Sense cap mena de dubte i malgrat que això molesti a alguns, inclosos els nacionalistes indis. Tot i que és cert que la dominació britànica sobre l’Índia va tenir els seus aspectes foscos, la veritat és que en termes generals aquesta colonització va ser molt positiva. En primer lloc, els britànics van posar fi a la dominació dels mogols, de religió musulmana, sobre un país que és majoritàriament hindú. D’aquesta manera, avui són precisament els hindús els qui poden decidir sobre les institucions que els governen. 

En segon lloc, els colonitzadors van permetre la formació d’una elit índia educada. Això va possibilitar el naixement d’una consciència de nació índia i van poder sorgir figures com Gandhi o Nehru, que van portar l’Índia cap a la independència. I no solament això, els britànics van afavorir la partició del subcontinent indi i la formació de l’estat del Pakistan, gràcies al qual els musulmans indis van poder dotar-se d’un estat propi i no restar sotmesos a la majoria hindú.

Però el llegat britànic més important ha estat en l’àmbit de les llibertats públiques, cosa que ha permès als indis erigir-se en la democràcia més populosa del món. Sense això, l’Índia s’hauria convertit en una de tantes dictadures militars que van sorgir a Àsia després de la descolonització o hauria estat víctima del comunisme. La Unió Índia ha estat governada sempre per governs escollits pel poble i amb una constitució laica. Sense deixar de banda el fet que gràcies a aquestes llibertats, les nombroses minories ètniques i religioses han pogut preservar les seves peculiaritats.

En conclusió, i malgrat el que pugui dir la 'dictadura del políticament correcte', el fet és que la població índia ha d’estar molt agraïda als britànics per haver colonitzat el seu país, una colonització que els va fer entrar definitivament en l’era moderna.

Daniel Gomà és professor de la Universidad de Cantabria (Santander). 

Decididament, la colonització britànica no va ser positiva per a l’Índia. Des d’un punt de vista econòmic, l’únic objectiu de la colonització fou el d’integrar el territori de l’Índia en l’engranatge de l’economia imperial britànica per al benefici de la metròpoli. Això explica que, en el moment de la independència, en tota l’Índia no hi hagués ni una sola fàbrica de bombetes, ja que s’havien d’importar del Regne Unit. Quelcom de similar passava amb els teixits. Londres afavoria la importació de les seves teles, fet que Gandhi va intentar combatre demanant que cada indi s’elaborés el seu cotó. Per aquest motiu tenim la típica imatge d’ell amb la filadora.

Pel que fa a les elits, l’existència dels Nehru, Gandhi, Jinnah i altres no fou la conseqüència d’una política britànica que desinteressadament volgués proporcionar a la colònia els líders que necessitaria en el futur. Aquests personatges representen precisament el fracàs d’una política que el que volia era crear líders indis que governessin el país en funció dels interessos britànics. En paraules de Thomas Macaulay, membre del Consell Britànic per a l’Índia, l’any 1835: “La nostra tasca present és la de formar una classe que faci d’intèrpret entre nosaltres i els milions de persones que hem de governar, una classe de sang i raça índies però anglesa pel que fa al gust, els punts de vista, la moral i l’intel·lecte.”

I, finalment, cal parlar de la partició de l’Índia d’acord amb un criteri religiós, fet que degenerà en un terrible bany de sang, amb conseqüències que arriben fins als nostres dies, en el cas del Caixmir. En resum, un passat no gaire gloriós que, no ho oblidem, portà el ministre britànic d’Afers Estrangers, Jack Straw, a declarar el 2002 que “molts problemes amb els quals hem de tractar avui, amb els quals he de tractar avui, són conseqüència del nostre passat colonial”.

Víctor Gavín és professor d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona.