El 6 de juny de 1935, el Tribunal de Garanties Constitucionals dictava sentència contra el president Companys i els membres del seu govern pels fets del 6 d’octubre del 1934 i els condemnava a 30 anys de presó. Després de recordar que els condemnats eren reus de delicte de rebel·lió militar que es van aixecar “en armas contra esa Constitución, proclamando el Estado Catalán de la República Federal Española [...]”, el Tribunal va sentenciar: “Condenamos a cada uno de los procesados [...] autores de un delito de rebelión militar, a la pena de treinta años de reclusión mayor”. A més, condemnava a la pena de mort per rebel·lió militar al capità Frederic Escofet i al comandant Pérez i Farràs, una pena que després commutaria el president de la república Niceto Alcalá Zamora.

L'informe final de la Fiscalia en el 'judici al Procés'
El passat 4 de juny, 84 anys més tard, la Fiscalia de l’Estat presentava el seu informe final en l’anomenat 'judici al Procés', tot defensant el delicte de rebel·lió i l’existència d’un cop d’estat comparable al del 23-F basat en l’atac a una altra Constitució, la del 1978. Les paraules que citem a continuació són les del fiscal Javier Zaragoza: “Lo que sucedió en Cataluña entre marzo del 2015 y octubre del 2017 y sobretodo en los meses de septiembre y octubre de 2017 [...] fue un golpe de estado [...] La razón es ni más ni menos que haber intentado liquidar la Constitución española de 1978, la razón es haber atacado gravemente el orden constitucional mediante procedimientos ilegales, métodos coactivos y utilizando la violencia en aquellos momentos que ha sido necesaria”.

Paral·lelismes més enllà dels judicis
Tot i que els dos fets es van produir en contextos i moments històrics molt diferents, els paral·lelismes entre els dos processos són fàcils de traçar. I van més enllà del judici. Aquell 6 d’octubre del 1934, després de la proclamació de l’Estat Català de la República Federal Espanyola, l’exèrcit comandat pel general Batet va atacar el Palau de la Generalitat, l’ajuntament i els edificis ocupats pels revolucionaris. Mentrestant, a la Generalitat, Escofet i Pérez i Farràs van convèncer Companys de la necessitat de rendir-se i evitar un bany de sang. Segons aquest darrer, tenia informacions que avions militars bombardejarien l’endemà al matí el Palau de la Generalitat si no cessaven les hostilitats. Companys es va rendir a les 6 del matí i va adreçar un missatge per ràdio a la ciutadania. Poc després, van venir les detencions: Companys i tots els membres del seu govern excepte Josep Dencàs; l’alcalde de Barcelona, Carles Pi i Sunyer, i els regidors d’esquerres; Escofet i tots els comandaments dels mossos fidels al president, i el president del Parlament, Joan Casanova.

Companys i els consellers van ser conduïts al vaixell presó 'Uruguai', al port de Barcelona i empresonats. Tres mesos després van passar a la presó Model de Madrid. I van estar 8 mesos entre reixes abans de la celebració del judici.

El trist balanç del Sis d'Octubre
D’una altra banda, el balanç del 6 d’octubre van ser 74 morts entre civils i militars i una immensa repressió arreu de Catalunya. Es va posar fi a l’Estatut d’Autonomia, es van dissoldre 129 ajuntaments, més de 5.000 persones van ser empresonades i a molts se’ls van embargar els béns. A més, bona part dels funcionaris van ser depurats, la seu del Parlament de Catalunya va ser habilitada com a caserna militar, més de mil parcers van ser desnonats de les seves terres i fins a l’abril del 1935 no es va decretar la fi de l’estat de guerra a Catalunya.

La frase premonitòria de Companys
Després de les eleccions del 16 de febrer del 1936, amb la victòria de les forces progressistes (Front d'Esquerres a Catalunya i Front Popular a la resta de l'estat), el nou govern de Manuel Azaña va indultar els empresonats. Companys va tornar a Catalunya convertit en un heroi, però no només als pobles catalans, on la gent l’aclamava, sinó també a Espanya. En prendre de nou possessió del seu càrrec va anul·lar tots els acords presos en els mesos de suspensió de l’Estatut i va afirmar: “Tinc la sensació que els sacrificis passats no seran els últims i que potser no seran majors que els sacrificis que ens esperen”. Malauradament, la frase va ser premonitòria.