És fruit de la follia nazi: Dinamarca, estat al qual pertanyia l'illa àrtica, va ser ocupada pels alemanys el 1940, moment en què l'Alþingi (l'antic Parlament islandès, que es remunta al segle X) va prendre les regnes dels afers exteriors. Els britànics van ocupar l'illa tres anys després, potser pensant en futures compensacions, però els islandesos van organitzar-se per tal de certificar la seva independència amb una votació que havia de decidir, també, la forma de govern. El 95% del cens va optar per la república, que va quedar establerta definitivament el 17 de juny del 1944.

Malta havia tingut un rol decisiu, per la seva ubicació estratègica, al llarg de la Segona Guerra Mundial. Base naval dels aliats per envair Sicília, va patir força bombardeigs. I, en acabar el conflicte, els presidents Roosevelt i Churchill van reunir-s'hi per preparar la decisiva conferència de Jalta. Tot plegat va valdre a l'illa una 'Home Rule' llargament reivindicada que, però, no va silenciar les veus a favor de la independència.

Per apaivagar-les, Londres va oferir als maltesos d'integrar-se al Regne Unit, deixar de ser una colònia i tenir escons a la Cambra dels Comuns. Es va convocar un referèndum l'11 de febrer del 1956, que no va treure un resultat concloent: el Partit Nacionalista Maltès i l'Església van afavorir el boicot i els independentistes van guanyar múscul. Quan van accedir al govern de l'illa, de la mà de George Borg Olivier, l'any 1961, el següent pas estava cantat: un referèndum el 21 de setembre del 1964, en què els maltesos van aprovar la seva independència; això sí: mantenint la reina britànica Elisabet II com a cap d'estat.