Segona guerra mundial

El desenllaç de la Segona Guerra Mundial a Europa

Expliquem les claus de la victòria aliada al Vell Continent, tot aturant-nos als dos fronts i als principals escenaris de la contesa

Sebastià Bennasar
7 de maig de 2019
1 Les causes de la victòria aliada
Persones concentrades a Londres per escoltar el discurs de la victòria de Winston Churchill, el 8 de maig de 1945
Persones concentrades a Londres per escoltar el discurs de la victòria de Winston Churchill, el 8 de maig de 1945 Ministry of Information Photo Division Photographer / Wikimedia Commons

A Europa les causes de la victòria aliada són múltiples: en primer lloc, l’establiment del front de guerra a l’est, la defensa a ultrança dels soviètics i la recuperació de terreny cada vegada més ràpida a partir de la batalla de Stalingrad del 1943 i a despit de la immensa xifra de morts. En segon lloc, la mateixa durada de la guerra, que havia esgotat els soldats alemanys i els de les altres potències de l’Eix. Per explicar la carnisseria humana del final de la guerra, hi podem sumar el desencís dels comandaments tant d’alemanys com d’angloamericans i una desídia absoluta per la preservació de les vides humanes, a més a més de les ànsies de revenja dels milions de soldats soviètics de l’Exèrcit Roig. 

El 1944, després de les terribles derrotes al front rus, els alemanys tenien molt clar que la invasió aliada es produiria tard o d’hora i es van dedicar a fortificar la costa amb els plans d’un dels seus millors generals, Erwin Rommel.

2 El desembarcament de Normandia
Fotografia de Robert F. Sargent que mostra les tropes nord-americanes desembarcant a la platja Omaha
Fotografia de Robert F. Sargent que mostra les tropes nord-americanes desembarcant a la platja Omaha Wikimedia Commons

Les mines, les trampes aquàtiques i les mesures preses per impedir l’aterratge dels avions van obligar els aliats a desembarcar amb la marea baixa i haver de guanyar encara molts més metres de platja dels previstos, augmentant la carnisseria a la zona compresa entre l’estuari del Sena i la península de Cotentin, amb els seus famosos cinc sectors amb noms en clau: Utah, Omaha, Gold, Juno i Sword.

Els números del desembarcament de Normandia són impressionants i deixen ben clar un aspecte: fos com fos aquesta guerra, s’havia de guanyar. Fins a 150.000 homes havien d’arribar en un sol dia al continent. La platja on pitjor es feren les coses fou la d’Omaha, només el primer dia de l’operació els americans hi van perdre més de 2.500 homes. En aquest sector hi havia tropes d’elit alemanyes que els serveis secrets no havien detectat. Tot i així, es van complir els plans dels aliats gràcies a alguns factors clau: els alemanys menysprearen el paper de la Resistència en la conxorxa de sabotatges organitzats que dugueren a terme en les línies fèrries i elèctriques i confiaren en el factor climatològic. A l’inici de juny, amb la pluja i el fred no pensaven que els aliats desembarquessin. La frase del discurs d’Eisenhower, “la fortuna de la batalla ha girat; els homes lliures del món marxen junts cap a la victòria”, va començar a ser una realitat.

Evidentment, la resistència alemanya va ser forta. Tot això va donar més temps als alemanys per preparar una retirada organitzada i controlada i complicar la invasió aliada primer de França i després d’Alemanya. Un exemple foren els combats a Caen, que durant sis setmanes va ser front de batalla i on va entrar en joc la 12a divisió blindada de les SS, amb membres reclutats entre els adolescents més fanàtics del Partit Nazi, que protagonitzaren un duríssim enfrontament amb els canadencs, assassinaren els presoners i els passaren per sobre amb els tancs.

Es pot dir que el desembarcament de Normandia va ser un èxit: més de 155.000 homes eren al continent i hi havia hagut només 12.000 baixes. Les platges estaven relativament assegurades —excepte Omaha— i estava tot a punt per començar l’alliberament.

3 França
Els francesos veuen passar els aliats a l'Arc de Triomf després de l'alliberament de París el 26 d'agost del 1944
Els francesos veuen passar els aliats a l'Arc de Triomf després de l'alliberament de París el 26 d'agost del 1944 Jack Downey / Library of Congress

Un dels moments més mítics és l’alliberament de París l’agost del 1944, que va començar amb la sublevació de la Resistència francesa a la ciutat i s’hi va unir una part de la segona divisió blindada francesa i posteriorment la quarta divisió d’infanteria nord-americana. La presa de París no era prioritària, es volia arribar a Berlín com més aviat millor, abans que els russos. Tot i això, les tropes aliades es mogueren amb molta dificultat durant la tardor del 1944 per culpa dels problemes logístics i també meteorològics, que complicaren molt els desplaçaments. Això sí, el 15 d’agost es va produir un desembarcament a la Provença que va servir per alleugerir la pressió sobre el front nord a Normandia i que va obligar els alemanys a retrocedir pel fet de tenir un nou front obert. Tot i això, aquest desembarcament no va tenir en compte les necessitats de combustible dels aliats.

La batalla de les Ardenes
Els alemanys intentaren evitar l’avanç aliat i escolliren com a escenari les Ardenes. Amb aquesta operació els alemanys volien trencar la línia angloamericana per forçar un tractat de pau. L’atac alemany del 16 de desembre del 1944, amb les tropes replegades de França i reforços nous, va agafar desprevinguts els aliats. Novament van ser els americans els qui se n’emportaren la pitjor part, 19.000 soldats morts, la majoria en els tres primers dies de combat, i la rendició de dos dels tres regiments de la 106 divisió d’infanteria dels EUA. La batalla de les Ardenes va ser un petit èxit per als alemanys, però el contraatac aliat els va delmar entre el 26 de desembre i el 15 de gener del 1945. Els alemanys al final se n’endugueren la pitjor part, ja que es van quedar sense forces de reserva per poder contenir cap dels dos fronts.

4 L'ofensiva soviètica al front oriental
Tancs soviètics destruïts i soldats de l'Exèrcit Roig morts a la ciutat de Babruisk (Bielorrússia), el juny del 1944
Tancs soviètics destruïts i soldats de l'Exèrcit Roig morts a la ciutat de Babruisk (Bielorrússia), el juny del 1944 Wikimedia Commons

Si bé el front occidental va ser relativament petit, el front oriental era immens i abastava franges enormes de territori per on avançava l’Exèrcit Roig i per on es retiraven els alemanys i els seus aliats. L’ofensiva soviètica sobre Bielorússia va representar a la pràctica l’expulsió definitiva dels alemanys del territori soviètic i el desplaçament de més de tres milions de soldats dels dos bàndols. Va començar el 22 de juny del 1944. En només cinc setmanes els soviètics es plantaren a les portes de Varsòvia en la desfeta més important de les forces de l’Eix, que no deixaven de recular des de la batalla de Stalingrad. Una de les claus de l’èxit va ser la planificació soviètica i el joc d’ocultació que executaren. L’ofensiva de l’estiu i de la tardor va tenir uns costos altíssims en vides humanes i en desplaçaments d’homes. Si a la Primera Guerra Mundial Alemanya no va lliurar cap combat al seu territori, en aquest cas la defensa aferrissada fins al darrer moment i la fe cega tant en Hitler com en el Tercer Reich van comportar la pràctica destrucció del seu país, assetjat per ambdós fronts.

5 La campanya soviètica als Balcans i a Bulgària
Els líders comunistes romanesos Chivu Stoica i Gheorghe Apostol, a Bucarest, esperant l'Exèrcit Roig, el 29 d'agost de 1944
Els líders comunistes romanesos Chivu Stoica i Gheorghe Apostol, a Bucarest, esperant l'Exèrcit Roig, el 29 d'agost de 1944 Arxius Nacionals Romanesos / Wikimedia Commons

La campanya soviètica als Balcans va tenir altres complexitats polítiques associades, ja que les forces soviètiques tingueren l’ajuda també de tropes professionals de Romania i Bulgària i sobretot dels partisans iugoslaus de Tito, que des del 1941 fustigaven els alemanys. L’ofensiva va començar l’abril del 1944 al front ucraïnès i des d’aquí es va dirigir cap als Balcans, però no va ser fins al 20 d’agost quan es va reprendre, amb l’intent de desmuntar la resistència alemanya del sud. Amb els reforços soviètics es va poder preparar una campanya de màxima intensitat i els fets polítics hi ajudaren.

A Bucarest, el dia 23 d’agost i amb les tropes ja envoltades pels soviètics, hi va haver un cop d’estat: el rei Miquel va destituir Ion Antonescu, va rendir-se als aliats i va ordenar deixar de combatre: el pas del Danubi i dels Carpats quedava lliure. Tres dies després els romanesos declararen la guerra a Alemanya, fins llavors els seus aliats. A Hongria, s’intentà una operació política similar a la romanesa, però fracassà i el país es va mantenir alineat amb l’Eix. Una part important de l’Exèrcit Roig entrà a Bulgària el setembre del 1944 i l’exèrcit búlgar rebé l’ordre de no oposar-hi resistència. La nit del 8 al 9 de setembre una revolució va acabar col·locant la resistència al poder. El dia 9 Bulgària es va retre als soviètics i el dia 10 va declarar la guerra a Alemanya.

6 Grècia i Sèrbia
L’Exèrcit d’Alliberament de Iugoslàvia entra a Negotin (Sèrbia), el setembre de 1944
L’Exèrcit d’Alliberament de Iugoslàvia entra a Negotin (Sèrbia), el setembre de 1944 Wikimedia Commons

A Grècia, els alemanys hi tenien concentrades importants quantitats de soldats. Els plans de retirada se signaren a la darreria d’agost i començaren al setembre, tot i que les guarnicions d’algunes illes com Creta foren abandonades a la seva sort. La retirada cap a Albània i Iugoslàvia motivà una ràpida invasió britànica: Churchill no volia de cap manera que Grècia quedés en mans dels comunistes i aquest seria l’inici d’una llarga i dura guerra civil que va durar fins al 1949. Tot i això, abans havien estat els partisans grecs els qui havien fustigat les tropes alemanyes en retirada cap a Albània, on al seu torn els partisans albanesos els expulsaren definitivament el 29 de novembre.

A Sèrbia les coses no els anaren gaire millor. Els partisans iugoslaus ja eren més de 300.000 homes, als quals se sumaren els soviètics a partir del 6 de setembre. Després d’una profitosa reunió entre Tito i Stalin el 29 de setembre del 1944, els soviètics i els partisans marxaren sobre Belgrad, que ocuparen pocs dies després, forçant els alemanys a la sortida definitiva cap a Croàcia, el darrer bastió feixista que els quedava al sud gràcies a l’aliança amb els ústaixes de Pavelic, que resistiren l’embat aliat fins al mes de maig del 1945.

7 Polònia i Àustria
Soldats soviètics durant l'ofensiva Vístola-Oder a Polònia l'any 1945
Soldats soviètics durant l'ofensiva Vístola-Oder a Polònia l'any 1945 Wikimedia Commons

L’arribada fins a Berlín no va ser una cosa fàcil. Al nord, entre el gener i el febrer del 1945, es va produir l’ofensiva Vístola-Oder, que comportà l’alliberament de Polònia i sobretot la conquesta soviètica de Prússia, Silèsia i Pomerània, que significà la fugida de milions de civils cap a l’oest per evitar caure en les mans de l’exèrcit soviètic. Mentrestant, al sud, els combats duríssims van tenir moments de gran resistència com a la ciutat de Budapest. A Hongria no va poder produir-se el canvi de govern a favor dels aliats i la resistència va ser tota a ultrança. El 13 d’abril del 1945 les tropes soviètiques van entrar a Viena, governada des del 1938 pels nazis. S’hi va formar un govern de coalició entre socialistes, democratacristians i comunistes, però això no va evitar que després de la guerra Àustria també quedés dividida en quatre zones.

8 Berlín
El mariscal Wilhelm Keitel signant la rendició alemanya al quarter general de la Unió Soviètica a Berlín, el maig del 1945
El mariscal Wilhelm Keitel signant la rendició alemanya al quarter general de la Unió Soviètica a Berlín, el maig del 1945 Lt. Moore (Armada dels Estats Units) / Wikimedia Commons

Al front occidental els avenços foren notables sobretot a la primavera, quan es va poder entrar a Alemanya i ocupar la Renània i bona part del sud i de l’oest d’Alemanya. Després de les campanyes victorioses, els soviètics es trobaven preparats per assaltar definitivament des de l’est Alemanya, tal com feren des del 16 d’abril del 1945, en una marxa molt ràpida que els va dur a les portes de la capital nazi, Berlín, el 20 d’abril. Abans, entre el 13 i el 15 de febrer, es van dur a terme els bombardeigs angloamericans sobre Dresden, on moriren quasi 30.000 persones.

La batalla de Berlín
Berlín va resistir fins al 2 de maig i un dels punts àlgids de la batalla lliurada casa per casa va ser la conquesta del Reichstag el 30 d’abril, quan Hitler i els seus principals seguidors ja s’havien suïcidat. La guerra es va perllongar a Europa fins al 8 de maig, quan els darrers resistents van córrer cap a l’oest per evitar caure en mans dels soldats soviètics. Els militars alemanys van oferir la màxima resistència per donar temps a la població civil a fugir cap a ponent i així escapar dels milions de soldats de l’Exèrcit Roig. A banda de les baixes militars, més de 125.000 civils moriren a Berlín i més de 100.000 dones van ser violades.

Subscriu-t'hi

Portada del número 208 del SÀPIENS (juliol 2019)

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto