Actualitat i fets històrics per reviure la història
Cerca...Francesc Boix i el judici de Nuremberg
La intervenció del fotògraf en el procés contra alguns dels principals caps del Tercer Reich va ser decisiva per incriminar líders nazis
Francesc Boix es va fer fotògraf gràcies al seu pare. El 1937, amb 17 anys, ja publicava imatges a la revista 'Juliol'. Poc després va marxar al front, on va prendre unes fotografies irrepetibles que mostren la vida quotidiana dels soldats republicans i les condicions precàries en què vivien i de les quals en va parlar SÀPIENS en exclusiva al número 132 (agost 2013). A Boix se li va perdre el rastre després del seu pas per la primera línia de combat durant la Guerra Civil.
Sembla que va passar pel camp de Vernet d’Arieja i el de Setfonts, d’on va ser reclutat el setembre del 1939 per la 28a Companyia de Treballadors Estrangers. Aquesta companyia operava a la regió d’Alsàcia, una zona d’importància estratègica que va passar ràpidament a mans alemanyes a l’inici de l’ofensiva del Tercer Reich, el maig del 1940. Boix va ser fet presoner la nit del 20 al 21 de juny del 1940 a Belfort i en sis mesos ja havia estat traslladat des del Frontstalag 140, al quarter de Bougenel de Belfort, fins al camp de Mauthausen. Va arribar-hi acompanyat de 1.506 republicans catalans i espanyols més el 27 de gener del 1941. Dos de cada tres d’ells van morir al camp, però Boix va sobreviure.
Nou mesos després de l’alliberament de Mauthausen, a la primavera del 1945, Francesc Boix va ser cridat a declarar pel Tribunal Militar Internacional com a testimoni en el judici contra la cúpula dirigent del Tercer Reich que es va fer a Nuremberg. La seva intervenció (a les imatges de sota) en el judici davant el Tribunal Internacional a Nuremberg va ser decisiva a l’hora d’incriminar alguns caps del Tercer Reich i també una de les que més va impressionar l’auditori, fins al punt que tant el fiscal nord-americà com el soviètic li van dedicar unes línies en les seves memòries respectives. Abans de la celebració del judici, hi va haver fortes pressions per impedir que el català declarés, justament perquè no era francès, però la publicació l’agost del 1945 de les seves imatges de Mauthausen a la revista il·lustrada ‘Regards’, la mateixa que havia publicat les fotos de Robert Capa durant la Guerra Civil, va fer que els aliats no volguessin prescindir del seu testimoni.
"Reconeix entre els acusats alguns dels visitants de Mauthausen?”
El testimoni de Boix va tancar la jornada del dia 28 i va encetar la del 29 de gener, tal com va dir a l’inici de la sessió el fiscal francès Charles Dubost: “El tribunal recorda que, ahir a la tarda, vam projectar sis fotografies de Mauthausen que ens han estat proporcionades pel testimoni que torna a ser a l’estrada i que van ser comentades per ell. Aquest testimoni va indicar en quines condicions es va fer la fotografia que identifica el general de les SS Ernst Kaltenbrunner a la pedrera de Mauthausen. […] Testimoni [dirigint-se a Boix], reconeix entre els acusats alguns dels visitants de Mauthausen que vostè va veure quan hi era internat?”.
En la filmació que es conserva del judici (a sota) es veu com Boix gira el cap vers el banc dels acusats, s’alça d’una revolada i sense titubejar ni un segon assenyala amb el dit Albert Speer, l’amic arquitecte de Hitler. Parla un francès fluid però amb un fort accent a voltes espanyol, a voltes català, i se’l veu tranquil, fins i tot relaxat.
Boix havia preparat bé la seva intervenció al vagó llit del tren de París a Nuremberg, primer, i a la cambra 480 al Grand Hotel, després. Entre les fotografies presentades per Boix n’hi havia de fetes per ell mateix, els dies després de l’alliberament, però també n’hi havia moltíssimes fetes pels nazis durant tots els anys de captiveri. Retrats que es feien durant les visites al camp d’alts mandataris de les SS i també imatges de les pedreres, dels barracons i de presoners morts després d’un intent de fuga o d’haver estat brutalment torturats i forçats a cometre suïcidi.
“Senyor Boix, com va aconseguir tenir aquestes fotografies?”, va preguntar la defensa del procés de Dachau, uns mesos després del judici de Nuremberg. “Les vaig robar”, va dir Boix directament. “Quan l’exèrcit alemany va ser derrotat a Stalingrad va arribar una ordre del Departament Polític de Berlín perquè totes les pel·lícules i fotografies es destruïssin. El meu anterior cap de les SS va executar aquesta ordre fins que se’n va cansar, i després em va donar l’ordre de continuar-ho jo […]. No podia quedar-me amb els negatius perquè era perillós, així que els vaig amagar en diversos llocs fins que van alliberar el camp, dos anys i mig després.”
“Quines eren les seves tasques al Servei d’Identificació del Departament Polític de Mauthausen?”. “Primer vaig treballar a la cambra fosca, on revelava tots els negatius Leica que es feien de les persones afusellades. I com que allí no hi havia cap 'kapo' alemany, em vaig convertir en secretari de la Secció d’Identificació.”
Alguns companys que van ser amb Boix a Mauthausen han contradit o matisat aquesta versió, afirmant que, en realitat, en el procés d’amagar els negatius hi van estar implicades altres presoners que també treballaven al Servei d’Identificació, com el tortosí Antonio Garcia. Aquest sempre va dir que el primer a amagar negatius per poder-los fer servir com a proves inculpatòries va ser el pres jueu polonès Grabowski.
Fos com fos, del que no hi ha dubte és que en el moment de l’alliberament del camp, el maig del 1945, qui sabia on es trobaven amagats els negatius era Boix. Segurament els va recuperar durant les 24 hores que hi va haver entre l’arribada de les primeres patrulles americanes el 5 de maig i la seva instal·lació efectiva el dia següent.
Durant aquelles hores, molts presoners es van organitzar i van prendre les armes. Boix va preferir prendre una càmera i retratar tot aquell horror que per fi acabava: un forn crematori, presoners esquelètics amb la mirada perduda i també l’arribada dels primers soldats nord-americans, escenes on apareixen des de tancs blindats fins a olles fumejants de menjar.
Comentaris