Subscriu-t'hi
Guerra civil i franquisme

Les depuracions de Franco a les institucions catalanes

Us expliquem com el primer franquisme va netejar quatre institucions clau del país: La Caixa, el Barça, la Universitat de Barcelona i l'Ajuntament

Per Jordi Finestres, amb l'assessorament de Josep M. Solé i Sabaté
13 de març de 2020

Mai en la història contemporània del nostre país un conflicte bèl·lic va comportar una persecució tan tenaç, premeditada i persistent cap al bàndol derrotat. Com ha escrit l'historiador Josep Benet, "la repressió portada a terme per les autoritats franquistes fou planificada de manera sistemàtica com una necessitat per a la pervivència mateixa del règim dictatorial".

La derrota de la Catalunya republicana va comportar automàticament l'abolició de les institucions polítiques, partits, associacions, sindicats, publicacions... que s'havien significat amb la democràcia i el catalanisme. D'una banda, es va produir la repressió contra qui s'apartava dels principis ideològics del franquisme mitjançant els mecanismes coactius tradicionals (afusellaments, persecucions, empresonaments, etc.), que els historiadors han anomenat "terror blanc". Però, d'altra banda, també es va imposar el "terror administratiu", que va tenir la depuració com a arma més pràctica.

1 La depuració de la Caixa
La seu històrica de La Caixa a Via Laietana
La seu històrica de La Caixa a Via Laietana Getty Images

Nascuda l'any 1904 de la mà de Francesc Moragas, la primera entitat d'estalvi de Catalunya i de l'Estat espanyol, amb una clara vocació de justícia social i de servei al país, va ser ocupada el gener del 1939, al cap d'unes hores de l'entrada de l'exèrcit de Franco a Barcelona.

Entre les obres creades per la Caixa durant el primer terç del segle XX, s'ha de recordar l'Institut de la Dona que Treballa, l'Institut Català per a Cecs, l'Obra Antituberculosa i l'Obra de Biblioteques Socials, entre d'altres; totes aquestes obres eren modèliques a Europa. Segons l'historiador de l'economia catalana Francesc Cabana, "es tractava d'una obra social de primer nivell".

El 15 de juliol del 1939, un dels personatges clau de la vida econòmica catalana de la postguerra, Albert Casañé i Soler, responsable de la depuració de les caixes catalanes, nomena un comissari polític per a canviar els dirigents de l'entitat. Es tracta d'Enrique Luño Peña, nascut a Villar de los Navarros (Saragossa), que no dubta en donar la baixa a 46 empleats, sancionar-ne 62 més i traspassar l'expedient de Josep Maria Boix i Raspall, director general de la Caixa des del 1936, a la policia. Boix, catalanista convençut, va acabar a la presó condemnat per un consell de guerra a la pena de dotze anys i un dia, commutada per una altra de tres anys.

Diners cap a Madrid
Francesc Cabana defineix Luño Peña, a qui va tenir com a professor a la Universitat de Barcelona, com un "reaccionari feixista" i "un dels homes més nefastos per a l'economia catalana durant el franquisme". Luño Peña, recorda Cabana, era conegut pels estudiants com a Puño y Pena. De fet, el 1940, ja com a comissari de la Caixa, va nomenar un consell d'administració que el designaria a ell com a director general, mentre que Miquel Mateu i Pla, llavors alcalde de Barcelona, era nomenat president. Durant la seva etapa, la Caixa va ser una "caricatura i una antítesi de la de Moragas", afirma Cabana. La primera entitat d'estalvis de Catalunya, absolutament castellanitzada, va deixar d'invertir en el país. Són els anys d'inversió de recursos catalans en fons públics de Madrid. I també els anys de l'expropiació dels saldos de persones i d'entitats significades amb el catalanisme.

2 La depuració del Futbol Club Barcelona
Escut del FC Barcelona
Escut del FC Barcelona Wikimedia Commons

La primera entitat esportiva de Catalunya, el Futbol Club Barcelona, també va patir una depuració radical.
Un cop acabada la guerra, el 22 d'abril del 1939, el delegat de la Federación Española de Fútbol a Catalunya, Francesc Jover, ordena un procés de depuració dels directius del club a fi de constituir una comissió gestora presidida per Joan Soler Julià i formada per persones addictes al règim. Soler Julià assumí el càrrec perquè se'l considerà afí al règim malgrat haver estat vicepresident del club en l'etapa republicana. Els primers en rebre van ser els jugadors, entrenadors i directius que l'any 1937 havien fet una gira esportiva per Amèrica, on havien estat rebuts com a ambaixadors de la República. A la majoria dels futbolistes se'ls inhabilità durant dos anys, i els empleats van rebre penes de fins a vuit anys de suspensió de sou i feina. El nom del Barça es castellanitza i passa a denominar-se Club de Fútbol Barcelona i de les quatre barres vermelles de l'escut només en quedaren dues. No cal dir que el castellà passà a ser la llengua oficial del Barça i, fins i tot, es plantejà la desaparició del club o bé rebatejar-lo amb el nom de Club España.

Un club sota sospita
La comissió gestora va organitzar la reobertura del camp de les Corts el 29 de juny del 1939. Fou un acte carregat de discursos d'exaltació feixista on no hi van faltar les benediccions catòliques per a completar una mena d'exorcisme cap a un club "inducido por espíritus malignos empeñados en empañar, con una política turbia y separatista, las glorias alcanzadas en el terreno de juego por tan histórica entidad", segons va escriure l'escriptor falangista Ernesto Giménez Caballero. Aquella tarda de sant Pere, a més, hi van fer jugar la selecció espanyola vestida amb la samarreta del Barça contra l'Athletic de Bilbao.

Tot i el compromís "patriótico" de la comissió provisional que presideix Soler Julià, l'historiador Jaume Sobrequés, bon coneixedor de la història del Barça, ens desvela que el 18 d'octubre del 1939 el primer governador civil de Barcelona després de la guerra, Wenceslao González Oliveros, va demanar al cap superior de la Policia un informe sobre el Barça. La fitxa no va ser tancada fins al 9 de febrer de l'any següent amb una conclusió final que va deixar clar el caràcter del club: "en un principio catalanista y desde hace muchos años francamente separatista. Por ello ha explotado su rivalidad con el Real Club Deportivo Español que, precisamente, ha sido el único club de Cataluña que se ha significado como verdaderamente españolista".

Finalment, el 27 de gener del 1940, el governador civil va autoritzar el FC Barcelona a reiniciar oficialment les seves activitats. La primera junta directiva del club estava presidida per un militar d'alta graduació, el general de divisió Salvador Mújica Bohigas. El vicepresident era Jaume Sabaté Queixal, excom- batent de l'exèrcit franquista, mentre que el secretari fou Ignasi Ventosa Despujol, tinent d'alcalde de la capital catalana. A la junta del Barça, a la primeria del 1940, hi són representades les forces vives del nou règim, com ara Joan Masó Llorens, home fort del Sindicato Vertical; Carlos Godó, propietari de La Vanguardia; i Esteve Sala Soler, tinent de l'exèrcit. També hi havia Manuel Bravo Montero, capità de la Guàrdia Civil, soci de l'Espanyol des d'abans de l'esclat de la guerra i cap del Rondín Antimarxista, una mena de policia parallela que va actuar amb gran violència contra els "desafectos".

Aquesta junta directiva va ser l'encarregada d'espanyolitzar el club, tasca que, a partir del 13 de març del 1940, va continuar una nova junta presidida per Enrique Piñeyro de Queralt, marquès de la Mesa de Asta, ajudant del general Moscardó durant la guerra. El marquès va formar un consell directiu format per homes procedents, en la seva majoria, del sector del tèxtil, banquers i terratinents, tots ells homes de dretes durant la República.

3 La depuració de la Universitat de Barcelona
Universitat de Barcelona
Universitat de Barcelona Wikimedia Commons

El 28 de gener del 1939, dos dies després de la desfilada triomfal de les tropes franquistes per la Diagonal de Barcelona, el Ministerio de Educación Nacional va dictar una nova ordre segons la qual se suspenia de feina i sou els mestres titulars que havien optat per passar-se voluntàriament al servei de la Generalitat abans o durant la guerra. En total, es comptabilitzen un miler de baixes forçades. Les comissions de depuració —n'hi va haver vuit, dues per província— van comptar amb la col·laboració de milers de persones (alcaldes, mossens, forces d'ordre públic, associacions de pares de família i individus a títol personal) amb ànims de revenja contra veïns de la seva població.

Les autoritats franquistes nomenen Emilio Jimeno com a rector de la Universidad de Barcelona, que substituïa la suprimida Universitat Autònoma, concebuda pels vencedors de la guerra com un "foco de infección donde se corrompían los corazones juveniles". Jimeno fa una clara declaració de principis en el seu primer discurs institucional: "La Universidad de Barcelona, reintegrada plenamente a la vida española, ansia trabajar con el mayor entusiasmo en el resurgir glorioso de España". La primera mesura del nou rector fou la supressió de la llengua catalana com a instrument de treball i com a matèria d'ensenyament.

Professors fora de la universitat
L'ordre ministerial del 28 de gener regulava, segons el seu article sisè, que "el profesorado de la Universidad de Barcelona que perteneciese al Escalafón general de Catedráticos de Universidad quedará suspenso de empleo (...) los demás profesores nombrados por la Generalidad de Cataluña quedan cesantes". Dit i fet, tots els degans i molts professors no van tornar a posar els peus a la universitat, com ara Pere Bosch i Gimpera, Joan Coromines, Pompeu Fabra, Carles Riba o Ferran Soldevila, que es van exiliar. Altres, com Jaume Vicens i Vives, Jordi Rubió o Pere Bohigas, van ser expulsats inicialment i no recuperarien el càrrec fins al cap d'uns anys. Per les noves autoritats governatives, l'estudi de la llengua catalana o la mateixa història de Catalunya eren matèries declarades subversives i il·legítimes.

Diversos historiadors apunten que la persecució en l'àmbit de l'ensenyament va ser més dura a Catalunya que a qualsevol altra zona de l'Estat, amb l'excepció d'Astúries, on es va engegar una purga banyada de sang. Als responsables de les comissions de depuració no els importava gaire la preparació professional dels docents, sinó la seva actitud en qüestions polítiques, religioses i morals d'acord amb el Nuevo Estado.

4 La depuració de l'Ajuntament
Ajuntament de Barcelona
Ajuntament de Barcelona Wikimedia Commons

Les depuracions citades fins ara van ser dirigides des de l'Ajuntament de Barcelona de la postguerra. A diferència dels altres ajuntaments catalans, on un militar solia organitzar una comissió gestora formada per individus de cada població afectos al franquisme, el de Barcelona fou considerat un assumpte d'estat. Fou el mateix general Franco qui nomenà el primer alcalde de la ciutat: Miquel Mateu i Pla, home de confiança del dictador.

‘Movimiento' a Barcelona
La depuració dels funcionaris dependents de l'Ajuntament de Barcelona, com d'altres ciutats i pobles de Catalunya, va ser profunda i persistent. En el cas de Barcelona, diríem que obsessiva, tal com es desprèn de l'explicació que aquells dies va donar Ramón Serrano Suñer, ministre de Governació, al periòdic nazi Völkischer Beobachter quan se li preguntà per què s'aplicava a la capital catalana un règim especial d'ocupació: "He visitat Barcelona i tot el que hi he vist m'ha produït una viva emoció. La ciutat està absolutament boltxevitzada (...) A Barcelona els rojos han ofegat l'esperit espanyol. El poble, l'activitat del qual jo mateix he pogut comprovar, està malalt moralment i políticament. Barcelona serà tractada per nosaltres, amb les atencions amb què es cura un malalt". La cura que demanava el cunyat de Franco va ser una realitat per la via del terror amb l'anomenada Ley de Responsabilidades Políticas. Ja en el primer Ple municipal es van prendre una sèrie d'acords per a destituir aquells funcionaris que "ostentaron cargos políticos en la época roja-separatista y los que se ausentaron de Barcelona sin presentarse en la España nacional". En la llarga llista d'expulsats figuren els noms de Jaume Aiguader, Carles Pi i Sunyer, Roc Boronat, Ama- deu Aragay, Rubió i Tudurí, Ventura Gassol o Dolors Bargalló, entre molts d'altres.

El nou alcalde, Mateu i Pla, va formar un govern amb falangistes, antics militants de la Lliga i alguns càrrec nobiliaris: Antoni M. Simarro Puig, José Bonet del Río, José Ribas Seva (un dels fundadors de la Falange a Barcelona), Carlos de Montoliu (baró de l'Albi), Ignasi Ventosa i Despujol (fill del dirigent de la Lliga Joan Ventosa i Calvell), el marquès de Sagnier, Manel Sanllehy Girona (comte de Caldes de Montbui) o el dirigent falangista Carlos Trias Betrán. Evidentment, el català va quedar postergat de la vida funcionarial, a la vegada que la nomenclatura dels principals carrers, places i avingudes de totes les poblacions catalanes van ser canviats a favor del discurs ideològic del nou règim dictatorial. El 27 de març del 1939, el diari El Noticiero Universal informava de la supressió de la llengua catalana de la vida pública del país i, concretament, de la barcelonina: "El Ayuntamiento actual, respondiendo al lema de la ‘España Una', ha acabado con los problemas que creaba la dualidad de lenguas. En la Casa hoy no se habla ni se emplea más que el idioma español por antonomasia (...) la nueva España que se forja, la España Grande, precisamente por serlo, no podía continuar convertida oficialmente en sucursal de la Torre de Babel".

Subscriu-t'hi

Portada del número 217 del SÀPIENS (abril 2020)

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

SUBSCRIU-T'HI​

Comentaris

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Portada del número 217 del SÀPIENS (abril 2020)

Traficants de llibres

Descobrim la xarxa clandestina que entrava a Catalunya llibres contra la dictadura

1 any de SÀPIENS  i de REGAL l'Atles català de Cresques 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto