1. El procés
En la V Assemblea d’ETA, que es va dur a terme en tres fases, entre el desembre del 1966 i el març del 1967, l’organització es va definir com a revolucionària i va decidir combatre la dictadura amb la lluita armada. Ho anomenaven 'cercle acció-repressió-acció'. Gairebé dit i fet: el 7 de juny del 1968, ETA matava Pardines i queia el primer militant de l’organització armada, Txabi Etxebarrieta. Com a resposta, el 2 d’agost del 1968, ETA mataria Melitón Manzanas, cap de la Brigada Social de Guipúscoa. Un text escrit per Madariaga l’avisava ja el 1962, just després d’haver estat quatre dies i quatre nits tastant els seus mètodes: “Mientras seamos yunque, aguantaremos; pero cuando seamos martillo, golpearemos. Manzanas, Eymar [coronel jutge militar que va sentenciar nombroses penes capitals] y otros seres viles como ellos, han vuelto a las andadas. Quisiera advertirles desde estas líneas que pagarán caro sus crímenes.”
L'obertura del procés
Les mans i els peus de Manzanas havien pesat sobre militants del PNB, del PCE, del PSOE, d’ETA. S’havia guanyat una galdosa fama de torturador amb la Gestapo nazi de la França ocupada. No seria, doncs, un assassinat; seria una “execució”, com van qualificar-la en el llarguíssim comunicat que van repartir per carrers, agències de premsa i delegacions diplomàtiques a París.
La mort de Manzanas (us l'expliquem amb tot detall aquí) va ser un cop terrible per a la dictadura, perquè se li disputava l’hegemonia de la violència i demostrava que era vulnerable. Franco en persona va demanar al seu entorn immediat un càstig exemplar. S’obria la primera carpeta del Sumari 31/69: el procés de Burgos, que va tenir lloc entre el 3 i el 9 de desembre de 1970, un simulacre de judici just a uns terroristes que havia de servir per rentar la cara a la dictadura, però que se li va girar en contra com un bumerang.
2. Qui és qui
3. Les condemnes
4. La gravació clandestina del procés
El procés de Burgos va ser enregistrat en cintes magnetofòniques Revox, que Antoni Batista, autor del reportatge que SÀPIENS va publicar en el número 179, va escoltar a casa d'un dels advocats del procés, Josep Solé Barberà. Un fragment d’aquella gravació, l’aldarull provocat per la declaració d’Onaindia, va ser reproduït i distribuït clandestinament en un disc single. És la graviació que podeu escoltar a continuació.
La declaració d'Onaindia
Mario Onaindia va ser l'últim interrogat del consell de guerra. Va declarar el 9 de desembre i va desplegar un final teatral. Miguel Castells, l’advocat que es va guanyar el respecte dels seus adversaris pels seus coneixements legals i els seus dots per la retòrica i l’oratòria de la defensa, li va preguntar si es considerava presoner de guerra. L’acusat va respondre de manera contundent que sí, enèrgicament, i ja no va dir res més que el seu nom i cognoms. Al final, va acabar amb un crit fortíssim: “Gora Euskadi askatuta!”. Tots els acusats es van posar dempeus, van alçar el puny i van entonar l’himne dels soldats bascos a la Guerra Civil, l’“Eusko gudariak”. Onaindia es va abraonar a la taula on hi havia les proves, l’armament i una destral, símbol d’ETA, que va aconseguir agafar. Dos dels militars van desembeinar l’espasa mentre els policies van desenfundar les pistoles i van reduir els processats, que cridaven renunciant a les seves defenses, amb la intenció de pregonar que s’havia acabat la farsa.
5. Les conseqüències
El paper de la premsa
Al franquisme, que volia aconseguir eliminar l’amenaça armada d’ETA —que l’inquietava com ningú no ho havia fet des del final del maquis—, li va sortir el tret per la culata amb el procés de Burgos, una pantomima de consell de guerra amb què va acabar signant el principi de la seva fi. La dictadura pretenia rentar-se la cara amb un simulacre de judici just, però se li va girar en contra, en gran part, pel ressò que es va fer la premsa internacional dels relats de tortures dels acusats. Per fer veure que el règim havia evolucionat tant que es podia permetre un judici garantista contra terroristes, el primer dia es va tolerar que alguns dels acusats detallessin amb pèls i senyals les tortures que la policia els havia infligit per arrencar-los delacions i declaracions autoinculpatòries. En aquest sentit, el relat de Teo Uriarte va fer posar la pell de gallina. Tant, que la premsa internacional, una part present a la vista i una altra informada a través d’agències gràcies a una gran feina dels periodistes Jesús Insausti i Petxo Idoiaga, va obrir les seves edicions respectives amb aquesta qüestió: les tortures. Això va fer canviar les ordres cosmètiques. I amb elles l’actitud del president del tribunal, que a partir d’aquell moment interrompria sistemàticament qualsevol al·lusió a maltractaments.
Les reaccions al judici
L'endemà del judici, el 10 de desembre, els carrers es van omplir de manifestants com no s’havia vist mai. A Barcelona, tres mil manifestants cridaven “Franco assassí” per la Rambla, davant la impotència de la policia per dissoldre’ls. A la tarda, 287 intel·lectuals i artistes de prestigi i alguns amb molt predicament internacional es van tancar al monestir de Montserrat. Solé Barberà, acabat d’arribar de Burgos, en va informar l’assemblea. La tancada de Montserrat va durar 48 hores i va tenir una transcendència enorme per a la política catalana, ja que va ser l’embrió de l’Assemblea de Catalunya. El franquisme estava més sol que mai i ho va intentar contrarestar amb una manifestació espontània de suport al Caudillo a la plaça d’Oriente de Madrid. Fou endebades. Quan el 27 de desembre es van fer públiques les sentències, amb les sis penes de mort, a tot l’Estat espanyol va tenir lloc una mobilització multitudinària amb tota l’oposició democràtica anant a la una, la premsa del món bramant contra la dictadura, els ambaixadors a Madrid pressionant les autoritats i fins i tot amb el Vaticà mobilitzat. Finalment, a les 18.50 h del 30 de desembre, l’agència EFE va difondre un flaix de nou línies on deia que el dictador havia indultat els condemnats a mort. El dia abans havia aparegut a la revista belga 'De Nieuwe' la sàtira que il·lustra aquest punt. No va ser l'única: a la dreta podeu veure un dibuix publicat al diari 'L'Humanité' dues setmanes abans que es fes pública la sentència en què Alain Ghertman ridiculitza un Franco amb aires de ballador flamenc.
Subscriu-t'hi
Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.
Volem créixer i volem fer-ho amb tu!
Subscriu-t'hiEn vols més?
Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000
Actualitat i fets històrics per reviure la història