Subscriu-t'hi
NO EREN BRUIXES. EREN DONES
Recuperem la memòria de totes les dones jutjades i executades per bruixeria, un crim inexistent. Signa el manifest
Recuperem la seva memòria. Signa el manifest
Guerra civil i franquisme

Salvar els nens de la guerra

T'expliquem com es va teixir la primera xarxa d'apadrinament de nens del món

Jordi Finestres
1 Salvar els nens de la guerra
Nick Carter i Esme Odgers amb un grup de nens acollits a la casa de Puigcerdà
Nick Carter i Esme Odgers amb un grup de nens acollits a la casa de Puigcerdà

L'any 1937 un periodista anglès, John Langdon-Davies, va endegar un projecte solidari internacional per salvar centenars de nens víctimes de la Guerra Civil Espanyola gràcies a la col·laboració de ciutadans britànics i nord-americans, que apadrinaren infants catalans i espanyols en una acció sense precedents. SÀPIENS ha localitzat als Estats Units els documents inèdits per teixir un relat tan emotiu com sorprenent per conèixer la història dels fillols de la solidaritat internacional, el que encapçala el número 124 (desembre 2012). El reportatge complet el trobaràs a la revista. Al web, publiquem dos articles especials: un en què Jordi Finestres, autor del text, ens explica en primera persona com va fer la recerca ('Buscant el 'Plan') i una entrevista amb el mateix Finestres.

2 Buscant el 'Plan'
Green Hall, universitat de Rhode Island
Green Hall, universitat de Rhode Island Wikimedia Commons

La meva "amistat" amb el periodista John Langdon-Davies s'inicià la primavera de 2009, quan vaig treballar en l'edició al català de ‘Behind the Spanish Barricades', un llibre escrit per aquest periodista anglès l'any 1936. Vaig voler saber més de l'autor d'aquestes magnífiques cròniques i de la seva estreta vinculació amb Catalunya fins que em vaig aturar en un fet que em resultà sensacional: a més de les tasques periodístiques, Langdon-Davies havia vingut a Catalunya a ajudar els nens i nenes de la Guerra Civil Espanyola a través d'un programa d'apadrinament per part de persones angleses i nord-americanes. Estava davant una història solidària sense precedents en aquells moments. Parlem de Plan, una ONG que coneixia de resquitllada pels mitjans de comunicació.

Vaig anar a visitar la Patricia, vídua d'en John, a Sant Feliu de Guíxols, que em digué que tota la documentació del seu marit l'havia donat a l'arxiu municipal de la població, on es conserven fotografies i algunes publicacions editades pels nens apadrinats per Plan a Catalunya, concretament a Puigcerdà, durant la guerra. Disposat a estirar el fil de la història, vaig posar-me en contacte amb els responsables de Plan a Madrid, que em van remetre a la seu de Londres, i aquests, a la seu de Nova York. Però en cap de les tres ciutats no hi havia la documentació que cercava. Tampoc hi havia rastre de la documentació en cap arxiu català ni espanyol. Vaig fer una consulta als National Archives de Washington i allà em van obrir la pista de la Universitat de Rhode Island, on, en contacte amb una de les responsables de la biblioteca, la Sarina Wyant, em va confirmar que guardaven unes caixes amb el nom ‘Records of foster parents Plan International'. La història dels inicis de Plan era allà, sencera, guardada i classificada des de feia dècades! Estava disposat a viatjar immediatament a Rhode Island quan la Sarina es va oferir a fer-me arribar còpia dels documents que necessités a Barcelona. Quan vaig tenir a les meves mans la informació corresponent als anys compresos entre 1937 i 1950 sabia que estava davant un episodi gairebé desconegut de la nostra història contemporània, una història perduda en el temps, on quatre estrangers, el John, l'Eric, el Nick i l'Esme, amb la immensa força del seu compromís, van construir un dels projectes més emotius erigits durant la guerra.

3 Entrevista a Jordi Finestres
Jordi Finestres -  Jordi Play
Jordi Finestres - Jordi Play

El periodista i col·laborador de SÀPIENS Jordi Finestres és un expert caçador d'històries; així ho avalen treballs d'investigació com 'Garbo, l'espia català que va enganyar Hitler', 'La detenció de Companys. El manuscrit inèdit' o el més recent 'nazis a Amèrica: l'operació Paperclip'. Aquesta vegada l'objectiu de la seva cerca ha estat descobrir com es va crear la primera xarxa d'apadrinament del món a Catalunya, el projecte Plan. El reportatge 'Salvar els nens de la guerra' és un relat emotiu i apassionant sobre la iniciativa del periodista John Langdon-Davies d'ajudar els més desemparats durant la Guerra Civil Espanyola.

Gràcies a la seva investigació descobrim que Langdon-Davies va ser molt més que un corresponsal de guerra. A part de la seva vinculació amb Catalunya, recuperar la seva vessant humanitaria és una manera de fer-li justícia? Què és el que més el va atraure d'aquest personatge?
Del John Langdon-Davies m'atrau una triple dimensió: per una banda, la d'un reporter de primer nivell, vivint i explicant la guerra des de primera línia, amb una visió clara i ben poc intoxicada de la realitat, defugint d'apriorismes i falsa propaganda; en segon lloc, la seva estreta vinculació amb Catalunya, abans, durant i després de la guerra, la seva fascinació per la cultura catalana i la voluntat d'explicar-la al món anglosaxó com no ho ha fet mai ningú amb tanta excel·lència; i la tercera dimensió és la solidària, la immensa humanitat d'en John que veu que a més del rol de periodista vol i pot fer quelcom més vers els més desprotegits de la guerra, en aquest cas els nens, i d'aquí que impulsi un projecte d'apadrinament inèdit fins aleshores al món.

Perquè Langdon-Davies es desvincula de Plan quan és enviat a Finlàndia? Després torna a Catalunya i obre una fonda, en plena època franquista. Va seguir amb algun tipus de tasca humanitaria o periodística?
Més que desvincular-se de Plan, en John, després d'anys de treball per aixecar el projecte, el que fa és deixar-ho en bones mans tot i que mai se'n desvincularà del tot i estarà en contacte amb la gent de l'organització. De fet, a tall d'anècdota, la seva filla, Debbie Langdon-Davies, continua treballant avui en dia per Plan arreu del món.
Quan en John i la seva esposa, la Patricia, s'instal·len a Sant Feliu de Guíxols, tindran una vida ben activa des del punt de vista social i cultural. La fonda que van regentar, Casa Rovira, fou un punt de referència per al turisme anglès que visitava Catalunya. En John va estar en contacte i feu amistat amb la gent de la cultura del país, amb personalitats com Pla o Manent, per exemple, i va continuar escrivint sobre la història, els costums i la cultura catalana, cas de 'Gatherings from Catalonia', un llibre publicat en anglès i que no devia agradar a la dictadura de Franco per la defensa que s'hi fa del fet català. Des de Catalunya en John va continuar escrivint llibres, deixant en segon pla la tasca pròpiament periodística.

Ha pogut contactar amb algun dels nens apadrinats, o algun dels seus descendents? Hi ha algun cas que l'hagi emocionat especialment?
L'objectiu de l'article i del llibre ha estat explicar una història desconeguda fins ara, i publicant el nom dels fillols de Plan durant la guerra. És a partir d'ara que espero i desitjo que persones de certa edat s'adrecin a nosaltres per dir-nos: "Ep, que jo era un d'aquests nens!", res em faria més feliç.
En quan als casos emocionals, n'apareixen molts en el llibre i seria injust escollir-ne un, els escrits dels nens parlant de la guerra i del patiment impacten molt. Potser el nen que resumeix el perquè de la iniciativa d'en John i dels seus companys és el petit José, de Santander, un nen de cinc anys que en John es troba a l'estació de Puigcerdà quan fou evacuat de Cantàbria. El nen li dóna un paper que portava a la butxaca i en el qual es podia llegir: "Aquest és el José. Jo sóc el seu pare. Sé que em mataran quan caigui Santander, i demano que tot aquell que llegeixi això tingui cura del meu fill". Això va emocionar al John. I també a mi.

Quina és la clau de l'èxit que va fer de Plan un projecte tan extens?
La clau de l'èxit va ser la campanya incessant de persones com el John Langdon-Davies, l'Eric Muggeridge, el Nick Barton, l'Esme Odgers, l'Edna Blue... ciutadans anglesos, nord-americans, australians que van abandonar les seves feines per conscienciar als seus que a Espanya hi havia una guerra terrible i que hi havia milers de nens i nenes que ho patien brutalment. Fou una campanya intensa que es corroborava amb fets com la bona feina que es feia a les colònies infantils a Puigcerdà i al Maresme. Ben aviat a Anglaterra i als Estats Units la gent volia apadrinar nens espanyols perquè es tractava d'una iniciativa sense precedents, que fugia de les típiques campanyes de caritat per esdevenir un autèntic projecte educatiu que canviaria la vida de centenars d'infants. I en això va ajudar, és clar, que personalitats de diversos àmbits de la vida pública, com la primera dama dels Estats Units, Eleanor Roosevelt, o celebritats de Hollywood, també apadrinessin nens de la guerra.

El 3 de desembre surt a la venda "El Xalet de Puigcerdà" on el lector trobarà tota la seva investigació al complet. Què se n'ha fet d'aquell xalet on els nens es refugiaven?
A "El xalet de Puigcerdà" el lector tindrà l'oportunitat de conèixer una història emotiva i real que dóna sentit i honra el millor de l'ésser humà en un moment tan delicat com és una guerra, en la qual també apareix el pitjor de l'ésser humà. I sí, el xalet encara existeix, tant "Torre Inglaterra", a la Rigolisa, Puigcerdà, com Torre Remei, a Bolvir de Cerdanya. Són dues cases precioses, reformades amb el temps, però que continuen mantenint la fesomia dels anys que hi foren els fillols de Plan.

4 Parlem amb una nena del projecte PLAN
La fitxa de la Magdalena trobada a Nova Jersey
La fitxa de la Magdalena trobada a Nova Jersey

Magdalena Julián és una dels 400 nens i nenes que John Langdon-Davies va salvar de la Guerra Civil a través del primer programa d'apadrinament internacional de la història. Tenia cinc anys quan va ser acollida en una de les cases Plan a Catalunya, concretament a Sitges. Avui és una besàvia de 80 anys que, gràcies a l'article del Sàpiens i a la crida del diari Ara en motiu de la publicació del llibre "El xalet de Puigcerdà" (Ara Llibres) ens explica la seva història.


Com és que va ser acollida en una casa patrocinada pels padrins britànics i nord-americans?
La meva mare va creure oportú que estigués en algun lloc més segur de les bombes que queien contínuament a Barcelona. Nosaltres vivíem al carrer Espronceda i el neguit que tenia la mare cada vegada que passaven els avions italians va desencadenar aquesta decisió. A més, acabava de tenir un fill i no es podia fer càrrec de tots dos perquè a més el pare va ser enviat al front.

I va estar molt temps sense poder retrobar-se amb els pares?
El pare ja no el vaig veure mai més perquè va morir a la batalla de l'Ebre, i a la mare més de dos anys. A les acaballes de la guerra ens van evacuar de la colònia de Sitges cap al sud de França, jo vaig estar en una colònia a Baiona i sé que la meva mare em buscava, però ningú tenia informació fins que l'ambaixada francesa a Espanya va comunicar-li que estava a Baiona.

Com recorda l'estada a les colònies infantils de Plan durant i després de la guerra?
Vaig estar molt bé, tant a Sitges com a Baiona, no ens faltava menjar i fèiem activitats de tot tipus i també estudiàvem, de fet jo vaig aprendre a llegir i a escriure a França. Era l'enveja de les altres nenes perquè els meus padrins anglesos eren molt generosos i em feien molts regals. Recordo encara avui una nina enorme que em van enviar, i també roba. Em portava bé, de fet, a Baiona em van fer responsable de la taula del menjador i també de tenir cura d'altres nenes més petites, aleshores ja tenia 7 anys.

L'evacuació, expliquem en el llibre, no va ser fàcil, però...
Quan les bombes van arribar a Sitges el 1939 ens van fer pujar a uns camions cap a la frontera, tot fou molt precipitat i alguns nens van saltar dels camions. Jo anava amb el meu cosí, que fou un dels nens que va saltar perquè es pensava que havia vist el meu germà. I em vaig quedar ben sola i tan bloquejada que només sabia dir el meu nom. D'aquella angoixa em va sortir una mata de cabells blancs! Només recordo que vam parar abans de la frontera per fer nit en un cinema, sols, no hi recordo cap adult amb nosaltres fins que l'endemà ens van venir a buscar, ens van donar un pot de llet condensada i vam fer el camí final cap a França.

Quan va tornar a casa?
Va ser quan va començar la guerra a França. Recordo que a alguns nens ens van portar fins a la frontera per Irún on ens van donar un tros de pa molt dolent i ens van fer cantar el "Cara al sol", que no havia escoltat en la meva vida.

I es va retrobar amb la mare?
Sí, d'Irún ens van portar fins a Barcelona en tren, on em van traslladar a un col·legi del Poblenou. Allà em van venir a buscar uns oncles que em van acompanyar a casa. Quan la mare em va veure es va desmaiar de l'emoció. Van ser uns anys molt durs, estàvem junts, però havíem perdut el pare i passàvem molta gana.

La Magdalena no va poder ser modista tal i com desitjava segons consta en la seva fitxa del 1939 elaborada per Esme Odgers. Va estudiar per correspondència i va treballar tota la vida en una impremta. 75 anys després s'emociona en recordar aquella història. És una de les protagonistes d'"El xalet de Puigcerdà".

Subscriu-t'hi

Portada del número 231 de SÀPIENS

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

SUBSCRIU-T'HI​

Comentaris

Portada del número 231 de SÀPIENS

El català de la Stasi

Una investigació SÀPIENS feta als arxius dels serveis secrets de l’Alemanya comunista

ESCULL LA TEVA OFERTA I SUBSCRIU-T’HI AVUI MATEIX!

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto