Amb la fi de la Guerra Civil i la derrota republicana, 470.000 persones van travessar els Pirineus, entre ells 100.000 catalans. Però el govern francès no podia fer-se càrrec econòmicament de tots els refugiats. A més, s’havia convertit en blanc de les crítiques internacionals pel tracte que els oferia en els camps de concentració.

Les institucions per organitzar la diàspora
Del govern republicà en van néixer dues institucions per organitzar la diàspora: el Servicio de Emigración de los Republicanos Españoles (SERE) i la Junta de Auxilio a los Republicanos Españoles (JARE). El primer va ser creat l’any 1937 i estava presidit pel cap del govern, Juan Negrín. Es va reactivar a França l’abril del 1939 i va impulsar una intensa activitat: dels 15.000 republicans que van anar a Amèrica, el 80% ho van fer a través del SERE.  La segona institució, la JARE, va néixer després de la disputa pels béns de valor que portava un vaixell enviat per Negrín cap a Mèxic. De fet, però, darrere hi havia les desavinences personals i ideològiques entre Indalecio Prieto i Negrín. El novembre del 1940, la JARE va ser suspesa per un decret de la Presidència de Mèxic i substituïda per la Comisión Administradora del Fondo de Ayuda a los Republicanos Españoles, CAFARE.

Els vaixells per fugir a Amèrica
Tant la SERE com la JARE van començar a organitzar vaixells perquè els refugiats poguessin fugir a Amèrica, principalment a Mèxic, Xile i la República Dominicana. La capacitat dels vaixells era limitada. Hi tenien preferència els intel·lectuals o professionals d’alt nivell, calia haver militat en un partit o central sindical i el permís havia de rebre el vistiplau d’una comissió. Ben aviat, la necessitat de fer ús d’influències polítiques per obtenir un passatge i les polítiques selectives dels països d’origen van produir malestar i queixes des dels camps de refugiats. El futur de la majoria dependria de l’atzar.

Paral·lelament, des de les primeres setmanes de l’exili, la Generalitat —malgrat que s’havia vist obligada a cedir tots els seus fons econòmics al govern espanyol— va organitzar amb l’ajuda de diversos comitès internacionals un servei d’assistència als refugiats. A més, alguns catalans com el compositor Pau Casals, ajudat per l’escriptor Joan Alavedra, van enviar des de Prada camions de roba i menjar als camps.

Mèxic va ser el principal país amic de l’Espanya republicana i el segon en nombre de refugiats acollits per darrere de França. El setembre del 1936, va ser l’únic estat que va protestar davant el pacte de no-intervenció a la guerra espanyola, signat i incomplert per Alemanya i Itàlia. El 1938, el president Lázaro Cárdenas va anunciar que si la República perdia la guerra, el país acolliria 60.000 exiliats. Però quan va arribar el moment, per pressions internes, Mèxic va posar condicions: havien de ser ciutadans espanyols d’origen, se seleccionarien individualment i havien de tenir mitjans per subsistir.

Les personalitats que van anar a Mèxic
Els primers refugiats van arribar a Veracruz l’abril del 1939 i els últims, el setembre del 1939, quan, a causa de l’esclat de la guerra mundial, ja era difícil trobar vaixells. En total, Mèxic va acollir 21.750 refugiats. Entre ells hi havia personalitats d’àmbits molt diversos: l’escriptor Pere Calders; el ninotaire i periodista Avel·lí Artís Gener Tísner; el secretari general de la UGT a Catalunya, Miquel Ferrer; el crític Manuel Alcàntara, o el dibuixant Ernest Guast, entre d’altres.

El país on es va mantenir més viva la política catalana
Mèxic va ser el país en el qual es va mantenir més viva la política catalana. El fet que el president Cárdenas reconegués el govern republicà com l’únic legítim va permetre, el 1954, l’elecció allà de Josep Tarradellas com a nou president de la Generalitat, en substitució de Josep Irla, que al seu torn havia pres aquesta responsabilitat després de l’afusellament a Barcelona de Lluís Companys, l’octubre del 1940.

Començar de zero
Molts van trobar feina de comercials de productes farmacèutics, de traductors de llibres o d’extres de pel·lícules. Per exemple, el matemàtic i astrònom Marcel Santaló va fer d’astròleg per a una revista femenina. No va ser fins al cap d’uns anys que alguns van obrir el seu propi negoci o van fer carrera. Però, fins i tot aquells que van rebre cert reconeixement, mai no van adaptar-se totalment a la societat mexicana.

L’any 1986, Avel·lí Artís Gener Tísner, personatge ben situat i casat amb una mexicana, afirmava: “No tinc ni un amic mexicà”. I el seu cunyat, Pere Calders, escrivia: “Jo he estat un immigrant, foraster en un país que no tenia obligació de fer esforços per comprendre’m: l’obligat a esforçar-me era jo, i si no ho vaig aconseguir, meva fou la culpa”.

El poeta Agustí Bartra no va aconseguir passatge a Mèxic, però va arribar a la República Dominicana, un dels pitjors llocs on van anar a parar exiliats catalans. El dictador Rafel Leónidas Trujillo havia acceptat acollir 3.444 republicans, entre els quals hi havia entre 600 i 800 catalans, per dos motius: netejar la imatge del seu govern internacionalment (molt perjudicada des de la matança governamental de 12.000 haitians l’any 1937), i augmentar amb homes en edat fèrtil la població blanca de l’illa per evitar l’enfosquiment de la raça dominicana. Per aquest darrer motiu, el dictador va ordenar que els nouvinguts fossin distribuïts per tota l’illa en colònies agrícoles.

Per exemple, a Bartra i a Anna  Murià, exmembre del Consell Executiu d’Estat Català, que viatjava amb ell, se’ls assignà a Dajabón, un poblet de cases de fusta i sostres de palla. Finalment la parella va poder traslladar-se a Santo Domingo, on ella es feia passar per una prestigiosa massatgista parisenca i ell venia el seu llibre, 'El árbol del fuego', de poble en poble. Va ser en aquells dies que va escriure: “Els dies són lents, més lents que la tristesa i la fam”.

Fugir de la República Dominicana
Així, a partir del 1940, la majoria d’exiliats residents a la República Dominicana iniciaven un tercer exili cansats de la gana, el clima, les malalties tropicals i la pressió de Trujillo, que patia per la introducció de la ideologia comunista a les colònies agrícoles. Només una cinquantena de catalans van quedar-s’hi, els quals van crear fàbriques, van triomfar en el sector de les arts plàstiques i van obrir alguna llibreria.

Bartra embarca cap a Cuba
Bartra va aconseguir embarcar en un vaixell cap a Cuba el gener del 1941. Allà, el Centre Català de l’Havana i la societat civil cubana van oferir assistència als exiliats que s’infiltraven a l’illa fent-se passar per cubans, ja que la llei laboral cubana era molt restrictiva amb els estrangers.

Altres desencantats de la República Dominicana es van decidir per Veneçuela, on, segons el geògraf Pau Vila, “se’ns va rebre força bé”. Encara que el govern fins l’any 1945 no va donar permís per obrir el Centre Català de Caracas, després va ser un dels més actius de l’Amèrica del Sud. Per exemple, durant 18 anys, van emetre el programa radiofònic 'Hora catalana', van publicar més de cinquanta llibres i van arribar a organitzar tres Jocs Florals. L’ànima catalana de Veneçuela va ser l’enginyer i polític Carles Pi i Sunyer, qui va ser un habitual articulista de diaris i va arribar a ser professor d’Economia de la Universidad Central de Venezuela.

El tercer país que va acceptar oficialment exiliats republicans va ser Xile, però les normes del govern del Front Popular van ser tan restrictives que només un vaixell, el 'Winnipeg', va arribar al port de Valparaíso el setembre del 1939. Aquest, organitzat pel poeta Pablo Neruda —aleshores cònsol delegat per la immigració espanyola a París—, portava 2.200 refugiats, dels quals 423 eren catalans. Van ser rebuts per l’alcalde de Santiago, el ministre de Sanitat Salvador Allende i la banda municipal de música. Les exiliades van obsequiar el Casal Català, que aquell vespre els preparà un sopar d’homenatge, amb dues banderes, una senyera i una xilena, que elles mateixes havien cosit durant el llarg viatge a bord del 'Winnipeg'.

"Una infiltración roja"
A Xile, s’hi van instal·lar personalitats conegudes com els escriptors Joan Oliver (Pere Quart), Domènec Guansé —tots dos van ser directors de la revista 'Germanor', veu dels catalans a Xile— o Francesc Trabal; el filòsof Josep Ferrater i Móra; els periodistes Màrius Vives i Pelai Sala; la pintora Roser Bru, o Josep Balmes, qui arribà a ser degà de la Faculdad de Bellas Artes de la Universidad de Chile. Van ser rebuts amb cordialitat per la societat xilena, malgrat que els polítics de dreta van denunciar tant “una infiltración roja” com el fet que aquests refugiats representessin més aturats en una època de crisi econòmica. Per això, igual que a Mèxic, molts van haver de treballar com a cambrers, correctors d’impremta o venedors ambulants.

Uruguai era el 1939 un país modèlic i democràtic, acabava d’acollir el Congrés Mundial de les Democràcies, però, malgrat les seves qualitats favorables, va rebre molts pocs exiliats. Això sí, Montevideo va ser la primera ciutat del món que va tenir una plaça i un monument en honor de Lluís Companys. L'Uruguai va ser, també, el país que va acollir Margarida Xirgu, la catalana que va triomfar a l'exili.

En tres dècades de residència a Montevideo, es va convertir en la principal ambaixadora de la República a l’exili i en directora de la Comedia Nacional Uruguayana i de la Escuela Municipal de Arte Dramático.