Tot va començar amb un seguit de protestes massives d'obrers a Petrograd que van provocar l'abdicació del tsar Nicolau II. Passats uns mesos de poder compartit entre el Govern provisional i el Soviet de Petrograd, el partit bolxevic liderat per Lenin impulsava una insurrecció de soldats, mariners i obrers armats per a acabar amb la legalitat constituïda. Instal·lat en el poder, el partit va aplicar ràpidament els esquemes marxistes que propugnava i es va posar a desenvolupar l'anomenada "dictadura del proletariat". Per a alguns, la Revolució va representar una millora notable en el nivell de vida dels russos. Per a uns altres, això no justifica l'existència de milions de morts i desplaçats.


Anna Sallés, professora d'Història Contemporània a la UAB, defensa el SÍ
El febrer del 1917, una sèrie de manifestacions populars i espontànies i la negativa de la guarnició de Petrograd a disparar contra la multitud van ser suficients per a provocar la desaparició de l'obsolet sistema tsarista. La Revolució de Febrer va donar pas al Govern provisional (un conglomerat de forces polítiques molt heterogeni), que va posar en marxa reformes importants de tipus democraticoliberal, com ara la llibertat de reunió, associació, etc., però que es va manifestar incapaç de donar resposta real a les principals reivindicacions d'obrers i camperols: la retirada de Rússia de la Primera Guerra Mundial, el dret a la terra i a unes condicions laborals dignes. I per això mateix es va produir el divorci entre els nous governants i unes classes populars cada cop més autoorganitzades (soviets, comitès de fàbrica, sindicats...). En aquest context, el partit bolxevic, liderat per Lenin i amb una voluntat manifesta de poder, es dotava d'un programa d'acció immediata (les "tesis d'abril") que assumia les principals reivindicacions populars i el portava a créixer de manera espectacular (de 25.000 a prop de 300.000 militants entre l'abril i el setembre) i a esdevenir la principal força del soviet de Petrograd. La insatisfacció i la progressiva conscienciació d'obrers i camperols, la capacitat receptiva —i també conspirativa— dels bolxevics envers les demandes populars, i la incompetència i la debilitat del Govern de Kerenskij van fer possible el desencadenament de la Revolució. Els quatre grans decrets —sobre la pau, la terra, el control obrer i les nacionalitats— aprovats pel Govern bolxevic semblaven l'alba d'una nova era, d'una autèntica democràcia popular. Però el fracàs de la revolució mundial, la guerra civil, el messianisme i els dèficits estructurals dels bolxevics van liquidar el somni de la Revolució i van obrir el camí a la dictadura.

Llorenç Ferrer, professor d'Història Contemporània a la UB, defensa el NO
El marxisme era una teoria que va néixer al segle XIX amb la voluntat d'entendre i explicar les enormes injustícies que generava la primera industrialització i, sobretot, per a construir una alternativa política. El fet d'explicar la història com una successió de modes de producció (esclavisme, feudalisme, capitalisme) que canviaven i es transformaven per la voluntat humana mitjançant la lluita de classes va facilitar que es pensés que el capitalisme es podia transformar en socialisme mitjançant la revolució, el canvi violent que havia de fer que els marginats (els treballadors) desplacessin els privilegiats (la burgesia). I la revolució era possible planificar-la perquè la història preveia així que passaria. Ningú no sabia com s'havia de fer i, per tant, alguns es convertiren en els seus profetes. El partit organitzava els revolucionaris i algú deia qui era revolucionari o contrarevolucionari, el que era bo per al partit i la revolució i el que era dolent. Fer la revolució esdevenia a la pràctica una religió i els fidels que hi tenien fe feien el que calgués per la causa. Aquesta era l'autèntica perversió. En aquest sentit, la revolució es podia convertir, com de fet va succeir, en una autèntica dictadura, i en el seu nom es van cometre tots els crims imaginables. Els bolxevics, que van arribar al poder a Rússia l'any 1917, van desenvolupar la idea d'un partit organitzat en la qual només hi cabia la minoria sensibilitzada per a fer la revolució, i aquesta minoria interpretava quin era el camí per a fer-la. En nom de la revolució es podien eliminar els companys de partit considerats traïdors o expropiar els pagesos o deportar pobles sencers d'una banda a una altra de Rússia. Convertir la política en religió sempre té conseqüències fatals, i aquest és un dels llasts més importants que ens deixà la Revolució russa del 1917.