El primer, el que va pronunciar el president nord-americà aquella històrica nit del 20 de juliol, ja el sabem. Però el segon tenia un contingut ben diferent. Començava així: "El destí ha decretat que els homes que van viatjar a la Lluna per explorar en pau es quedin a la Lluna per descansar en pau".

El nucli principal del personal tècnic d'alt nivell del programa espacial americà eren científics alemanys que portaven anys fent proves i estudis sobre coets. Normalment, quan es parla d'això s'acostuma a pensar amb el pare de l'astronàutica moderna, el Dr. Wernher von Braun, però no hem d'oblidar la resta del seu equip portat als Estats Units sota la protecció del projecte Paperclip, amb el qual els Estats Units d'Amèrica van reclutar els millors científics de Hitler després de la Segona Guerra Mundial.

L'Alemanya nazi va rebre documentació dels estudis fets als EUA
A més, el Dr. Robert H. Goddard, un estudiós americà infatigable constructor de coets que va registrar nombroses patents de sistemes de propulsió amb combustibles líquids, sempre va sospitar que els seus estudis no només havien atret l'atenció de la intel·ligència militar de l'Alemanya nazi, sinó que algú els havia fet arribar documents importants. Fa uns anys, el govern nord-americà va desclassificar dos documents que confirmaven els temors del doctor Goddard. El primer, un memoràndum que confirmava l'enviament d'un informe sobre els treballs del científic des de l'ambaixada alemanya a Washington al servei d'intel·ligència de l'exèrcit nazi. El segon, la transcripció d'un interrogatori de després de la guerra en què Von Braun afirmava: "Els coets del Dr. Goddard van obrir el camí. Els experiments del Dr. Goddard en combustible líquid ens van evitar anys de treball, i ens ha permès perfeccionar en un temps rècord els nostres míssils V-2 molt abans del que hauria estat possible sense els seus estudis" Efectivament, els V-2 alemanys tenien característiques pràcticament idèntiques a les desenvolupades per Goddard.

Les gosses -les gosses femelles eren més intel·ligents que els mascles- escollides van ser la famosa Laika, la Zvezdochka (Estrelleta) i la Chernushka (Negreta). Els animals van ser preparats per a la ingravitació entrenant en una centrifugadora, van aprendre a menjar en condicions d'ingravidesa, i a passar dies lligats a una espècie d'arnès especial igual que el que haurien de portar a la nau.

La base de llançament estava en ple bosc i el dia del llançament la Negreta, quan era portada cap al coet, va veure un conill, va saltar del vehicle i va desaparèixer entre la vegetació que envoltava la carretera. Tots els presents, tant científics com militars, es van quedar de pedra. Per evitar represàlies, algú va tenir la idea d'anar a buscar una gossa de carrer que se li assemblés i sense dir res a ningú la van ficar en el coet i la van enviar a l'espai... sense cap entrenament! El més divertit de tot plegat és que quan la nau va retornar a la terra la gosseta va sortir de la nau sense cap problema; en paraules de Leonov, va tornar fresca com una rosa. En canvi, en un altre llançament Estrelleta es va passar tot el viatge marejada i a la tornada va tardar més d'una setmana a recuperar-se de l'experiència.

Les imatges originals de l'arribada de Neil Armstrong a la Lluna, que milers de persones van veure en directe arreu del món, han desaparegut. Un equip de científics de la NASA les va buscar al començament del nou mil·lenni, però no va ser capaç de trobar-les, un fet que ajuda a alimentar la teoria que l'home mai va arribar a la Lluna i que en realitat tot va ser un muntatge.

Què se n'ha fet de les roques lunars? Moltes estan tancades en magatzems, però moltes d'altres han estat objecte de robatori i avui estan desaparegudes. Concretament, l'administració Nixon va regalar a "les nacions del món" 270 pedres lunars procedents de les missions Apollo 11 i Apollo 17 (l'última que va arribar a la Lluna). Moltes d'aquestes pedres estan avui en parador desconegut.

Un dels casos més sonats el van protagonitzar tres becaris de la NASA que van posar a la venda per grams una roca lunar. La van aconseguir robar d'una caixa forta, però un agent de l'FBI es va fer passar per un comprador i va impedir que l'operació es dugués a terme.

Al principi en signava, però el primer home que va trepitjar la Lluna ho va deixar de fer en saber que molts d'ells eren subhastats. De fet, si escriviu a Google "Neil Armstrong auto" veureu que una de les frases suggerides pel cercador és "Neil Armstrong autograph for sale". I a eBay existeix l'apartat "Neil Armstrong Signed", en el qual apareixen fotografies signades que es venen per uns 1.500 dòlars.

Es diu que les missions a la Lluna es van aturar per raons econòmiques, però el cert és que els motius van ser polítics. Molts veien el programa com una competició contra els russos que ja havien guanyat després de posar un home a la Lluna abans que la Unió Soviètica. El mateix 1969, les enquestes van mostrar que l'interès dels nord-americans per la carrera espacial era cada cop menor, i sense el suport del contribuent els politics ràpidament van tancar el programa. Els coets Saturn V dels Apollo 18, 19 i 20 ja estaven construïts; per tant, el suposat estalvi econòmic era ridícul comparat amb el cost dels coets, que d'un dia per l'altre van passar a ser les peces de museu més cares de la historia.

Tecnològicament és perfectament factible tornar a la Lluna. El 2006 la NASA va anunciar la posada en marxa del Programa Constellation, que preveia la tornada a la Lluna amb l'objectiu d'intentar anar a Mart des del satèl·lit. No obstant això, el 2009 la Comissió Augustine va valorar que el programa, amb un cost pressupostat de 100.000 milions de dòlars, era econòmicament insostenible. El 2010 el president Obama el va cancel·lar per dirigir l'enfocament general cap a missions a asteroides, així com a estendre el suport a l'Estació Espacial Internacional.

Al principi de la carrera espacial, el desconeixement de les circumstàncies i les conseqüències que podia tenir el viatge va fer que es demanés als aspirants a astronauta uns requisits superiors dels que realment es necessitaven. El procés de selecció dels primers astronautes nord-americans va ser llarg i molt dur. Els aspirants havien de tenir menys de 35 anys; tenir una alçada inferior a 1,80 metres, atesa la grandària de les càpsules; pesar menys de 77 quilograms; haver volat més de 1.500 hores en reactors; estar en possessió d'un títol de llicenciat en alguna especialitat científica o tècnica, i disposar de certa capacitat de reacció nerviosa, així com ser fisiològicament perfectes d'acord amb un esquema establert. Però a mesura que es van anar desenvolupant els vols la duresa de les condicions va disminuir, entre altres coses, per l'evolució de les astronaus, que van guanyant en seguretat, comoditat i mitjans tècnics.

Les principals proves que havien de suportar al principi els astronautes tenien lloc en centrifugadores o càmeres de buit en les quals se simulaven les condicions del vol en totes les seves fases. Altres proves consistien a tractar de suportar temperatures extremes o de sobreviure al desert, a la selva i a llocs inhòspits per si hi havia una tornada a la Terra d'emergència.

El 6 de febrer de 1971, l'astronauta nord-americà Alan Shepard va jugar al golf a la Lluna. L’astronauta, en secret, es va endur al nostre satèl·lit un pal de golf i diverses pilotes. Per sorpresa, les va baixar a la superfície de la Lluna i, després d’algun intent fallit, va aconseguir colpejar dues pilotes. Una es va desplaçar molt poc, però l’altra potser encara vola.

[NOTA: Aquesta anècdota ens la va explicar Enric Calpena]