac va defensar que "aquests animals són criatures comunes i poden formar part de la vida social". L'artista, també professor de l'Institut d'Art de Chicago, als Estats Units, va oferir conferències sobre biotecnologia i art transgènic durat els anys següents, un tema que encara treballa, com es pot veure en el seu web personal. Us deixem amb el resultat d'un cas similar, practicat a la Universitat d'Istanbul: