El 1957, Concepció Ferrer era estudiant de segon any de Filosofia i Lletres. Avui és adjunta del Defensor del Pueblo.

El curs 1956-1957 vostè formava part d’algun moviment polític? No. No estava posada en cap ambient polític concret, però en aquell moment tots teníem una primera consciència contra el sistema en què vivíem.

Com va ser l’anada al Paranimf? Ens vam reunir tots al Pati de Lletres. En Domingo Madolell va parlar. Realment no sabíem què deia, perquè hi havia tanta gent que costava d’entendre, però només pel clima que s’havia creat al pati tots teníem la sensació que allò era molt important. I quan ell va baixar del banc tots el vam seguir.

Què va sentir a dins de la sala? No teníem gaire clar què hi fèiem, però sí que sabíem que estàvem fent una cosa important. Acabàvem de viure la segona vaga de Tramvies i sabíem que la policia no podia entrar a la Universitat, però ja ho havien fet. Era la primera vegada que entrava al Paranimf i em va impressionar molt.

Com van reaccionar els de casa? La meva germana i jo, durant el curs, vivíem a casa d’unes ties. El pare, quan va saber què havia passat, va baixar de Ripoll. Recordo que va seguir emocionat les nostres explicacions, però quan va sentir que havia de pagar matrícula doble li van sortir els ulls de la cara.

Seixanta anys després, com valora la tancada? Aleshores, a través de petites manifestacions, s’estava despertant una consciència democràtica. Potser no sabíem ni per què, ni cap a on anava, però teníem clar que alguna cosa començava a bullir i que érem protagonistes d’un acte de rebel·lió contra el sistema.

El que avui és el gran cronista de la història de Barcelona, Lluís Permanyer, el 1957 estudiava primer de Dret a la UB.

Com era l’ambient d’aquell dia a la Universitat? Quan vaig arribar a la Universitat a quarts de deu del matí, només per l’atmosfera que hi havia al Pati de Lletres, ja vaig adonar-me que passava alguna cosa. I a aquesta hora ja repartien paperets que deien: “Al Paranimf”.

Què van fer durant la tancada? Ens vam reunir amb el grup d’amics. Però també et trobaves amb gent que no t’esperaves. Jo, per exemple, vaig retrobar un company d’estiueig que estudiava per a aparellador. I el vaig saludar. Però, en general, estàvem amb la gent del curs o els amics xerrant.

Com van aguantar quatre hores dins la sala? Tots esperàvem que en un moment o altre hi hagués un desallotjament. I com que no es va produir, vam tenir algunes necessitats. Les dones es van organitzar i van convertir els púlpits que hi ha a banda i banda de la sala on es fan els discursos quan hi ha actes acadèmics en urinaris. En canvi, els homes ens aguantàvem o ho fèiem en qualsevol racó.

Com va ser la sortida? Ens van demanar el carnet d’estudiant i, un per un, escrivien l’hora en què deixàvem la sala. A la sortida la plaça estava deserta perquè la policia havia fet un cordó policial, només hi havia gent reunida a la zona del Bar Estudiantil. Quan vaig arribar a casa, el pare em va esbroncar.

Va ser sancionat acadèmicament? Un delegat de curs ens va ajudar a fer un escrit d’exculpació dient que no havíem sortit abans per por de la repressió interior i finalment no vaig haver de pagar matrícula doble.