Història contemporània

"No s'ha fet justícia a les residències de senyoretes"

Elena Moya és l'autora de la novel·la ‘La maestra republicana'

Víctor Farradellas
3 de març de 2014
Elena Moya
Elena Moya

En plena polèmica sobre el model educatiu, Elena Moya presenta ‘La maestra republicana' (Suma de letras), una novel·la de ficció que uneix fets de la Segona República i la Transició a través del testimoni d'una docent. L'escriptora va ser la protagonista de l'entrevista de llibres del número 136 de SÀPIENS.

La seva novel·la uneix dos períodes històrics, la Segona República i la Transició. Com es posen de manifest els diferents valors?
No puc entendre el present sense el passat, i la realitat dels anys de la Transició (1970-80) i l'època actual està directament relacionada amb els esdeveniments de la República –que és conseqüència de quatre segles de nacionalcatolicisme. Mentre la resta d'Europa prosperava i es dedicava a aprofundir en la ciència, la banca o l'educació, l'Estat espanyol estava capficat en la conquesta religiosa i en aferrissar-se a uns valors totalment obsolets. I és aquí, durant aquests segles perduts, on vam començar a perdre pistonada. Afortunadament, la República va trencar amb aquesta tendència, seguint les idees que van aportar la Renaixença a Catalunya i el Regeneracionisme de Giner de los Ríos a l'Estat espanyol.

Però ja sabem tots el que va passar després: retorn dels crucifixos a les escoles i a les vídues vestides de negre, en lloc d'un món lliure per a tots. La política, lamentablement, ens marca el dia a dia molt més del que ens pensem.
Jo sóc novel·lista i deixo la història als historiadors. A mi m'interessa molt més com viuen les persones: són lliures d'estimar i d'estar amb qui realment volen? Són lliures i tenen accés a una educació i a sanitat? Jo vull reflectir això als meus llibres: com vivien realment les persones? Eren felices de debò? Desgraciadament, certs sistemes han fet infeliç a molta gent –i no només parlo dels que van morir o estar a la presó; parlo de tothom.

Que la protagonista sigui una dona cultivada, que va estar en contacte amb personalitats com Lorca, Dalí o Victoria Kent, és decisiu per entendre les seves reivindicacions anys més tard quan intenten vendre l'escola?
I tant que sí. La Segona República ha estat l'únic govern (que jo sàpiga) que ha insistit tant en l'educació: van fitxar milers de mestres i anaven en tartana fins i tot per portar llibres als pobles més recòndits. Hi ha un film de Buñuel, ‘Tierra sin pan', sobre Las Hurdes, que posa la pell de gallina: és com si allí visquessin en plena edat mitjana –i ja era el segle XX! Amb una proporció d'analfabetisme tan alta, on hem d'anar? Jo només conec tres maneres de crear riquesa, d'una manera sostenible, a un país: educació, educació i educació.
La República va proposar un sistema d'educació lliure i laica on els escolars aprenien a pensar per ells mateixos i a respectar el món que els envoltava. Diuen que l'educació és el que ens queda quan oblidem tot el que hem après. Doncs bé, la meva protagonista es basarà en aquests valors –que li donaran la força i la legitimació per lluitar contra l'alcalde corrupte que vol vendre's la seva antiga escola per construir pisos, o un casino i enriquir-se.

S'ha basat en algun relat o personatge real?
No, tot és ficció, però una ficció molt documentada! A la primera novel·la, ‘Los olivos de Belchite', tenia un personatge secundari que era una mestra. Quan vaig començar a llegir el tema em va entusiasmar i ja vaig veure que donava per a moltíssim. No em vaig poder estar de dedicar-hi tot un llibre.

Ha estat laboriós el procés de documentació?
Sí, la documentació per a un novel·lista (i per a tothom!) és clau: vaig estar un any llegint llibres sobre el tema, després uns quants mesos preparant viatges, visites i entrevistes. Vaig passar una setmana sensacional a Madrid, allotjada a la Residencia de Estudiantes.
També vaig anar tres o quatre vegades a l'Eton College, a prop de Londres, una de les escoles més elitistes (però millors) del món: resulta que molts dels professors de castellà són catalans, i grans culers –així que els coneixia de veure partits del Barça junts, o a través de Catalans UK (una associació de la qual ara, de fet, sóc presidenta).
També vaig fer dos viatges a Morella, el poble del meu pare, on afortunadament la família encara té una petita casa. Allí la gent gran em va obrir les portes per parlar de la seva relació amb els maquis (molts van haver de deixar el mas i anar al poble) o de la seva experiència durant la guerra. Van ser moments molt emocionants.

Quina era la realitat de les ‘Residencias de señoritas' de la Segona República?
Encara no s'ha fet justícia a aquesta institució –la versió femenina de la ‘Residencia de Estudiantes'. Seguint també els valors de la Institución Libre de Enseñanza (ILE) de Giner de los Ríos, María de Maeztu va començar aquest projecte sense les ajudes i el suport que va tenir la versió masculina. Tot i així va fundar un centre excepcional que va poder educar uns quants centenars de dones, que combinaven els seus estudis universitaris amb les xerrades a la Residencia per part de Lorca, Eugeni d'Ors, Victoria Kent, Ramón Gómez de la Serna, etc.
Com que no tenien edifici propi, llogaven habitacions i classes a l'Institut Internacional, un centre americà per a estudiants nord-americanes que venien a aprendre espanyol. Doncs aquest contacte va fer meravelles perquè les joves que venien de províncies com Àvila o el sud de sobte es trobaven amb americanes alliberades que feien doctorats a Harvard, fumaven i viatjaven soles: això els va canviar la vida! Aquest contacte els va obrir els ulls més que qualsevol llibre –totes les volien imitar!

La Residencia també tenia intercanvis amb universitats americanes de molt prestigi, i això sí que canvia la vida. Jo ho sé perquè el 1994 vaig anar a fer un màster als EUA amb una beca Fulbright. La meva vida no hauria estat la mateixa (molt pitjor) sense aquesta oportunitat. És una desgracia que aquest llegat s'hagi perdut o que ningú en faci cas; crec que s'ha de recuperar. Encara que a Catalunya, afortunadament, tenim tot el llegat de Rosa Sensat i les escoles Montessori –de fet, jo vaig tenir la fortuna d'anar a l'escola Pax de Tarragona, molt en aquesta línia. Abans de morir Franco nosaltres ja fèiem assemblees per escollir els nostres representants i anàvem de colònies. Era molt trencador.

Dones i Guerra Civil ja és un tema que toca a ‘Los olivos de Belchite'. Què és el que més l'atrau d'aquesta temàtica?
És que no puc entendre el nostre present tan miserable sense saber que el nostre passat ho és inclús més. Encara hem de fer molt per tirar aquesta democràcia tan incipient endavant. Jo espero que els meus llibres contribueixin en aquest sentit.

Subscriu-t'hi

Portada 194

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

Portada 194

1968: quan la guerra del Vietnam va sacsejar el món

Ens endinsem en les mobilitzacions estudiantils de caràcter global contra el conflicte que van donar peu a l'eclosió de moviments com l'ecologisme o el feminisme

1 any de SÀPIENS + l'Atles Català DE REGAL per 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació Accepto