El 14 de maig de 1948, el sionista Ben Gurion proclamava l'Estat d'Israel, tot provocant la indignació palestina. Les Nacions Unides, pressionades pels Estats Units i la Unió Soviètica i a la vista de les dimensions del genocidi nazi, van aprovar la divisió de Palestina en dos estats, un de jueu i un d'àrab. De fet, des de les últimes dècades del segle XIX, el nombre d'assentaments jueus no feia més que créixer i el 1939 ja eren mig milió d'habitants procedents de la diàspora. La decisió de l'ONU va ser immediatament rebutjada per tots els estat àrabs i musulmans i ben aviat el nou mapa va quedar en paper mullat. Les relacions violentes entre totes dues comunitats han deixat com a herència milers de morts. Els professors universitaris Elvira Sánchez i Joan B. Culla opinen sobre la conveniència de la creació d'aquell estat.

SÍ (Elvira Sánchez).
Sota l'impuls britànic (potència mandatària de Palestina des de la fi de la Primera Guerra Mundial), francès i nord-americà, l'Organització de les Nacions Unides va aprovar el 1947 un pla de partició de Palestina en dos estats. Un d'ells, jueu, quedaria constituït a partir de tres àrees geogràfiques discontínues: el Negev, al sud; una estreta franja costanera; i l'àrea del llac de Tiberíades (mar de Galilea). L'altre, l'estat àrab, es formaria també a partir de tres zones i Jerusalem, la ciutat sagrada de les tres grans religions monoteistes (l'islamisme, el judaisme i el cristianisme) esdevindria una zona internacionalitzada sota el control de les Nacions Unides. El pla era fruit de la voluntat de donar resposta a les aspiracions jueves de tenir una llar nacional a Palestina, però implicava problemes importants, com ara la viabilitat territorial, el control de recursos i la separació de les poblacions.

La resposta jueva va ser favorable a aquest pla de partició mentre que els palestins i els països àrabs de l'entorn el van rebutjar. El Consell Provisional jueu, però, tot coincidint amb la fi del mandat britànic sobre Palestina, va proclamar el 14 de maig de 1948 i de manera unilateral el nou Estat d'Israel. La seva aparició suposà, en primer lloc, una desestabilització més gran de la zona, va agreujar la confrontació entre palestins i jueus i va provocar la primera fugida de palestins (uns 750.000) cap a altres estats. En segon lloc, va significar l'increment de la reivindicació política d'una terra i un estat per a la comunitat palestina, fet que seria instrumentalitzat immediatament pels estats àrabs veïns. En tercer lloc, Israel es va consolidar en una franja de territori considerada insuficient per a les necessitats de seguretat en un medi hostil. Les decisions de 1947 i 1948, per tant, marcarien l'inici del conflicte arabopalestinoisraelià i la seva expansió a altres estats.

NO (Joan B. Culla).
Ben al contrari, va ser en primer lloc el compliment d'un compromís que la Societat de Nacions havia adquirit amb el moviment sionista des de la Conferència de Sanremo (1920), compromís del qual eren hereus el 1947 els 600.000 habitants jueus de Palestina. Va ser, també, una compensació simbòlica per la passivitat del món davant l'holocaust, i una satisfacció a les necessitats i les demandes de mig milió de supervivents del nazisme que es trobaven dispersos per Europa sense sostre i sense pàtria. Va ser, en fi, una primera demostració que les flamants Nacions Unides podien arbitrar en una enverinada crisi internacional i decidir la creació de dos estats nous.

Perquè —i aquesta és la clau de la qüestió— el novembre de 1947 l'ONU votà, per una majoria qualificada i amb el suport de les dues superpotències, la partició de Palestina entre un estat àrab i un de jueu, però mentre el sionisme ho acceptà amb eufòria pragmàtica, el nacionalisme àrab ho rebutjà violentament i proclamà: "allò que a Nova York han escrit amb tinta, nosaltres ho esborrarem amb sang". Sense un liderat nacional representatiu i eficaç, la causa palestina va ser segrestada i manipulada pels governs àrabs, que la llançaren a una guerra desastrosa (la de 1948-1949) i a una desfeta catastròfica tant des del punt de vista polític com humà. I l'estat arabopalestí no va ser instaurat mai, ni el 1948 d'acord amb l'ONU, ni el 1949 als territoris de Cisjordània i Gaza que, en lloc de ser independents, van ser annexionats per Transjordània i per Egipte.

La tràgica ironia d'aquesta història és que, avui, el poble palestí mor i mata per obtenir menys del que l'ONU li oferí el 1947, el mateix que ja tenia entre 1949 i 1967, però que els seus "germans" àrabs i els seus líders irresponsables li impediren de gaudir sobiranament.

Elvira Sánchez és doctora en Ciència Política i professora de Relacions Internacionals. Joan B. Culla és doctor en Història Contemporània i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona.