Tot i que la Llei seca va entrar en vigor el 17 de gener del 1920, els seus orígens cal buscar-los un segle abans, quan el moviment de la temprança va començar a adquirir força i protagonisme als Estats Units. Les dones van tenir un paper important en el triomf d’un moviment moralista que tenia per objectiu reduir plaers mundans com el sexe o l’alcohol, tant les dones organitzades al voltant de la Woman's Christian Temperance Union (Unió Cristiana de Dones per a la Temprança) o les que veien la llei com una oportunitat per combatre la violència domèstica. També influïren en la prohibició de l’alcohol moviments religiosos lligats al protestantisme, que veien la llei com una oportunitat de reformar la societat, o l’Anti-Saloon League, una organització que es va convertir en el principal lobby de la prohibició.

L’octubre del 1919 el congrés dels Estats Units va aprovar la National Prohibition Act, coneguda com la 'llei seca' o Volstead Act (llei Volstead), en referència a un dels seus grans promotors, el republicà Andrew Volstead, representant de l’estat de Minnesota. La llei, establerta per la Divuitena Esmena a la Constitució, va ser ratificada el 16 de gener de 1920 i, l’endemà, un històric 17 de gener, va entrar en vigor. Prohibia la fabricació, el transport i la venda de “begudes embriagadores” (“intoxicating liquors”).

La llei permetia la venda d’alcohol medicinal, sacramental o amb finalitats industrials, amb la qual cosa els metges podien prescriure’n l’ús amb finalitats mèdiques o se’n podia comprar per al seu ús en laboratoris.

A més, la norma no deia res sobre el consum de l’alcohol que els ciutadans ja tenien a les seves cases abans de l’entrada en vigor de la llei. Molta gent va optar per comprar quantitats ingents de begudes els dies abans d’aquell 17 de gener. Potser qui va batre el rècord va ser la mare de l’actriu Mary Pickford, qui va comprar tot l’estoc d’una botiga de licors (vegeu 'Last Call: The Rise and Fall of Prohibition', de Daniel Okrent).

Aviat, els ciutadans van donar mostres del seu enginy per saltar-se la llei: hi havia qui produïa cervesa, ginebra o d’altres begudes a casa; als cotxes es van instal·lar compartiments secrets o sòls i dipòsits de benzina falsos i es va descobrir alcohol a maletes i a objectes tan insospitats com una síndria o un llibre de poemes [vegeu-ne les fotos aquí].

Alguns bars van escenificar funerals en què simulaven la mort de l’alcohol. D’altres van intentar adaptar-se, com aquestes empreses cerveseres: Pabst es va posar a produir formatges; Anheuser-Busch, gelats, i Coors, atenció!, ceràmica. D’altres bars van optar per experimentar amb begudes no alcohòliques, com el 'tomato juice cocktail' (còctel de suc de tomàquet) que acompanyava alguns menús. Però la reacció era unànime: aquestes alternatives entristien els clients dels bars. D'altres, simplement, van decidir continuar oferint begudes alcohòliques de manera il·legal; eren els anomenats 'speakeasies'.

El suc de tomàquet i el Bloody Mary
Sobre el suc de tomàquet, hem de dir que alguns mitjans i historiadors nord-americans vinculen la llei seca amb el naixement del Bloody Mary. Segons això, aquest còctel hauria nascut al Harry's New York Bar de París, obert el 1911 per un emigrant nord-americà, Harry MacElhon, un local que es va convertir en lloc de parada dels americans que visitaven París en temps de la prohibició. El naixement s'hauria produït quan el bàrman, Ferdinand 'Pete' Petiot, va experimentar amb el vodka portat per emigrants instal·lats a París que fugien de la Revolució Russa i amb el suc de tomàquet enllaunat americà.

Qui sí que es va haver d’adaptar per força va ser el cos de policia, especialment la unitat especial que es va crear per vigilar el compliment de la llei (Prohibition Unit), al qual es van destinar uns 3.000 agents. Alguns policies es van fer famosos per la persecució a contrabandistes, com Izzy Einstein i Moe Smith a Nova York, que gairebé van assolir la xifra rècord de les 5.000 detencions entre el 1920 i el 1925, i, sobretot, Elliot Ness, que passaria a la història per la persecució d’Al Capone. Però sovint es tractava d’agents federals mal pagats molt susceptibles de ser subornats. A Nova York, només 17 de les 7.000 detencions que es van efectuar durant el temps de la prohibició van acabar en judici. I és que es deia que la meitat de la policia estava a sou de la màfia, a més d’alguns jutges i polítics.

Qui va veure en la llei seca una oportunitat d’enriquiment va ser la màfia, que aviat va posar els seus esforços en el contraban d’alcohol. Hi ha qui parla d’Arnold Rothstein com el primer mafiós que va veure les oportunitats comercials de la llei, però qui en va esdevenir el rei va ser Al Capone, que va construir el seu imperi amb la producció i el transport d’alcohol, a més de les apostes i la prostitució.

N'hi hagué ben pocs, d'efectes positius, ja que si bé és cert que el nombre de morts per cirrosi va baixar considerablement, també ho és que van pujar els decessos per la ingesta d’alcohol adulterat.

L’any 1929, l’assistent del fiscal general dels Estats Units, Mabel Walker Willebrandt, afirmà que es podia comprar alcohol a gairebé qualsevol hora del dia o la nit, tant a pobles com ciutats. Era la constatació d’una llei que va fracassar gairebé des dels seus inicis.

La llei seca va arruïnar la indústria cervesera, provocant una caiguda dels llocs de treball i de la recaptació d’alguns impostos; va fer augmentar el crim organitzat i va augmentar els costos del cos policial i del manteniment de les presons a causa de l’augment de les detencions. Tampoc no hi va ajudar el fet que l’alcohol estigués permès al Canadà i Mèxic ni una corrupció política i policial generalitzada. De fet, en un informe del 1931, la Comissió per a l’Aplicació de la Llei va atribuir el fracàs de la Prohibition Act a la corrupció i a la manca de voluntat social.

Per acabar-ho d’adobar, la llei va ser impopular des dels seus inicis i l’oposició a la prohibició va créixer exponencialment, especialment a les àrees urbanes del nord del país i a les zones rurals més empobrides del sud i de l’oest. A més, la Gran Depressió i el Crack del 29 van afeblir encara més la llei, fins al punt que el president Franklin D. Roosevelt va afirmar el 1932 que Amèrica necessitava una copa (“What America needs now is a drink”).

Va ser una altra esmena de la constitució, la 22a, la que va posa fi a la llei l’any 1933. Llavors, aquesta nova normativa va ser més una formalitat que un canvi legal. Com va dir a 'The New York Times' l’historiador David Wondrich, “hi havia cerverseries al West Side de Manhattan (Nova York) que produïen més de 757.000 litres de cervesa a la setmana. Aquell "gran experiment econòmic i social", com el va definir el president Herbert Hoover, havia estat un fracàs.