Guerra civil i franquisme

Catalunya sota les bombes durant la guerra civil

Les ciutats i els pobles es van convertir en els objectius militars de franquistes, feixistes i nazis

Antoni Aira
13 de febrer de 2019
1 La indignació nazi davant del bombardeig de BCN
Bombardeig d'aire de Barcelona, el 17 de març de 1938
Bombardeig d'aire de Barcelona, el 17 de març de 1938 Wikimedia Commons

Del 16 al 18 de març del 1938 Barcelona va patir uns ferotges bombardeigs d'avions italians que tenien la base a Mallorca. Com ja havia passat a Gernika, l'atac indiscriminat contra la capital catalana i la seva població civil va fer saltar totes les alarmes de les potències democràtiques europees. Amb tot, a banda de protagonitzar un rebuig general contra aquestes sanguinàries accions bèl·liques, les cancelleries estrangeres no van actuar de forma directa per impedir aquestes atrocitats. Però la seva indignació va tenir ressò fins i tot en el Tercer Reich d'Adolf Hitler i en el mateix Francisco Franco.

Així ho apunta la correspondència que l'ambaixador alemany Eberhard von Stohrer va mantenir durant aquells mesos amb el ministre alemany d'Afers Estrangers Joachim von Ribbentrop, i que Sàpiens ha trobat als Arxius Nacionals dels Estats Units, a Washington. El govern britànic havia demanat a Itàlia el cessament d'aquest tipus d'atacs aeris, i el comte Ciano, ministre d'Afers Estrangers italià, havia respost, desafiant, que Barcelona era la seu del govern republicà i, per tant, un objectiu militar. En paral·lel, en una carta de Stohrer dirigida a Ribbentrop, el 24 de març de 1938, l'ambaixador alemany admetia que els atacs contra Barcelona per part dels bombarders italians no eren menys que "terribles". Apuntava com gairebé totes les parts de la ciutat havien estat afectades i, sorprenentment, censurava l'acció: "No hi ha evidències de cap atemptat contra objectius militars a Barcelona". Però una sorpresa més gran protagonitza aquestes ratlles de l'ambaixador quan escriu: "L'enllaç oficial amb el Generalísimo m'informa que Mussolini, ‘per a gran indignació' de Franco, va ordenar personalment el bombardeig del 18 de març sobre Barcelona".

El document també revela la convicció que els atacs aeris sobre Barcelona van servir per experimentar nous tipus de bombes, alhora que deixa explícit que, segons Stohrer, la Legió Condor alemanya no hi hauria tingut res a veure "ja que vaig ordenar la prohibició de bombardejar ciutats obertes sense objectius militars". Per a més indignació del règim hitlerià, l'ambaixador admetia que malgrat això ambdós bàndols en guerra s'haurien posat d'acord a atribuir als alemanys i als italians la culpa dels atacs més sanguinaris. Tot plegat, en definitiva, no hauria passat de ser una indignació puntual de la cúpula franquista i la nazi, atès que pocs dies després, el 30 de març, sortiria un telegrama de Berlín dirigit a Franco en què se li aconsellava que continués les operacions fins a la conquesta final de Catalunya, com va acabar passant.

2 L'objectiu dels bombardejos: la població
Fotografia de Guernica després de ser bombardejada el 1937
Fotografia de Guernica després de ser bombardejada el 1937 Wikimedia Commons

L'exèrcit, liderat per Francisco Franco, s'havia alçat en contra del govern de la República el 18 de juliol de 1936. Tenia com a aliats els governs alemany i italià, que utilitzaren el conflicte bèl·lic com a banc de proves. Els avions, les estratègies i els artefactes incendiaris s'anaren sofisticant a mesura que avançava la guerra. El general rebel estava ben documentat. Els espies desplegats al sud i a la costa francesa havien elaborat rigorosos informes. El cap dels Servicios de Información del Nordeste de España (SIFNE), Josep Bertran i Musitu, relatà que, tan sols a Barcelona, havien assenyalat en un mapa 220 objectius. Musitu, que s'enorgullia de la feina feta pels espies al servei de Franco, explicà al seu llibre Experiencias del SIFNE durante la guerra que s'havien enviat al "Generalísimo més de 300 plànols i mapes generals amb els fronts de batalla, de les costes i de les principals poblacions.

Els primers avions van sobrevolar Madrid la nit del 27 al 28 d'agost de 1936. La capital espanyola seria la primera ciutat europea de la història bombardejada per l'aviació. Ningú s'ho esperava. Els dies 23 i 24 d'octubre els bombarders van atacar Getafe i novament Madrid. El dia 30, seixanta nens van morir a la darrera ciutat. A partir de novembre, els bombardejos se succeïen dia i nit. Franco ho deixà ben clar: "Destruiré Madrid abans que deixar-lo als marxistes". El 19 de novembre fou un dels dies més ter-ribles. El periodista Louis Delapreé descrivia en una crònica com havien quedat els carrers: "Esta mañana silencio en todos los frentes. Incluso en el del dolor. La ciudad, después de la crisis nerviosa de la noche anterior, está callada y postrada. La gente circula aún por las calles. Pero van rozando las paredes, miran miedosos al cielo, inspeccionan al pasar la profundidad de los portales bajo los cuales pueda uno refugiarse". En el perímetre on el bombardeig fou més intens no hi havia cap objectiu militar. Les bombes van caure fins a l'abril del 1937. El nombre de morts fou de 1.491.

La legió Còndor bombardeja el País Basc
Franco abandonà la idea de conquerir Madrid i dirigí les seves forces contra el nord. Fou al País Basc on, per primera vegada, la legió Còndor utilitzà els avions més sofisticats de què disposava Hitler. Però qui decidí on i amb quina intensitat havien de buidar els avions els seus estómacs? El cap de la legió Còndor, Wolfram von Richtofen, relatà en el seu diari, el 2 d'abril de 1937, que el general insurrecte Emilio Mola insistia en la destrucció de la indústria: "Mola vol defensar-se atacant: la guerra és diferent de com la veiem nosaltres. No és possible aconseguir èxits tots els dies; l'enemic s'ha de debilitar lentament. (...) Insisteixo que per a mi la idea és nova: destruir l'objectiu que es vol conquerir poc després. Mola assegura que Espanya està dominada de forma malaltissa per la indústria de Catalunya i Bilbao. Per sanejar Espanya s'ha de destruir aquesta indústria".

Poc després, un altre capità nazi, Karl von Knauer, deixava explícit que, entre els objectius que s'havien de bombardejar, hi havia la població civil. Els pilots van complir les ordres. Un dia de mercat, el dilluns 26 d'abril de 1937, els avions alemanys i italians, custodiats pels caces que metrallaven la població que intentava fugir aterrida, arrasaven Gernika. Un dels testimonis, el pare Alberto de Onaindía, descrivia l'escena que poc després immortalitzaria Pablo Picasso: "Durante más de tres horas se sucedieron oleadas de bombarderos, de aviones con bombas incendiarias y de aparatos sueltos que bajaban a unos 200 metros de altura para ametrallar a las pobres gentes que huían despavoridas". Més de 70% dels edificis de la ciutat foren destruïts. El nombre de víctimes fou d'entre 250 i 300 persones, d'una població de 5.000 habitants.

Bombes a tots els racons de l'Estat
Les bombes arribarien a tots els racons de la geografia de l'Estat. El 2 de novembre de 1937 li tocà a la capital del Segrià. Segons les investigacions de la historiadora Mercè Barallat, hi van morir més de 200 persones. Lleida era la ciutat de rereguarda del front, no hi havia cap objectiu militar. Els motors dels Savoia SM-79 van omplir l'aire de soroll quan faltaven pocs minuts per les quatre de la tarda. No va sonar cap alarma. L'escola del Liceu, era plena de nens i nenes. Una de les bombes va caure sobre l'edifici. En pocs segons, un alumne i el mestre, que eren drets davant la pissarra, van veure com morien tots els qui eren asseguts a les cadires. Els avions, que van llançar milers de quilos de bombes sobre una ciutat de 36.100 habitants, van tirar primers els artefactes explosius, després, van girar sobre el riu Segre, i van tornar a sobrevolar la ciutat escopint metralla. El bombarders resseguiren l'arteria vital de la ciutat: plaça de Catalunya, carrer Blondel, carrer Major, plaça de la Sal, rambla de Ferran, i Cappont. Els avis, que prenien el sol a les escales del pont, van morir tots. Les bombes també van atrapar a les dones que anaven, amb els seus fills, al mercat de Sant Lluís.

3 La destrucció de Granollers
El bombardeig sobre Granollers
El bombardeig sobre Granollers Wikimedia Commons

El comunicat de guerra republicà del dos de novembre assegurava: "nou trimotors procedents de la capital aragonesa (sic) han deixat caure sobre els edificis civils totes les bombes de què eren portadors. Entre els edificis enrunats hi ha una escola d'educació primària. D'entre les seves runes, ja s'han retirat cinquanta cadàvers de nens. El nombre total de morts, fins ara, és de cent vint, i és molt més nombrós el de ferits. Els aviadors, que no en tingueren prou de bombardejar, van metrallar la gent que hi havia al carrer". Els Savoia SM-79, que no havien sortit de Saragossa, sinó de Sòria, tal com es demostra en el document italià de la dreta, van deixar una població atemorida que no acabava de creure's el que havia passat. Però encara no s'havia acabat. El 27 de març de 1938 el bombardeig començà a les cinc de la tarda i durà dues hores. Els dies 29, 30 i 31 de març, i 1 i 2 d'abril l'aviació va tornar a bombardejar Lleida, com a mínim, un cop al dia. Aquesta vegada ni tan sols hi va haver temps de registrar els morts. Molts romandrien durant dies sota les runes. El mateix Ajuntament feixista, al ple del 15 de març de 1939, reconeixia: "el número de casas y edificios completamente derrumbados pasan de 110 y las que necesitan reparación por derrumbamientos parciales suman una cifra que excede el 85% y se acerca al 90%, siendo urgentísimo acudir al remedio de los grandes daños que la guerra ha causado a nuestra ciudad."

L'aviació italiana bombardeja Barcelona
Al punt de mira de Franco hi havia també Barcelona. En aquest cas, els bombardejos foren realitzats per l'aviació italiana, que tenia la seva base a Mallorca. Era un avantatge: l'illa estava a mitja hora i era impossible detectar i abatre els avions que es desplaçaven sobre el mar. Era com tenir un portaavions ancorat davant la ciutat. Els primers obusos foren disparats des del creuer italià Eugenio di Savoia el 13 de febrer de 1937. La població quedà consternada, un llarg seguici silenciós acompanyà els 18 morts que deixà aquest primer bombardeig. Poc després, les ambulàncies, els crits i les víctimes acabarien formant part de la rutina. Un dels barris més castigats fou el de la Barceloneta. El port fou totalment destruït.

La intensitat i l'eficàcia dels bombardejos anà augmentant. Al finals de 1937 la població ja estava avesada a veure els moderns artefactes de Mussolini. Els italians tenien avions que volaven a 475 quilòmetres per hora i podien portar 1.250 quilos de bombes. Al gener la capital catalana va patir bombardejos els dies 1, 7, 11, 15, 19, 20, 25 i 30, i moriren 600 persones. El del dia 19 fou espantós. Primer ingressaren al dipòsit del Clínic 147 morts, acabats els treballs de desenrunament, la xifra augmentà a 170. El dia 30 fou encara més terrible. Hi hagué tres ràtzies entre les nou i les dotze del migdia, que deixaren uns 200 morts. Les bombes van caure pels voltants del Palau de la Generalitat, la catedral i l'església de Sant Felip Neri, que era utilitzada com a refugi antiaeri. Moriren molts nens que es creien protegits a la sagristia.

Els bombardejos més cruents, els dels 16, 17 i 18 de març de 1938
El malson encara no havia acabat. Els bombardejos més importants es dugueren a terme els dies 16, 17 i 18 de març de 1938. L'ordre de bombardejar el centre de Barcelona sembla que la va donar Mussolini en persona. El 16 de març de 1938 a la nit el general Velardi, cap de l'aviació legionària –aviació militar italiana– a les Balears, va rebre un telegrama urgent des de Roma: "Iniciar des d'aquesta nit acció violenta sobre Barcelona amb martelleig espaiat en el temps". Fou la primera vegada que s'utilitzà un nou mètode: el de no concentrar els bombardejos, sinó de diversificar en el temps i l'espai, així augmentava la sensació de pànic i indefensió. L'objectiu era minar la moral dels republicans mentre els nacionals avançaven per Aragó. El mateix Mussolini va comentar dies després que estava molt content que els italians estiguessin aterrint el món amb la seva agressivitat, en lloc d'encantar-lo amb la guitarra.

Entre el 16 i el 18 de març, els sistemes d'alarma van quedar inoperants. El desconcert era absolut, les sirenes sonaven tan sovint, que ja no se sabia si avisaven de l'inici o del final del bombardeig. Habitatges, cinemes, mercats , hotels... res no s'escapava de les bombes. Un dels moments més esfereïdors fou el del dia 17, a tres quarts de dues de la tarda. Una bomba esclatà a la cruïlla de la Gran Via de les Corts Catalanes amb el carrer de Balmes i va impactar sobre un camió militar carregat d'explosius que estava aturat en un control. La deflagració generà una columna de fum d'uns 250 metres d'alçada. Al camió hi van morir 23 soldats i perderen la vida nombrosos vianants.

L'ambaixador nord americà Claude Bowers relatà que "les bombes eren llançades deliberadament al centre de la ciutat, la part més concorreguda i habitada, on la gent estava menjant, passejant, descansant als seus llits. Quan acabaren aquests atacs, 900 homes, dones i nens estaven destrossats i convertits en cadàvers, i en molts casos havien volat a bocins, en altres els havia buidat les entranyes". Segons la premsa, fins al 31 d'octubre de 1938 havien mort a Catalunya 4.018 persones i 6.174 havien resultat ferides. Més de la meitat de les víctimes mortals eren de la capital catalana, en concret 2.500.

4 Les accions de la població i del govern republicà davant la pluja de bombes

Els recursos escassejaven, però bona part de la població que no era al front es va mobilitzar per construir refugis. Avis, nens i dones –els homes eren al front– feren esforços gegantins per excavar, amb el pic i la pala, treure cabassos de terra, i folrar parets subterrànies. La primera administració que se'n va preocupar fou l'ajuntament de Barcelona, que va donar llum verda a la creació d'una Comissió d'Urbanització i Obres (COU) i al Servei de Defensa Passiva Antiaèria (SDPA).

L'SDPA va començar a difondre comunicats i consells per l'autoprotecció. El desembre del 1936, l'Ajuntament de Barcelona aprovà la inversió de 273.943 pessetes per a la construcció de refugis i per a l'adequació de diverses obres del metro inacabades. En un principi eren els alcaldes de barri i els vigilants nocturns els que s'encarregaven dels refugis. Més endavant, foren les mateixes juntes de veïns. Un informe de la Defensa Passiva del 15 de desembre de 1936, explicava que "alguns particulars han adoptat com a refugi el fossar de l'ascensor. Altres també han pretès allotjar-se en cas d'alarma en soter-ranis amb un gran estoc de bales de cotó o altres matèries perilloses". El 23 de novembre de 1936 un decret exigia als veïns informar dels seus soterranis. Es feren 17.000 revisions, i només 700 reunien els requisits necessaris.

Lluís Companys promou les juntes de Defensa Passiva
Entre el 13 de febrer i l'11 d'agost de 1937 es produí l'increment més alt pel que fa al nombre de construccions per a la protecció antiaèria. L'agost del 1937 s'havien enllestit 14 refugis i encara n'hi havia 11 més en construcció.
El consistori acabà construint 35 refugis, el 3% del total. La resta, més de 1.000, foren fruit de l'autoorganització. Les associacions canviaren les seves activitats rutinàries, com organitzar balls, festes o activitats esportives, pel pic i la pala. Les zones de més ritme constructiu foren barriades populars (el Clot, Sant Martí, el Poble-sec, Sants, Gràcia...). Els mateixos veïns es pagaven la construcció d'aquests refugis. No obstant, l'ajuntament donà en algunes ocasions suport tècnic, materials i subvencions.

El president de la Generalitat, Lluís Companys, va promoure la constitució de juntes de Defensa Passiva en cada vila, poble o ciutat l'11 d'agost de 1937. El ritme, però, anà decaient per les condicions de vida i la penúria econòmica. A la darreria del 1937 es desallotjà la Barceloneta perquè no es podia garantir la defensa dels veïns, el subsòl arenós dificultava la construcció de refugis. Al final, el març del 1938, quan els bombardejos eren tan freqüents, molts es resignaren i ni tan sols baixaven als refugis. Com diu Magda Sanahuja, una veïna de Gràcia, que amb 11 anys va viure la pluja de bombes sobre Barcelona: "Al final els bombardejos eren cada mitja hora, ens passàvem la vida pujant i baixant, li vaig dir a la meva mare que si ens han de matar que ens matin, però que jo continuaria fent el que estava fent".

Retrat del president Companys

5 El relat de dos testimonis

Arturo Rigol

Tenia 8 anys en el moment del primer bombardeig.

Com recorda la primera nit del bombardeig? Ningú no s'ho esperava. Va ser de sobte. La primera nit que van bombardejar va ser des d'un vaixell. Van caure obusos al costat de La Hispano Suiza i darrera l'església de Sant Joan, a la plaça Virreina. I després ja van venir molts avions. Aquella nit, eren les deu, estàvem tranquil·la-ment a casa i vàrem començar a sentir explosions, i més explosions, que no sabíem ni des d'on venien. Els veïns van baixar aquí a casa, al forn, pensant que aquí estarien més ben protegits. Ningú no sabia on anar. L'endemà la gent va sortir a mirar on havien caigut els obusos. I llavors ja hi va haver la psicosi que en qualsevol moment podien venir a bombardejar.

Com vivien aquells dies? Sortíem a mirar els avions, mai no sabies on tirarien les bombes. Els de la Barceloneta van pujar a viure aquí, perquè el port el van bombardejar tot, allà els van castigar molt. Més tard, quan ja hi havia el refugi, ens hi amagàvem quan sonaven les sirenes, i jugàvem. Els últims dies venien cada mitja hora.
Com els avisaven? Amb les sirenes i la ràdio. Per la ràdio també avisaven quan ja havien acabat. Deien: "Ciutadans, el perill ja ha passat. Podeu tornar a casa".

I estaven molt pendents de l'arribada dels avions? No, feies la vida normal, perquè mai sabies quan apareixerien. Tan apareixien a mig matí com apareixien el vespre.

Com eren els refugis? Al d'aquí davant (carrer del Perill) hi havia poca obra. Hi havia uns bancs i la gent s'asseia allà. Les dones feien mitja i els nens jugàvem. A dins la gent s'explicava les misèries. Cadascú ho vivia de la seva manera. La mare de la meva muller sempre s'ar-reglava, baixava amb el pijama de seda i una bata i deia que, com a mínim, si passava alguna cosa que la trobessin ben guapa.

I tothom s'implicava en la construcció de refugis? Tothom, quan plegava de la feina al migdia i a la tarda, anava a picar. Nosaltres anàvem a ajudar com podíem quan sortíem del col·legi, anàvem traient cabassos de terra.
 

Magda Sanahuja

Tenia 11 anys en el moment del primer bombardeig.

Com recorda la primera nit de bombardeig? El primer bombardeig sé que feia fred. Jo no havia sentit mai una bomba. M'estava despullant i, al sentir l'explosió, vaig sortir al carrer mig nua. I una veïna em va ajudar a vestir-me, perquè jo no podia deixar de tremolar. Tothom va sortir al carrer. Ningú no estava preparat per a una cosa així. Tenia onze anys. La meva mare em va consolar, però jo estava molt espantada. Després, a l'escola del parc Güell, ens feien sortir, ens estiràvem i ens posàvem les mans al cap. Fèiem simulacres.

Com es feien els refugis? El meu pare era paleta i per la guerra només va fer refugis. Tenia uns 50 anys. Aquí només vàrem quedar gent gran, dones i criatures, perquè els homes joves eren al front. Els nens treien cabassos de terra. Tot es feia a pic i pala, de màquines de foradar res de res. Tot eren gent gran i voluntaris.

Com era el refugi? Hi havia uns esglaons molt grans. Al principi hi anàvem sempre, però els últims dies, que venien molt sovint, li vaig comentar a la mare: "si ens han de matar, que ens matin". Entre pujar i baixar escales, passàvem tot el dia. Al final t'hi acostumes.

I com passaven l'estona al refugi? La canalla jugàvem, no érem gaire conscients del perill. El meu pare es posava molt nerviós i sortia al carrer. N'hi havia que s'arreglaven, d'altres ja tenien una bossa preparada amb quatre coses. Suposo que alguns hi duien diners o joies, perquè podies tornar a casa i trobar-la enderrocada. La gent parlava de la guerra, de la gana.

Com eren aquells dies en què Barcelona era bombardejada diàriament? Un cop sortint del col·legi n'hi va haver un. I els veïns ens van fer entrar dins de les cases. Ens van veure tan esverats, no sabíem on posar-nos i ens van fer entrar, perquè anàvem d'una banda a l'altra sense saber on refugiar-nos. Sentíem el soroll de les bombes i de la metralla. Al meu pare també el va enganxar un bombardeig a prop de la universitat, com que era paleta es va sostenir a la paret mestra i això el va salvar.

6 La guerra civil no va aturar la vida cultural barcelonina
Cartellera de 'La Vanguardia' del 17 de març del 1938
Cartellera de 'La Vanguardia' del 17 de març del 1938 Hemeroteca de 'La Vanguardia'

Durant la guerra civil, l’activitat cultural a Barcelona era efervescent. La República tenia la voluntat de mantenir certa normalitat dins del caos provocat per la guerra. Des del 1937, teatres com el Tívoli o el Liceu s’havien obert a les classes populars: aquest darrer fins i tot va enviar els diners recaptats en la seva temporada de teatre al front.

El primer bombardeig va venir del mar: el creuer italià Eugenio di Savoia va atacar Barcelona el 13 de febrer del 1937. En tota la guerra, les bombes van matar dues mil set-centes persones a la ciutat i malferir-ne set mil. Que un milió de quilos d’explosiu no fessin parar la música dóna fe del tipus de resistència de la població civil, atacada, per primer cop, en un dels molts assajos preparatoris de la Segona Guerra Mundial.

I és que, malgrat tot, la vida no s’aturava. La cartellera de La Vanguardia el 17 de març del 1938 ho demostra clarament: l’òpera Louise al Liceu; La casta Susana, al Capitol; Popeye als cinemes; Suicídate con música, al Metropol, i al Tívoli, La vídua alegre i La princesa del dòlar, dirigides per Miguel Tejada, que va morir a l’escenari a causa del que la premsa de la ciutat qualificà de “criminal bombardeig”, i que va deixar, només en la primera setmana, deu mil persones sense llar. Tejada va ser un dels dos mil set-cents morts. Però la música va continuar sonant.

Subscriu-t'hi

Portada del número 209 del SÀPIENS

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

Portada del número 209 del SÀPIENS

Hans Hellermann: l'home de Hitler a Catalunya

Una investigació exclusiva de SÀPIENS

1 any de SÀPIENS i de REGAL l'Atles català de Cresques 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto