El 26 d'abril de 1937, la Legió Còndor –l'expedició de l'Alemanya nazi que va lluitar al servei de Franco–, amb una quarantena d'avions i el suport d'avions de caça italians, va bombardejar la població basca de Guernica durant la Guerra Civil.

Una gran quantitat de bombes i milers de projectils incendiaris van devastar la capital cultural basca, i, tot i que no hi ha xifres exactes, les últimes investigacions han elevat a unes 200 les morts de civils causades pel bombardeig. Malgrat que la propaganda franquista va negar l'autoria del bombardeig i que, fins i tot, el va atribuir als republicans, aquest atac es va convertir en símbol de la barbàrie feixista. No va ser el primer bombardeig sobre la població civil, però va ser el primer assaig a Europa del terror aeri i es va convertir en un dels fets bèl·lics més mítics del segle XX.

Al punt de mira de Franco hi havia també Barcelona. En aquest cas, els bombardejos foren realitzats per l'aviació italiana, que tenia la seva base a Mallorca. Era un avantatge: l'illa estava a mitja hora i era impossible detectar i abatre els avions que es desplaçaven sobre el mar. Era com tenir un portaavions ancorat davant la ciutat. Els primers obusos foren disparats des del creuer italià Eugenio di Savoia el 13 de febrer de 1937. La població quedà consternada, un llarg seguici silenciós acompanyà els 18 morts que deixà aquest primer bombardeig. Poc després, les ambulàncies, els crits i les víctimes acabarien formant part de la rutina. Un dels barris més castigats fou el de la Barceloneta. El port fou totalment destruït.

La intensitat i l'eficàcia dels bombardejos anà augmentant. Al finals de 1937 la població ja estava avesada a veure els moderns artefactes de Mussolini. Els italians tenien avions que volaven a 475 quilòmetres per hora i podien portar 1.250 quilos de bombes. Al gener la capital catalana va patir bombardejos els dies 1, 7, 11, 15, 19, 20, 25 i 30, i moriren 600 persones. El del dia 19 fou espantós. Primer ingressaren al dipòsit del Clínic 147 morts, acabats els treballs de desenrunament, la xifra augmentà a 170. El dia 30 fou encara més terrible. Hi hagué tres ràtzies entre les nou i les dotze del migdia, que deixaren uns 200 morts. Les bombes van caure pels voltants del Palau de la Generalitat, la catedral i l'església de Sant Felip Neri, que era utilitzada com a refugi antiaeri. Moriren molts nens que es creien protegits a la sagristia.

Els bombardejos més cruents, els dels 16, 17 i 18 de març de 1938
El malson encara no havia acabat. Els bombardejos més importants es dugueren a terme els dies 16, 17 i 18 de març de 1938. L'ordre de bombardejar el centre de Barcelona sembla que la va donar Mussolini en persona. El 16 de març de 1938 a la nit el general Velardi, cap de l'aviació legionària –aviació militar italiana– a les Balears, va rebre un telegrama urgent des de Roma: "Iniciar des d'aquesta nit acció violenta sobre Barcelona amb martelleig espaiat en el temps". Fou la primera vegada que s'utilitzà un nou mètode: el de no concentrar els bombardejos, sinó de diversificar en el temps i l'espai, així augmentava la sensació de pànic i indefensió. L'objectiu era minar la moral dels republicans mentre els nacionals avançaven per Aragó. El mateix Mussolini va comentar dies després que estava molt content que els italians estiguessin aterrint el món amb la seva agressivitat, en lloc d'encantar-lo amb la guitarra.

Entre el 16 i el 18 de març, els sistemes d'alarma van quedar inoperants. El desconcert era absolut, les sirenes sonaven tan sovint, que ja no se sabia si avisaven de l'inici o del final del bombardeig. Habitatges, cinemes, mercats , hotels... res no s'escapava de les bombes. Un dels moments més esfereïdors fou el del dia 17, a tres quarts de dues de la tarda. Una bomba esclatà a la cruïlla de la Gran Via de les Corts Catalanes amb el carrer de Balmes i va impactar sobre un camió militar carregat d'explosius que estava aturat en un control. La deflagració generà una columna de fum d'uns 250 metres d'alçada. Al camió hi van morir 23 soldats i perderen la vida nombrosos vianants.

L'ambaixador nord americà Claude Bowers relatà que "les bombes eren llançades deliberadament al centre de la ciutat, la part més concorreguda i habitada, on la gent estava menjant, passejant, descansant als seus llits. Quan acabaren aquests atacs, 900 homes, dones i nens estaven destrossats i convertits en cadàvers, i en molts casos havien volat a bocins, en altres els havia buidat les entranyes". Segons la premsa, fins al 31 d'octubre de 1938 havien mort a Catalunya 4.018 persones i 6.174 havien resultat ferides. Més de la meitat de les víctimes mortals eren de la capital catalana, en concret 2.500.

Aquesta ciutat dels Països Baixos va ser bombardejada el 14 de maig de 1940 per la força aèria alemanya durant la Segona Guerra Mundial amb l'objectiu de destruir la resistència del país.

Els 90 bombarders que van sobrevolar la ciutat van deixar anar més de 90 tones de bombes, provocant que Rotterdam fos arrasada i que quedés reduïda a enderrocs. El propòsit de l'Alemanya nazi va ser assolit i, amb la ciutat en ruïnes, els holandesos es van rendir. Encara avui dia és impossible saber les xifres exactes d'aquesta gran devastació, però les investigacions parlen d'aproximadament un miler de persones mortes i més de 20.000 habitatges derruïts.

Vuit mesos de bombardejos diaris va ser el temps que va durar la tragèdia que va marcar una de les ciutats més conegudes d'Europa: Londres. En el context de la Segona Guerra Mundial, el 7 de setembre de 1940, un any després de l'inici de l'enfrontament entre Anglaterra i Alemanya, va començar la primera onada de bombardejos. Nou-cents avions van participar en la massacre ordenada per Adolf Hitler, que va matar, aquell dia, 400 persones. L'escena es va repetir durant més de 50 dies, i el Blitz –nom que va batejar el conjunt de bombardejos– va finalitzar el mes de maig de 1941 deixant 20.000 persones mortes i gairebé un milió i mig sense llar.

Els atacs no només van ser coneguts per la seva barbàrie, sinó pel coratge que van mostrar els londinencs. Un exemple d'aquesta lluita anònima va ser la protecció de la catedral de Saint Paul per part de desenes de voluntaris, fet que es va convertir en un símbol de la resistència de Londres al feixisme.

‘Operació Gomorra' va ser el nom amb el qual es va batejar als bombardejos de les forces aèries del Regne Unit, amb el suport dels Estats Units, sobre Hamburg a finals de juliol de 1943, en el marc de la Segona Guerra Mundial.

La intensitat del bombardeig va causar una tempesta de foc produïda per l'elevació de la temperatura, l'ambient sec i el vent calent de l'estiu alemany, que, alhora, va provocar que el petroli vessat incendiés els canals i que, fins i tot, l'asfalt es fongués. Les 2.300 tones de bombes incendiàries descarregades pels avions van deixar unes 40.000 víctimes civils i la ciutat d'Hamburg derruïda.

El bombardeig de la capital de Saxònia és un altre dels símbols dels horrors de la Segona Guerra Mundial per a la població alemanya.

Batejada com 'la Florència de l'Elba' pel patrimoni cultural de la ciutat, gran part d'aquesta bellesa arquitectònica va ser destruïda entre el 13 i el 15 de febrer de 1945 per avions nord-americans i britànics. Les xifres expressen que més de 3.000 avions van llançar sobre la ciutat de l'est d'Alemanya unes 650.000 bombes incendiàries, provocant milers de morts, entre 22.000 i 35.000 víctimes.

Tres-cents trenta-quatre bombarders nord-americans van desvetllar a la població japonesa durant la nit del 9 de març de 1945 amb la descàrrega de més de 1.600 tones de bombes incendiàries. Aquestes van disparar la temperatura de la ciutat, un fet que va provocar que l'aigua dels rius i dels canals entrés en ebullició i que es fonguessin els vidres de les finestres. El foc va consumir, aproximadament, 260.000 habitatges, i la quarta part de la ciutat va ser arrasada. Aquest bombardeig va causar en poques hores més de 100.000 morts i un milió de ferits.

El 8 de desembre de 1941, els Estats Units van declarar la guerra al Japó després de l'atac del país del Sol Ixent a Pearl Harbor. Aquesta manifestació d'intencions va ser culminada uns anys més tard amb els atacs nuclears del 6 i el 9 d'agost de 1945 contra Hiroshima i Nagasaki, respectivament. La potència americana va assolir, d'aquesta manera, la rendició de l'imperi japonès, i els atacs van suposar, alhora, la fi de la Segona Guerra Mundial.

El president dels Estats Units Harry S. Truman va ser l'encarregat d'ordenar el llançament de les seves ‘joies': ‘Little Boy', un artefacte nuclear carregat d'urani que va escampar-se per Hiroshima, i ‘Fat Man', el plutoni del qual va caure sobre Nagasaki. Les dades reflecteixen la catàstrofe: més de 200.000 persones van morir durant els bombardejos i posteriorment, a causa de les lesions i les malalties derivades de la radiació despresa. Aquestes bombes atòmiques han deixat en evidència la sanguinària capacitat dels humans per devastar tot allò que ha construït anteriorment.

Al SÀPIENS número 158 (agost 2015) vam entrevistar Yoshiko Kajimoto, supervivent de la bomba nuclear d'Hiroshima.

La guerra de l'Iraq va ser el marc en què milers de bombes i míssils van caure sobre el país del 21 de març de 2003 al 31 d'agost de 2010, dia en què les tropes dels Estats Units van finalitzar les operacions de combat i van començar la seva retirada.

L'operació ‘Commoció i paüra' va ser una campanya militar iniciada el 21 de març de 2003 que va consistir en el llançament de 3.000 bombes i míssils a Bagdad durant 48 hores. Onades d'avions van provocar bombardejos constants i van aconseguir que la població visqués una apocalipsi diària. Aquest estudi publicat a la revista 'The Lancet' xifra en uns 600.000 els decessos produïts durant i com a conseqüència de la contesa.

Les manifestacions populars originades per la violació dels drets humans i la corrupció per part del règim de Baixar al-Assad van ser l'inici, l'any 2011, de l'oposició armada i de la intensificació de la repressió del govern que, alhora, van desencadenar en la guerra civil a Síria, que sembla no tenir fi.

Al país de l'Orient Mitjà s'enfronten el règim d'Assad -ara, amb el suport de Rússia-; els rebels de l'Exèrcit Sirià Lliure, i Estat Islàmic, que ataca tots dos bàndols. Al mig, queda la població civil, que gairebé cada dia presencia bombardejos, defuncions i violacions dels drets humans.

Es calcula que el balanç de morts entre civils i militars des de l'inici de la guerra puja a 400.000 persones, una xifra que situa la guerra siriana com una de les més mortíferes del segle XXI.