A les invitacions hi havia un ordre del dia amb tres punts: l’establiment del lliure comerç en la conca i desembocadura del riu Congo, la lliure navegació per aquest riu i el riu Níger i el compromís de respectar les formalitats en les noves ocupacions en les costes africanes. Això era tot. Els estats convidats van rebre les invitacions al mes d’octubre. Bismarck hi havia convidat la Gran Bretanya, França, Bèlgica i Portugal, Espanya, els Països Baixos i els Estats Units, com a països clau amb interessos territorials, i l’imperi austrohonarès, Turquia, Dinamarca, Itàlia, Suècia-Noruega i Rússia, perquè la conferència semblés plenament internacional.

El Congo, l'únic país africà representat
Així, l’únic país africà representat era en certa manera l’Estat Lliure del Congo de Leopold II. Potser hauria estat bé que al seu costat hi haguessin estat Rabah, senyor del Txad; Touré Samory, cap de l’Estat diola; Cetshwayo, rei zulu; Ranavalona II, reina de Madagascar; el rei Mahdi, vencedor de la batalla de Khartum contra l’exèrcit britànic; Glélé, rei d’Abomey, o Menelik II d’Etiòpia. Però ni Bismarck ni cap altre europeu ni tan sols s’ho van plantejar. Àfrica era “terra de ningú” i hi vivien girafes, elefants i salvatges per civilitzar.

La conferència de Berlín es va obrir a les 14 h del 15 de novembre del 1884 amb un discurs solemne i no gaire llarg en el qual el canceller alemany Otto von Bismarck va insistir que no tocava debatre assumptes de sobirania i que el més important era establir unes normes de cara a l'ocupació de les costes africanes. A continuació va prendre la paraula Sir Edward Malet, ambaixador de Sa Majestat la reina Victòria de la Gran Bretanya. Després d’una llarga proclama sobre el benestar dels africans, va entrar en matèria negant-se en rodó a parlar sobre la internacionalització del riu Níger en els mateixos termes que la del riu Congo. El baix Níger era tan anglès com francès era el Senegal, i si s’havia de discutir sobre el Níger, s’hauria de discutir també sobre el Senegal, va argumentar. Bismarck, que s’havia adonat que els interessos alemanys s’alineaven més amb els d’Anglaterra i el seu lliure comerç, que amb els de França, va donar l’assumpte per tancat.

Un cop liquidada en un tres i no res la qüestió del baix Níger a favor d'Anglaterra, es va passar al punt següent, el lliure comerç a l'àrea d'influència del riu Congo. El periodista nord-americà Henry Morton Stanley, que assistia a la conferència com a membre de la delegació nord-americana però que en realitat actuava com a agent de Leopold II, va proposar que el territori fos tota la faixa central d'Àfrica, des de l'Atlàntic i fins al Pacífic. França i Portugal, que ja hi tenien alguns drets adquirits, van protestar. També ho va fer Anglaterra, que vetllava pels drets del sultà de l'illa de Zanzíbar. A la fi es va arribar a un acord. Es crearien dues zones de lliure comerç: "la conca del Congo i els seus afluents" i la "zona oriental marítima". 

Quan es va començar a parlar del tercer punt de l’agenda de la cimera, la regulació de l’ocupació de les costes africanes, va quedar clar que delimitar-les no comportava cap problema: longitud X i latitud Y. Anglaterra va proposar de fer el mateix amb l’interior. Però, on acabava la costa i començava l’interior?, i quan deixava de ser interior per tornar a ser costa? A més, de l’interior, no se’n sabia pràcticament res. Els francesos van suggerir inventariar de nou el continent i fer-ne una partició d’acord amb les pretensions de sobirania. A l’acta oficial, el tercer punt va quedar consensuat de la manera següent: tot aquell que ocupés un nou territori costaner o establís un protectorat havia d’informar-ne la resta. A efectes pràctics, com que quedaven molt poques costes per adjudicar, el tercer punt, en realitat, no tenia cap mena d’incidència.

Lluny de la gran sala de reunió, dels discursos benintencionats i de les discussions sobre dret internacional carregades d’eufemismes, en petits comitès als passadissos i en despatxos paral·lels hi havia la negociació veritablement important: la de la creació de l’Estat Lliure del Congo de Leopold II. El rei belga havia aconseguit de seguida el suport dels Estats Units, als qui va entabanar fent-los creure que estaven contribuint a crear una nova Libèria. Gràcies a Stanley, Anglaterra tampoc no s’hi oposava si obtenia determinades concessions pendents de negociar. Però allò que més volia el rei belga era el suport alemany. “De quines fronteres parlaríem? Les vull veure”, va dir el canceller Bismarck. Stanley i Leopold II es van abraonar sobre un mapa i van traçar el que seria el primer esborrany del nou país. Tenia unes dimensions considerables, que anaven de l’Atlàntic al Pacífic i gairebé fins a Egipte. Bismarck s’ho va mirar. “No està malament”, va dir, i el 8 de novembre del 1884 Alemanya va signar un document on acceptava la creació d’aquell nou país a canvi d’obtenir-hi un acord de lliure comerç.