Les pressions del règim al Vaticà per allunyar Escarré de Montserrat i de Catalunya no van començar arran de les cèlebres declaracions a ‘Le Monde’ del novembre del 1963, sinó que venien de molt abans. L’any 1959, per exemple, a Montserrat ja hi va haver dues visites de representants del Vaticà. A la segona, l’únic que volia el delegat del Sant Ofici era que els monjos (cridats per separat) li responguessin una sola pregunta: “A Montserrat es fa política?” “Sí, i qui l’executa sóc jo. Què vols saber?”, va respondre el pare Agustí Vila-Abadal, que des del 1952 era el majordom del monestir (l’encarregat de les finances) i la mà dreta de l’abat Escarré en afers exteriors. 

No tots els monjos devien respondre amb aquella rotunditat. En aquell temps “fer política” era sinònim “d’anar contra el règim”, i hi havia monjos que no estaven gens d’acord amb l’activisme dut a terme per l’abat Escarré i “la capillita constituida por los padres Vila-Abadal [Agustí i el seu germà Plàcid], el padre Moragas y un grupito de pseudointelectuales catalanistas, responsables de esta combativa y desaforada actitud del Abad”, com se’ls defineix en un informe policial del desembre del 1963. En altres informes similars es pot llegir que la ‘capillita’ també estava formada pel pare Porcel, el pare Minobis i el pare Pinell, impulsor de la revista ‘Serra d’Or’. Tots ells eren monjos forjats a l’empara d’Escarré, qui, al seu torn, es considerava hereu del pare Marcet, l’abat de Montserrat d’abans i després de la Guerra Civil. 

Dues tradicions catòliques oposades: la defensa de l'ordre establert enfront d'una voluntat renovadora cristianoevangèlica
Per comprendre el tarannà de Marcet, cal saber que a principis del segle XX, a l’Estat espanyol hi havia un pols entre dues tradicions catòliques oposades: una era teocràtica, obscurantista, de confusió de poders i defensa aferrissada de l’ordre establert, mentre que l’altra proposava impulsar una renovació cristianoevangèlica d’inspiració europea. A Catalunya, aquest corrent renovador va arrelar fort i va coincidir amb el ressorgiment de les aspiracions polítiques catalanes que va representar la Mancomunitat, fins al punt que tots dos fenòmens van confluir. En aquest context, la victòria franquista va significar la paràlisi d’aquest moviment renovador, que a partir d’aleshores va quedar sota el jou de la religió nacionalcatòlica.

A l’inici de la guerra van morir assassinats una vintena de monjos de Montserrat. Els qui van poder escapar tenien dues opcions: confinar-se en un monestir europeu o marxar al bàndol revoltat. L’abat Marcet i també Escarré van decidir marxar a l’Espanya franquista perquè creien que era l’única manera de poder recuperar Montserrat. El seu temor era fundat, ja que quan la victòria de Franco es va fer evident, aquest va demanar al canonge de Salamanca que es fes càrrec del monestir i que, un cop fos allà, decidís a quina comunitat cedir-lo.

En saber-ho, Escarré i el germà Miquel van abandonar el municipi navarrès de Belascoain, on estaven, en direcció a Montserrat. Al Bages, el destí va voler que es trobessin amb el pare Ranyé i el pare Ildefons Llibert, que havia anat pujant de tant en tant al monestir per tenir-ne cura. Tots quatre van tenir temps d’instal·lar-s’hi abans que les tropes franquistes hi arribessin. Els militars, que feien Montserrat abandonat, es van quedar de pedra quan Escarré va sortir a rebre’ls i es va presentar com a prior. Ningú ja no va gosar fer-los marxar.

La relació de Franco i Escarré
Quan tres anys després, el 1942, Franco va ser rebut a Montserrat sota tàlem, Escarré ja era l’abat coadjutor, i al monestir ja hi havia dos refugiats austríacs que fugien del nazisme. Hores abans la policia havia escorcollat l’edifici, però els monjos havien enviat els dos fugitius a Marganell. A partir d’aleshores, a Montserrat es refugiarien tot tipus de perseguits fos quin fos el seu credo o la seva lluita: el catalanisme, el sindicalisme o, fins i tot, el comunisme. 

La relació entre Franco i Escarré, que el 1946 va ser elegit abat titular, va estar sempre marcada pels malabars diplomàtics. Franco no acabava de refiar-se de l’abat, però estava convençut que fent-se’l seu podria fer-se Catalunya una mica més seva i es preocupava que les càmeres del ‘No-Do’ documentessin cadascuna de les trobades. Escarré, per la seva banda, feia veure que es deixava estimar, un paper delicat que se li ha criticat sovint. Ara bé, sense aquest doble joc difícilment hauria aconseguit coses impensables, com la publicació d’una revista en català com ‘Serra d’Or’.

Escarré també va ser l’únic capaç d’aglutinar actes de gran transcendència catalanista com l’entronització de la Mare de Déu el 27 d’abril del 1947. Per primera vegada, el governador civil de Barcelona va permetre imprimir els fulls de propaganda en català. Les autoritats franquistes també van haver d’empassar-se el català en els discursos així com el breu oneig d’una senyera dalt del cim de la Gorra Frígia. Va ser, com assenyalen els historiadors, el gran acte de reconciliació de les diferents forces catalanistes, un d’aquells dies històrics de desvetllament nacional. 

El primer atac a Catalunya d’una personalitat pública contra una autoritat del règim
És evident que actes com aquest eren impensables fora de l’aixopluc de Montserrat. El mateix Escarré estava tan convençut d’aquest paraigua protector que, amb els anys, cada vegada va fer més explícit el seu desacord amb el règim, tal com va passar en el sermó de la Immaculada del 1958. Tot havia començat uns dies abans, en un acte falangista a Granollers, on el governador de Barcelona, Felipe Acedo Colunga, va malparlar dels grups d’escoltes i va acusar l’Església d’immiscir-se excessivament en la formació dels joves. La desautorització que Escarré va fer d’aquelles paraules es considera el primer atac a Catalunya d’una personalitat pública contra una autoritat del règim i va convertir definitivament Montserrat en un focus de lluita antifranquista permanentment sota sospita.

“A Montserrat sempre teniu aquesta mania persecutòria. No crec que el governador no tingui ara més feina que parlar amb mi”, li va dir escèpticament el pare abat Celestí Gusi al pare majordom de Montserrat. Era l’inici del 1959 i el pare Gusi, inspector de la província hispànica de l’orde de Subiaco, es trobava al pis que el monestir tenia a Barcelona. Ell i el seu acompanyant, l’abat Gavazzi, president de la congregació, acabaven de visitar Montserrat per ordre del Vaticà. “El meu confident em va trucar per advertir-me que el governador demanaria de veure el pare Gusi per saber com havia anat la visita. Vaig baixar a Barcelona per alertar Gusi, i encara no havia tornat al monestir, que el governador ja l’havia telefonat”, explica Vila-Abadal.

La circulació de la informació en ambdós sentits
Aquest fet demostra en quin grau arribava a circular la informació entre la Santa Seu, el monestir i el règim, ja que de quina altra manera les autoritats franquistes podien tenir notícia d’una visita interna com aquella? Vila-Abadal està convençut que el pare Gusi era un dels que filtraven informació al règim, per bé que possiblement ho fes sense ser-ne conscient. “Quan venia a Barcelona s’estava a casa de les seves germanes, on sovint hi sopava un enginyer de l’antiga empresa familiar. Tot el que el pare Gusi comentava en aquells sopars, l’enginyer ho anava a explicar”, creu Vila-Abadal.

Però el pare majordom també tenia el seu propi confident en l’aparell franquista. Era Víctor Batriu, un metge afeccionat a la boxa que en un torneig a Madrid es va fer amic d’un dels metges personals de Franco, Vicente Gil. Batriu trucava sovint a Vila-Abadal i va arribar a proporcionar-li còpies clandestines d’informes secrets de la mateixa manera que algun talp de dins del monestir proporcionava també informació interna i sermons sencers a informants franquistes. “Sabíem que algú de dins filtrava informació, però la veritat és que mai no vam sospitar de ningú en concret”, explica el pare Pius-Ramon Tragan, actual director de la Biblioteca de Montserrat.

La vigilància a què estava sotmès el monestir es fa evident també durant l’elecció de l’abat coadjutor l’any 1961. En un informe policial que el confident Batriu va proporcionar a Vila-Abadal, els informants hi deien que el pare Gusi es trobava a Montserrat per elegir un abat coadjutor que restés poder a Escarré “hasta proceder a su traslado a otra residencia alegando motivos de salud”. A l’informe també s’esmentava que en la comunitat hi havia monjos descontents i que el pare Gusi havia hagut d’intervenir perquè sortís elegit abat coadjutor el pare Gabriel M. Brasó, “a quien únicamente apoyaban los monjes más viejos” en detriment dels altres monjos més votats, com el pare Àngel o el pare Vila-Abadal, que no podia sortir elegit per ser “mano derecha y confidente de Escarré”. 

Això és el que deien els informants. Ara bé, què hi havia de cert en tot plegat? Vila-Abadal explica que el pare Brasó no era ni de bon tros el preferit de Gusi. De fet, Gusi havia recriminat a Escarré que nomenés prior Brasó. Creia que l’havia fet ascendir massa de pressa. Però davant del veto de la Santa Seu que sortís algú proper a Escarré, com va fer saber a Vila-Abadal el mateix Gusi, aquest no va tenir més remei que acceptar l’únic monjo elegible que quedava: el pare Brasó.

L’abat coadjutor és qui assumeix el govern dins la comunitat, mentre que l’abat titular manté la representativitat del monestir a fora. Es tracta d’un matís cabdal, perquè, com admet el pare Tragan, potser el fet que Escarré se sentís deslliurat de les obligacions dins del monestir li va fer incrementar la seva activitat política. De fet, Escarré no parava gaire pel monestir, tal com alguns monjos criticaven. Es reunia constantment amb associacions i personalitats compromeses, com, per exemple, el president de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas. Enric Serra, amic personal de tots dos, va orquestrar la seva primera trobada a França. Feia uns mesos que s’havien produït les inundacions al Vallès del 1962 i Tarradellas volia enviar ajuda als damnificats, però no volia fer-ho a través de Madrid. La manera de resoldre-ho va ser ingressant els diners al compte corrent que el pare majordom tenia a Andorra, de manera que qui canalitzés l’ajuda de la Generalitat a l’exili fos Montserrat. 

Aquell Nadal, la justícia social i la denúncia per la situació dels presos polítics van ser els dos temes delicats que l’abat va tocar en la seva homilia. “Dic això en públic per les moltes cartes i visites que he rebut, de familiars de presoners que truquen [...] perquè hi hagi una solució.” L’activisme d’Escarré a favor dels drets dels perseguits polítics no es va limitar només a les paraules. Durant tots aquells anys, va acollir refugiats, com els perseguits pels fets del Palau o el líder de Comissions Obreres Cipriano García. També va intercedir a favor dels qui havien estat fets presoners per evitar tortures, a vegades amb èxit, com en el cas de Josep Benet, i d’altres vegades sense, com en el cas de Jordi Pujol.

Abans d’arribar a les declaracions a ‘Le Monde’ del 14 de novembre del 1963, cal aturar-se en l’homilia de la Mare de Déu del 8 de setembre, en la qual Escarré no només va recordar els principis revolucionaris de la llibertat, igualtat i fraternitat, sinó que va denunciar la perpetuació del règim dictatorial. “El govern espanyol vol adaptar-se, però no ho fa amb els veritables principis. Ens dóna un progrés material, de propaganda i enlluernament. No de llibertat i justícia. [...] Si no hi ha llibertat no hi pot haver justícia, que és el que passa a Espanya”, va dir.

Les similituds entre aquesta homilia i les posteriors declaracions a ‘Le Monde’ denoten que a l’inici de setembre Escarré ja rumiava tot allò que després va exposar al periodista J. A. Novais. De fet, el mateix dia del sermó, en una reunió amb membres de la Joventut Obrera Cristiana (JOC), Escarré havia dit que Espanya només seria catòlica el dia que deixés de ser franquista, com s’assenyala en un informe policial.

Així, doncs, tant és si les declaracions van ser editades pels historiadors Josep Benet i Albert Manent, com sustenten alguns historiadors, o si “el text publicat era gairebé exacte que el que em va dir l’abat”, com va afirmar sempre Novais. L’important és que Escarré no solament no es va retractar mai -com li van demanar els membres del Patronat de la Muntanya de Montserrat la mateixa nit en què s’havia fet pública l’entrevista-, sinó que va decidir assumir-ne totes les conseqüències, que en van ser moltes.

Per començar, el cercle de vigilància sobre Montserrat es va estrènyer i els informes policials es van multiplicar. La policia va començar a controlar tots els moviments d’Escarré: si anava o venia de Roma o de Milà, qui l’acompanyava, qui distribuïa còpies de les declaracions i quin impacte havia tingut la seva publicació. També els interessava l’ambient que es respirava dins del monestir i si el malestar era “tanto en causas de orden religioso interno del Monasterio, como en causas políticas”, explica l’autor d’un informe del 23 de novembre. Un mes després, es van suprimir tots els micròfons de Ràdio Barcelona que havien de retransmetre la missa del gall de Montserrat (excepte el del cor) perquè s’escoltés tan poc com fos possible la veu d’Escarré parlant en català i donant el seu suport als Minyons de Muntanya, als quals uns falangistes havien cremat el Casal dos dies abans. 

La missa del gall següent, la del 1964, ja ni tan sols es va retransmetre. La pressió sobre el monestir era insostenible, la comunitat estava dividida entre partidaris i detractors de l’abat i la relació entre Escarré i l’abat coadjutor era més freda que mai. Aquell Nadal, Brasó volia accelerar la creació d’una fundació a Barcelona per allunyar els monjos que considerava “conflictius”. Escarré no hi estava gens d’acord. Considerava que si aquells monjos marxaven del monestir, la comunitat quedaria excessivament debilitada culturalment i va apel·lar a una autoritat superior —és a dir, a la congregació del Subiaco del Vaticà— perquè intervingués en aquell conflicte. Poc s’imaginava Escarré que seria el principal perjudicat de la seva pròpia petició.

Aquesta vegada, la visita vaticana no la va fer el pare Gusi sinó dos representants seus: el pare Leclercq i l’abat Kleiner, de l’orde del Cister. Com explica bé el pare Pius Tragan, cap dels dos estrangers va comprendre res del que passava dins de Montserrat i, encara menys, la situació de Catalunya i d’Espanya en aquell moment i el que representava Montserrat per al poble català, però les seves conclusions van resultar demolidores. “Escarré va ser cridat a Roma sense saber el resultat de la visita, i allà, l’abat president de la congregació de Subiaco li va comunicar allò que menys s’esperava: que havia de deixar Montserrat i que havia d’al·legar motius de salut”, explica Tragan. “Obeiré, però abans vull anar a la Secretaria d’Estat”, va respondre Escarré.

L’abat tenia l’esperança que a la Secretaria d’Estat estarien més ben informats i tindrien una perspectiva més àmplia de les coses en un context on el Vaticà havia promulgat l’any 1963 l’encíclica ‘Pacem in Terris', que avalava, per part de l’Església catòlica, el respecte i la defensa dels drets humans i els règims democràtics. Però l’alt oficial de la Secretaria i amic d’Escarré, monsenyor Dell’Acqua, va ser categòric: “Sap què li dic. Faci el que li diguin”.