El paper de la premsa
Al franquisme, que volia aconseguir eliminar l’amenaça armada d’ETA —que l’inquietava com ningú no ho havia fet des del final del maquis—, li va sortir el tret per la culata amb el procés de Burgos, una pantomima de consell de guerra amb què va acabar signant el principi de la seva fi. La dictadura pretenia rentar-se la cara amb un simulacre de judici just, però se li va girar en contra, en gran part, pel ressò que es va fer la premsa internacional dels relats de tortures dels acusats. Per fer veure que el règim havia evolucionat tant que es podia permetre un judici garantista contra terroristes, el primer dia es va tolerar que alguns dels acusats detallessin amb pèls i senyals les tortures que la policia els havia infligit per arrencar-los delacions i declaracions autoinculpatòries. En aquest sentit, el relat de Teo Uriarte va fer posar la pell de gallina. Tant, que la premsa internacional, una part present a la vista i una altra informada a través d’agències gràcies a una gran feina dels periodistes Jesús Insausti i Petxo Idoiaga, va obrir les seves edicions respectives amb aquesta qüestió: les tortures. Això va fer canviar les ordres cosmètiques. I amb elles l’actitud del president del tribunal, que a partir d’aquell moment interrompria sistemàticament qualsevol al·lusió a maltractaments.
Les reaccions al judici
L'endemà del judici, el 10 de desembre, els carrers es van omplir de manifestants com no s’havia vist mai. A Barcelona, tres mil manifestants cridaven “Franco assassí” per la Rambla, davant la impotència de la policia per dissoldre’ls. A la tarda, 287 intel·lectuals i artistes de prestigi i alguns amb molt predicament internacional es van tancar al monestir de Montserrat. Solé Barberà, acabat d’arribar de Burgos, en va informar l’assemblea. La tancada de Montserrat va durar 48 hores i va tenir una transcendència enorme per a la política catalana, ja que va ser l’embrió de l’Assemblea de Catalunya. El franquisme estava més sol que mai i ho va intentar contrarestar amb una manifestació espontània de suport al Caudillo a la plaça d’Oriente de Madrid. Fou endebades. Quan el 27 de desembre es van fer públiques les sentències, amb les sis penes de mort, a tot l’Estat espanyol va tenir lloc una mobilització multitudinària amb tota l’oposició democràtica anant a la una, la premsa del món bramant contra la dictadura, els ambaixadors a Madrid pressionant les autoritats i fins i tot amb el Vaticà mobilitzat. Finalment, a les 18.50 h del 30 de desembre, l’agència EFE va difondre un flaix de nou línies on deia que el dictador havia indultat els condemnats a mort. El dia abans havia aparegut a la revista belga 'De Nieuwe' la sàtira que il·lustra aquest punt. No va ser l'única: a la dreta podeu veure un dibuix publicat al diari 'L'Humanité' dues setmanes abans que es fes pública la sentència en què Alain Ghertman ridiculitza un Franco amb aires de ballador flamenc.