L’equilibri de forces existents al front occidental d’ençà del 1915 havia provocat que qualsevol ofensiva fos sinònim de massacre. Esperar des de la trinxera el salt de l’adversari era la millor proposta en una guerra on la conquesta d’un pam de terreny es pagava amb centenars o milers de vides humanes. Però l’estancament militar, com si es tractés d’una partida d’escacs, sempre comporta que algú hagi de prendre la iniciativa, per temeritat o impaciència. El jugador que va fer un pas endavant per conquerir Verdun va ser Erich von Falkenhayn.

El cap de l’Estat Major de l’exèrcit alemany va proposar atacar aquesta població estratègica del nord de França amb el convenciment que les forces franceses estaven al límit de la seva resistència. Creia que, amb l’exèrcit francès derrotat, els alemanys podrien concentrar tots els esforços contra Anglaterra al front atlàntic, i contra Rússia a l’Europa oriental.

La tàctica militar alemanya partia de la superioritat material i humana davant l’exèrcit francès, al qual calia desgastar fins al darrer alè. Una batalla d’esgotament físic i psicològic. Però els alemanys no comptaven que l’orgull francès els faria defensar el seu territori per damunt de les seves possibilitats. Ni tampoc comptaven en les habilitats dels comandaments francesos, Philippe Pétain i Robert Nivelle, que van mentalitzar tots i cadascun dels seus homes que si els alemanys no guanyaven Verdun no guanyarien la guerra.

Falkenhayn disposava de 27 divisions per atacar Verdun i va optar per atacar la riba dreta del Mosa per dirigir-se posteriorment cap a l’esquerra. A l’inici del combat, a les cinc de la tarda del 21 de febrer del 1916, els alemanys tenien 1.225 canons de tots els calibres. Tot i aquesta potència armamentística, en les primeres hores els alemanys ja van comprovar que la victòria no seria tan fàcil, tot i que el primer dia de batalla els francesos tenien una cinquena part de forces respecte de les alemanyes.

Heroica resistència francesa
A partir del 25 de febrer, l’heroica resistència francesa va estar dirigida pel general Petáin, que complia ordres del general Joffre. Pétain va aconseguir que en tres dies els dos exèrcits arribessin en un punt mort. En veure que no aconseguien avançar pel flanc dret del riu, les tropes alemanyes van iniciar un atac per la riba esquerra del Mosa. Petáin ordenà la resistència a ultrança del fort Douaumont, que es trobava en una posició clau per dominar la batalla. Fou l’inici de l’anomenada posició de resistència francesa; és a dir, la defensa de cada metre per part d’uns soldats atrinxerats en el fang.

La situació va canviar el 2 de març amb un nou atac alemany que va permetre als germànics conquerir algunes poblacions, tot i que continuaven lluny de l’objectiu marcat inicialment. Mentre els alemanys anaven reforçant les seves unitats, els francesos rellevaven les posicions en un moviment de divisions rotatori. En resum, quan es donava l’ordre de “saltar a la trinxera” enemiga, es produïen nombrosos combats cos a cos que provocaven moltes baixes a ambdós bàndols.

El 30 d’abril, gairebé dos mesos i mig després de l’inici de la batalla, els francesos havien perdut uns 270.000 soldats entre morts, ferits i desapareguts, una xifra similar a la de les baixes alemanyes. A la darreria de maig, els alemanys van aconseguir penetrar al poble de Douaumont i conquerir el seu fortí defensiu. Allò va minar la moral francesa, ja que creien que si la dinàmica no donava un tomb, podien perdre Verdun. Petáin va demanar a Joffre que obrís un altre front. La situació era crítica. El 25 de juny els alemanys avançaven pels boscos del sud de Fleury i Froideterre comprometent seriosament la defensa francesa, cada vegada més atrinxerada a Sauville, el darrer bastió abans de Verdun. Finalment, però, les peticions de Petáin van ser ateses i l’1 de juliol francesos i britànics van iniciar una ofensiva al Somme per desviar l’atac alemany.

Els alemanys es retiren de Verdun
L’11 de juliol els alemanys van suspendre provisionalment l’ofensiva a Verdun a fi d’intensificar esforços al Somme. Aquest fet va ser decisiu i va permetre que, passat l’estiu, els francesos iniciessin una ofensiva definitiva per recuperar les places perdudes durant la primavera. Durant la segona quinzena d’octubre del 1916, l’exèrcit francès es va fer amo de Douaumont, Vaux i altres forts, fins que el 15 de desembre van poder recuperar la mateixa posició que tenien al mes de febrer, obligant els alemanys a retirar-se i posant punt final a la batalla de Verdun. El xoc es va saldar amb 378.000 baixes franceses —de les quals 163.000 van ser mortals— i 330.000 alemanyes, amb 143.000 morts al camp de batalla.

Per la seva banda, l’exèrcit britànic mai no oblidarà la jornada de l’1 de juliol del 1916, el dia assenyalat per mirar de trencar les línies alemanyes en un front de 40 quilòmetres a la vall del Somme, a la Picardia francesa, amb l’objectiu de desviar l’ofensiva de les tropes alemanyes a Verdun. Aquell 1 de juliol els britànics van patir prop de seixanta mil baixes, una tercera part de les quals van ser mortals. Quatres mesos després, el nombre de baixes de l’eix francobritànic al Somme, entre morts, ferits i presoners, s’elevaria a més de 600.000 homes, per 430.000 del bàndol alemany. I tot plegat, perquè els aliats guanyessin uns pocs quilòmetres de terreny; és a dir, més d’una baixa humana per cada centímetre de batalla lluitada sense treva durant cinc mesos. Aquest va ser el tràgic desenllaç de la batalla del Somme, una de les més dures i dramàtiques de la història. I també de les més inútils des del punt de vista geoestratègic, ja que el xoc va acabar sense que ni un bàndol ni l’altre aconseguissin els seus objectius i sense evitar que a Verdun continués el bany de sang.

L’atac s’havia iniciat a dos quarts de vuit del matí de l’1 de juliol quan 13 divisions britàniques havien obert foc contra l’exèrcit alemany al nord del Somme, ajudades per sis divisions franceses al sud de la vall. En poc més d’una hora, els britànics van fer explotar centenars de tones d’explosius que una setmana abans havien dipositat en galeries cavades sota les trinxeres. Tot i el foc d’artilleria, els alemanys, ben protegits en refugis construïts arreu de la vall, van aguantar prou bé l’ofensiva aliada.

Després del foc d’artilleria, l’avanç de la infanteria anglesa per terra de ningú va ser un autèntic fracàs, ja que els alemanys van contraatacar amb foc a discreció, que va ocasionar milers de baixes a les divisions britàniques. A més, les comunicacions van ser precàries, ja que els comandants britànics desconeixien la situació real al camp de batalla. El balanç del primer dia d’ofensiva va ser de tres baixes britàniques per una d’alemanya. L’endemà s’iniciaren operacions menors que van durar setmanes i en les quals els principals avançaments territorials els van assolir els francesos, que havien pogut progressar uns deu quilòmetres per la plana de Flaucourt.

L’únic consol per als britànics va arribar el 12 de juliol, quan la comandància alemanya va decidir retirar efectius de Verdun en un moment en què l’exèrcit francès estava contra les cordes. Aquest fet, és clar, també significava que al Somme els alemanys es reforcessin amb 14 divisions a mitjan mes, i van arribar a 35 al mes d’agost. Així, les possibilitats de l’eix anglofrancès de sobrepassar les línies alemanyes en un espai curt de temps es van tornar inviables, per la qual cosa es van encetar dos mesos de guerra de desgast fins que el 15 de setembre es lliurava la batalla de Flers-Courcelette, que ha passat a la història com la primera en què es van usar massivament carros de combat, els Mark I britànics.

Però ni tan sols els tancs van aconseguir que reeixís el darrer intent aliat de trencar les línies alemanyes, ja que la seva poca fiabilitat tècnica va provocar que només 21 dels 49 tancs disponibles entressin en combat. Sense cap progrés significatiu, la batalla del Somme es va donar per finalitzada el 18 de novembre després d’un darrer acte de batalla al llarg del riu Ancre, sense cap resultat destacable. Els fronts només s’havien mogut uns milers de metres, de manera que els dos bàndols es van donar com a vencedors: els aliats, per haver distret els alemanys de Verdun, i les forces alemanyes, perquè van considerar un èxit tàctic no haver perdut la posició.

Si en voleu saber més, consulteu el nostre especial sobre la Primera Guerra Mundial, on trobareu informació sobre els antecedents, les batalles, una cronologia i un mapa i vídeos i imatges sobre els combats que es lliuraren per terra, mar i aire.