Es podria dir que la colonització de Mart ja ha començat. El vehicle 'Curiosity' de la NASA es passeja per la superfície marciana des del 2011, i l'any 2020 també ho faran un tot terreny de l'Agència Espacial Europea (ESA) i un altre de propietat xinesa. Tot un rècord de ginys terrícoles deambulant pel planeta amb la intenció de perforar-ne la superfície, prendre mostres i analitzar-les. L'objectiu: extreure dades per al que ja s'augura com la pròxima gran migració.

Però abans de ser-hi cal arribar-hi. El viatge en si mateix no està exempt de riscos. Com poden reaccionar els tripulants després d'estar més de 1.000 dies seguits convivint en un grup reduït? Se'n va fer una primera prova a Hawaii el 2016. Durant 366 dies, un grup de sis persones va viure en una cúpula de metall situada en un vessant del volcà Mauna Loa, a 2.500 metres d'altura. No es tractava només que visquessin en un lloc isolat, sinó que se sentissin veritablement marcians. Per exemple, les comunicacions amb el món exterior no eren immediates, sinó que tenien un retard de 20 minuts, com passaria si estiguessin al planeta vermell.

I és que el decalatge temporal amb la Terra és un dels altres problemes principals. Des de l’Estació Espacial Internacional, el lloc on es fan les llargues estades a l’espai i on s’estan fent proves interessants, com l’ús d’impressores 3D per crear futurs objectes que ja siguin 100% marcians, un astronauta pot tornar a la Terra en poques hores. A Mart, les possibles urgències són de mal resoldre prenent el camí de tornada. El viatge dura uns sis o set mesos. 

La Lluna com a camp d’entrenament
Per aconseguir, doncs, tripulacions cada vegada més independents de la Terra, la NASA es planteja fer servir la Lluna com a base i camp d’entrenament, ja que, en cas d’emergència, des de la Lluna només es triguen uns quants dies a tornar a la Terra.

Un dels grans reptes és saber com pot afectar a la salut dels colons la radiació. Sense un camp magnètic com el de la Terra, les partícules d’alta energia i els raigs còsmics els poden afectar el sistema immunitari o produir tumors, així com interferir en els sistemes electrònics de la nau o de la colònia.

Una altra qüestió que cal resoldre és l’impacte de meteorits i cometes. A la Terra no són un problema perquè es desintegren quan passen per l’atmosfera, però tant a la Lluna (on es vol establir la base) com a Mart sí que ho són. Per això, les colònies inicials es planegen sota terra.

Quan s’arribin a resoldre tots aquests interrogants, encara quedaran molts dubtes sobre l’èxode en si mateix. Com es regularà l’emigració de la Terra? Quina autoritat ho durà a terme? Sota quins criteris? Hi haurà una edat màxima per anar-hi? Seran famílies formades? Es discriminarà en funció de la professió? I encara més: podran les minories polítiques o religioses emigrar col·lectivament per crear una societat pròpia a la nova colònia?

No són qüestions menors. En les grans migracions organitzades que s’han produït al llarg de la història, aquestes i moltes altres qüestions s’han tingut ben presents.