L'historiador Fermí Rubiralta ha estudiat en profunditat l'independentisme català. Ara, acaba de publicar 'Miquel Badia. Vida i mort d'un líder separatista' (Fundació Josep Irla), la biografia d'un polític que des del seu ingrés a Estat Català de Francesc Macià, el 1922, fins al seu assassinat a mans de pistolers de la FAI, el 1936, va viure 14 anys transcendents del moviment separatista a Catalunya.

Quin és el paper polític que va jugar Miquel Badia als anys vint i trenta del segle passat?
El més remarcable de la seva trajectòria política és la seva aposta estratègica per buscar la independència a través del paper polític capdavanter d'Esquerra Republicana. El partit li va oferir possibilitats reals d'aprofundir en la nacionalització del Principat gràcies a la seva hegemonia social i electoral i al control de les institucions d'autogovern. Des del punt de vista de l'independentisme, aquella era una aposta original. No obstant això, Miquel Badia no va menysprear dreceres més directes cap a la sobirania plena, com l'aixecament del 6 d'octubre de 1934, quan el president Lluís Companys va proclamar l'Estat Català dins la República Federal Espanyola.

Es va implicar en política quan només tenia 16 anys.
Sí, de fet, la seva tasca potser més decisiva va ser la conformació d'una joventut independentista des dels rengles de les JEREC, les Joventuts d'Esquerra Republicana-Estat Català. A més, va formar tàndem amb el doctor Josep Dencàs, amb qui va participar activament en el procés de conformació de la nova administració catalana, des d'una àrea tan sensible com era l'ordre públic.

Molts han definit Miquel Badia com un personatge arrauxat.
Podríem utilitzar tot tipus d'adjectius: impenitent, eixelebrat, o fins i tot el pseudònim pel qual se'l coneixia popularment: capità collons. Sovint, el seu protagonisme públic va ser conseqüència directa de la seva actitud, de vegades prou arrauxada, però sempre lliurada sense cap tipus de fre a la causa que ell entenia que era la justa.

Hi ha qui el va acusar de filofeixista.
Cal situar el personatge en el context. És veritat que alguns aspectes del ‘modus operandi' de Miquel Badia serien coincidents amb els trets principals que defineixen els diversos moviments autoritaris de l'època, però tots aquests es troben presents també en la major part dels moviments politicosocials del moment a Europa, ja fossin de dretes o d'esquerres. La prova que no se'l pot catalogar com a feixista és el fet que les organitzacions obreres i d'esquerres, a partir de 1935, no van tenir cap inconvenient a establir converses amb Miquel Badia, cosa que en cas contrari mai s'haurien atrevit a fer. Com va destacar ja fa un temps l'historiador Ucelay-Da Cal, s'ha donat més relleu mediàtic a la desfilada uniformada de les JEREC per Montjuïc el 22 d'octubre de 1933 que a l'acte fundacional de Falange Española el cap de setmana següent a Madrid.

Per què, fins ara, ningú n'havia fet un estudi tan exhaustiu?
Els tres estudis biogràfics existents fins ara sobre Miquel Badia —de Joan Cornudella, Josep Planchart i Jaume Ros— corresponen a tres militants d'Estat Català, interessats lògicament a donar a conèixer la seva tasca. La causa principal rau, al meu parer, en el desconeixement general que tenim sobre diversos aspectes de la nostra pròpia història i, particularment, sobre el desenvolupament de l'independentisme, bandejat fins ara per la seva aparent debilitat.

A través de les cartes de Miquel Badia, vostè també s'aproxima a la seva vida privada. Què aporta de nou aquesta perspectiva?
Fonamentalment, contribuir a conèixer la personalitat de Miquel Badia, amb la qual cosa es poden entendre també moltes de les seves actituds vitals i contrastar alhora molts aspectes de la seva actuació que altres fonts, a vegades, no deixen veure amb prou claredat.

Aquest és el tercer llibre en què vostè intenta analitzar l'independentisme dels anys vint i trenta. Queda algun buit historiogràfic per cobrir?
Amb aquest treball dedicat a la figura de Miquel Badia completo una mena de trilogia que serveix, sobretot, per aprofundir en l'estudi de les diverses estratègies i trajectòries emprades pel moviment separatista després del 14 d'abril de 1931. Però fins ara la incitació principal per al coneixement del separatisme ha estat fonamentalment militant, i això ha deixat molts buits per estudiar. Fa falta aprofundir des d'un punt de vista acadèmic en la perspectiva local i comarcal, abandonant el centralisme barcelonès. També cal analitzar la xarxa de petits grups que van covar el nacionalisme radical amb personatges tan interessants com Vicent A. Ballester, a qui s'atribueix el disseny de la primera estelada, Lluís Marsans, Manuel Pagès, i, en fi, una llarga llista referida només a l'independentisme de preguerra.