Actualitat i fets històrics per reviure la història
Cerca...Els antecedents franquistes de la corrupció
Repassem les diferents maneres de fer diners il·legalment dins el règim franquista, unes formes que van sentar les bases de la cultura de l'excés i del "tot s'hi val"
Des de temps pretèrits la corrupció ha estat present a l'Estat espanyol, però les arrels de la cultura de l'excés, del "tot s'hi val", les trobem en el franquisme. Durant la dictadura, els industrials i els professionals liberals que volien sobreviure econòmicament havien d'introduir-se en els jocs del mercat negre, l'estraperlo.
Un exemple d'aquest cas és el de l'advocat Manuel Ortínez, que va ser el secretari general del Consorcio Industrial Tèxtil Algodonero (CITA), una organització privada que tenia per missió que els empresaris contractessin directament les importacions i poguessin obtenir els corresponents salconduits. Més endavant es va convertir en conseller director general de la CITA i va passar a defensar els interessos dels petits i mitjans industrials tèxtils. Per sobreviure al món dels cotoners era vital tenir bons contactes a Madrid i, per aquest motiu, Ortínez va fer més d'un viatge a la capital de l'estat. Aquests permisos –tant d'importació com d'exportació– es podien aconseguir per dues vies: per l'amistat amb l'Administració o bé per pagament de sotamà.
La importància dels comptes combinats
En aquest sistema també eren importants els comptes combinats, ja que una manera d'adquirir matèria primera era fent veure que s'exportava més del que es feia, donant un valor al producte manufacturat superior al real: si s'exportava un teixit que costava 20 i deies que costava 40, podies importar per un valor de 40. La falsificació ja començava a la duana: si s'embarcava una partida de teixits i l'encarregat del negoci deia que hi anaven 300.000 metres de teixit a 30 centaus de dòlar el metre (però en realitat hi havia 100.000 metres a 10 centaus el metre), la quantitat de cotó que es podia importar creixia artificialment. La complicitat dels funcionaris costava els seus diners. Tots aquests tripijocs eren possibles gràcies a la tolerància del règim. En el món dels industrials cotoners, per tal de tirar endavant el negoci era important que també dominessin el contraban de divises. Manuel Ortínez no era fabricant, però era el gestor d'un negoci, raó per la qual es va veure implicat en el món de l'especulació de la moneda. Precisament, Florenci Pujol i David Tenenbaum van ser els que li proporcionaven les divises.
Una altra forma de fer diners il·legalment dins el règim franquista la representa l'empresari Julio Muñoz, que va fer fortuna gràcies al costum que tenia de no pagar al comptat: comprava deixant a deure l'import corresponent, i només pagava el deute quan, dies després, havia revenut el producte, quan ja n'havia augmentat el preu. Els deutes d'aquella època era difícil cobrar-los perquè tots els preus eren ficticis i no hi havia lloc a la reclamació judicial. A més, es va casar amb la filla d'Ignasi Villalonga (l'home més ric del País Valencià i president del Banc Central).
Gràcies a la gran fortuna, Julio Muñoz va arribar a adquirir un patrimoni artístic i immobiliari molt important. Per una banda tenia una col·lecció d'obres pictòriques de gran valor, 400 en total, entre les quals hi havia quadres de pintors com Goya i Velázquez; per altra banda, era el propietari d'espais com el Palau Robert i l'antic Palau del Marquès del Farràs. A partir de 1957, J. Muñoz va caure en desgràcia: es va separar de Carmen Villalonga, la major part dels seus negocis van quedar arruïnats, va fugir a Suïssa i va ser empresonat a causa del seu intent de crear un banc falsificant papers. Tanmateix, va ser un dels grans beneficiaris del boom immobiliari.
Vilà Reyes també va fer molts diners amb l'erari públic. Aquest empresari no mencionava mai en cap declaració que utilitzava el capital que rebia de l'Institut de Crèdit Oficial per fer créixer i sanejar la seva pròpia exportació. El procediment que utilitzava era el següent: les pessetes que rebia les evadia il·lícitament i les convertia en dòlars, amb els quals comprava la maquinària de les seves empreses a l'estranger, i tornava a demanar més crèdit. Amb aquest cercle viciós va arribar a comprometre l'Administració espanyola amb un deute de 12.000 milions de pessetes.
El 1939 la política autàrquica del règim franquista va prohibir a les empreses estrangeres l'intercanvi de divises. Empreses estrangeres com la Barcelona Traction Light and Power, coneguda com La Canadenca, van fer fallida en no poder canviar divises. Per aquest motiu, el valor de les seves accions es va devaluar moltíssim, fet que va aprofitar el propietari del Banc d'Anglaterra, el mallorquí Joan March, que va comprar gran part d'aquestes accions i es va convertir en el gran accionista d'aquesta empresa. Després que ministres franquistes com Juan Antonio Suanzes l'ajudessin a apropiar-se il·lícitament de la Canadenca i després de guanyar el respectiu plet a la Sofina ('holding' d'empreses de capital belga, alemany, nord-americà, francès i anglès –entre els quals hi havia Lluís Duran Ventosa i Francesc Cambó), va crear la Fundació Joan March per evitar el pagament d'una gran quantitat d'impostos. Per tal de "netejar" la seva imatge, va dedicar part dels seus fons a fer de mecenes. També va canviar el nom de l'empresa, que va passar de La Canadenca a anomenar-se Fecsa (Fuerzas Eléctricas de Cataluña S.A., que a partir de 1996 va ser absorbida per la multinacional Endesa).
Amb aquests exemples podem entendre d'on ve la cultura de l'excés i aquest funcionament indegut i inapropiat del sistema econòmic actual espanyol. L'exemple de Joan March ens mostra el caràcter del règim franquista: després que aquest banquer invertís diners en el sollevament del 18 i 19 de juliol de 1936, els ministres franquistes li van tornar el favor amb el cas de La Canadenca (actual Fecsa Endesa).
Dibuix de Joan March
Comentaris