El diari sensacionalista alemany Bild (que en català es traduiria com a ‘imatge’ o ‘foto’) va néixer el 1952 i, actualment, té l’honor de ser el més venut d’Europa. El seu llançament al públic va ser un 24 de juny, però, coses que passen a les millors famílies, abans de la gran estrena va caure una notícia de la segona pàgina i un petit espai quedava escandalosament en blanc. 

Els editors, nerviosos per la pressa d’enviar l’obra magna del groguisme a impressió, van demanar a correcuita que l’il·lustrador Reinhard Beuthien els fes qualsevol dibuix que omplís aquell buit. Qualsevol. S’havia d’actuar ràpid. I Beuthien els va proposar un querubí de cara innocent, com ho són tots. “Els lectors no volen veure cares de bebès”, va ser la resposta. I Beuthien devia pensar: “D’acord, doncs enfoquem-ho d’una altra manera”. I, en una hora, va presentar la Lilli. 

Aquella il·luminació de darrer moment era una noia jove, alta, prima i rossa que es recollia els cabells en una formidable cua de cavall. Què més es podia demanar en aquella època grisa de postguerra? Doncs que fos un esperit lliure, sensual, més que sexual, i atrevida. La Lilli protagonitzava situacions incòmodes constantment. Com aquesta: 

La Lilli és a la platja amb un biquini. Un policia se li acosta i li diu que està prohibit vestir amb un banyador de dues peces. I ella respon: “Cap problema. Quina de les dues peces m’hauria de treure?”

I el que havia de ser un simple pedaç va causar tanta controvèrsia entre els lectors que els editors de seguida ho van tenir clar: “Es queda”. Amb ganes de color i aventura, moltes noies del moment van sentir que volien ser com ella: “La darrera paraula la tinc jo”. I la vinyeta de la Lilli va viure aventures durant vuit anys, al Bild. Però la cosa no es va quedar aquí. Perquè la Lilli va protagonitzar anuncis per vendre més diaris i va ser l’estrella d’una pel·lícula amb l’actriu danesa Ann Smyrner de protagonista. 

Però el moment Warhol de la Lilli va arribar el 1955, quan es va convertir en plàstic. Perquè el fabricant de joguines Rolf Hausser, que havia triomfat al mercat venent soldadets de joguina (Be aware, Warhammer), va veure un forat al mercat i va tenir la idea de crear la nina Lilli. Una nina que, segurament per primera vegada a la història, representava una dona adulta, i no una nena. I la nina Lilli va sortir al mercat. Un mercat adult, això sí, que moltes vegades la comprava per fer regals picants entre amics. 

De Lilli a Barbie
I aquí és on la història fa el gir inesperat. El 1956, una família nord-americana passejava de vacances a la ciutat suïssa de Lucerna (la Lilli tenia tirada arreu d’Europa) i va veure una de les nines a l’aparador d’una botiga. El matrimoni estava format per Ruth i Eliot Handler, cofundadors de Mattel. I la filla, la Barbara, que tenia 15 anys, es va emocionar amb la nina Lilli de cos adult. Van comprar aquella nina, que vestia d’esquiadora, i se la van emportar a casa. 

I els americans no van perdre el temps i de seguida van replicar (qui diu replicar, diu copiar) aquella nina per al públic del seu país. I van comprar els drets de la Lilli, de la qual s’havien venut unes 130.000 unitats, fins llavors. I la Lilli alemanya va deixar de fabricar-se. I la Lilli americana va canviar de nom. I es va dir Barbie, en honor a la filla. I la Lilli alemanya, lliure i intel·ligent, va passar a l’anonimat de la història. I la Barbie, naïf i estereotípica, va passar a la Història amb majúscules.