L'exèrcit franquista va entrar a Barcelona un gèlid dia d'hivern, el 26 de gener de 1939. La ciutat va ser ocupada imparablement i sense oposició, i, en contra de les cròniques oficials, va ser poca la gent que va sortir al carrer a rebre els ocupants. Les divisions formades pel Cuerpo de Ejército Marroquí van entrar per la Diagonal venint del Llobregat i van ocupar ràpidament les Corts, Sants-Montjuïc, l'esquerra de l'Eixample i Ciutat Vella fins a la Rambla, i els soldats del Cuerpo de Navarra van entrar pel Tibidabo i van conquerir Sarrià-Sant Gervasi, Gràcia, Horta-Guinardó, Nou Barris i la dreta de l’Eixample. A més, una columna italiana va encerclar la zona nord-est a fi de controlar Sant Andreu i Sant Martí i evitar la fugida de les darreres resistències republicanes.

Barcelona endarrereix una hora els rellotges per adaptar-se a l'horari de l'Espanya nacional
Durant tot el dia ressonen pels carrers de la ciutat proclames per recordar que el “Generalísimo ha dicho que no aspira solamente a vencer, sino a convencer. Pronto sabrán en Barcelona cuál es nuestra España”. Els llums s'encenen abans d’hora perquè hi ha una certa confusió per saber a quina hora es viu, ja que a la Barcelona republicana encara no s’ha actualitzat l’horari d’hivern. La població haurà d’endarrerir aquell mateix dijous una hora els rellotges per adaptar-se a l’horari de l’Espanya nacional.

Programació especial de Ràdio Associació de Catalunya
A les 19 h, des de Ràdio Associació de Catalunya s’engega una programació especial que s’inicia amb una sardana que introdueix una llarga al·locució, en què es diuen coses tan barroques com aquesta: “Era un gran error eso de que Cataluña era separatista, de que era antiespañola [...]. Era el corazón de españoles que se les salía del pecho, era el alma, era el dolor de España que tenían dentro lo que saltaba para decir: ‘¡Soldados españoles, os queremos con toda el alma, porque somos españoles como vosotros!’”.

L’endemà, les noves autoritats van escollir —a dit, òbviament— un nou alcalde, Miquel Mateu i Pla, un home de confiança del general Franco, un dels molts empresaris que havien col·laborat en el finançament de l’alçament militar. Mateu governarà amb un grup de regidors —també escollits a dit— monàrquics, conservadors, burgesos, nobles i feixistes, alguns exmilitants de la Lliga, que han tornat a Barcelona després de fugir cap a l’Espanya nacional l’estiu del 1936. Tots ells es comprometen a “borrar el recuerdo del paso de la horda”. Una de les primeres decisions que prendrà el consistori serà la d’imposar l’ús del castellà com a única llengua oficial de la ciutat.

Surt al carrer 'La Vanguardia'
L'unic diari que es publica el 27 de gener és 'La Vanguardia', que ha tornat a mans dels seus propietaris, la família Godó. Els directors, Josep Pla i Manuel Aznar, avi de l’expresident del govern espanyol José María Aznar, han preparat una edició de quatre pàgines amb una sotscapçalera adaptada als nous temps: “Diario al servicio de España y del Generalísimo Franco”. En la darrera edició republicana, el 25 de gener, encara s’hi podia llegir “Diario al servicio de la democracia”. Els Godó tenen clar que cal eliminar tot rastre del passat republicà del diari i ordenen recuperar la numeració del darrer exemplar publicat abans de la guerra: “Ayer fue el 19 de julio de 1936. Espiritualmente, La Vanguardia dejó de publicarse a partir de aquella fecha”. Al cap de tres mesos, Pla i Aznar seran despatxats i substituts per Luis Martínez de Galinsoga, l’home que deia que els espanyols havien “de pensar como Franco, sentir como Franco y hablar como Franco”.

El Servicio de Ocupación aplicarà la censura en tots els àmbits públics i controlarà fins al mínim detall l’administració política, social i sindical, així com els mitjans de comunicació, els hospitals, el correu, la telefonia, la sanitat, les presons, el sistema de pensions i els passaports. Per assegurar-se que tot el personal administratiu de Barcelona combregui amb els postulats del règim, el 30 de gener s’inicia una magna purga contra més de 15.000 funcionaris.

La purga també afecta els treballadors dels col·legis professionals i de la Universitat de Barcelona, que va perdre la meitat del personal entre depurats, exiliats, empresonats i afusellats. En seran apartats prohoms com Pompeu Fabra, Pere Bosch i Gimpera, Joan Coromines, Ferran Soldevila o Jaume Vicens i Vives. Tampoc s’escaparan de la depuració les clíniques i els hospitals de la ciutat, la majoria dels quals passaran a ser gestionats per l’Església. Ni tampoc els clubs i entitats esportives, inclòs el Barça.

El 28 de gener, Álvarez-Arenas autoritza a bescanviar, a un canvi irrisori, els bitllets emesos abans del 18 de juliol del 1936 pels nous bitllets de l’Espanya nacional, fet que comportarà la ruïna de moltes famílies que havien estalviat abans i durant la guerra. Queda clar que es pretén que els vencedors de l’Espanya franquista tinguin poder i fortuna, mentre que els vençuts són condemnats a viure penosament durant anys. S’imposa la compra de productes bàsics a través de documents oficials —'cartillas de racionamiento'—, que comporta l’aparició d’un mercat negre dirigit pels arribistes que fan negoci de la misèria. Amb un salari mitjà d’unes 12 pessetes per als homes i set per a les dones en un taller tèxtil, és del tot inassumible comprar una dotzena d’ous, que es venen a quatre pessetes i mitja, o un quilo de vedella, que val cinc pessetes. En aquest esperit d’ofegament econòmic ben poc hi podran fer les caixes d’estalvis catalanes, que també seran depurades.

Les noves autoritats també s'obsessionen a canviar la fesomia de la ciutat i ordenen que l’avinguda de la Diagonal —avinguda del 14 d’Abril durant la República— passi a denominar-se del 'Generalísimo Franco'; que la Gran Via de les Corts Catalanes ara es digui de 'José Antonio Primo de Rivera'; l’avinguda de Pedralbes serà 'de la Victoria', i la plaça dels Germans Badia [actual plaça de Francesc Macià] és rebatejada com a plaça 'de Calvo Sotelo'. Es retiren els monuments dedicats a Rafael Casanova, Francesc Layret, el doctor Robert i Pau Claris, entre d’altres.

L’horror màxim de la repressió és la dirigida contra les persones. S’habiliten tres camps de concentració per confinar-hi presoners, militars i polítics: al Poblenou, a l’antiga fàbrica El Cànem; a Montjuïc, als antics pavellons de Romania i de les Missions, i a Horta-Vall d’Hebron. També el castell presó de Montjuïc i la Model tindran sobrepoblació, amb més de 15.000 individus a la Model, deu o dotze per cel·la, persones pendents de sentència o sentenciades a llargues penes de reclusió.

Les dones, a la presó convent de les Corts
Les dones detingudes, unes 2.000, són traslladades a la presó convent de les Corts, una finca coneguda com a Can Duran, l’actual edifici d’El Corte Inglés de la plaça de la Reina Maria Cristina. També es produeixen saqueigs d’habitatges particulars i violacions a dones. I afusellaments. Molts afusellaments. Només a la platja del Camp de la Bota aquell 1939 seran executades 1.069 persones, de les quals 319 són censades a la ciutat de Barcelona, persones assassinades després de consells de guerra exprés —no duren més d’una hora— on els acusats ignoren en la majoria de casos els delictes que se’ls atribueixen i sense saber ni tan sols qui els ha denunciat. Gairebé cada dia, a trenc d’alba, es produeixen els trasllats dels condemnats al Camp de la Bota i posteriorment els cadàvers són traslladats al fossar de la Pedrera de Montjuïc sense notificació als familiars.