Mig any després de la capitulació del Tercer Reich, els aliats van arribar a l’acord de jutjar la cúpula nazi que havia dut Europa a la devastació més absoluta. Fins a 5.000 dirigents nazis van passar pels tribunals. Uns dels judicis més destacats van ser els de Nuremberg, celebrats a aquesta ciutat alemanya entre el novembre del 1945 i l’octubre del 1946. En aquests processos, es varen jutjar un grup molt petit però altament jeràrquic de nazis, una desena part dels quals van acabar els seus dies penjats a la forca. Entre els acusats més destacats hi havia Karl Dönitz, president del Reich; Rudolf Hess, anterior adjunt del Führer, i Hermann Göring, a tots els efectes el successor d’Adolf Hitler. El suïcidi d’aquest, així com el del cap de les SS, Heinrich Himmler, i del ministre de propaganda, Joseph Goebbels, no va impedir als aliats dur a terme el que va ser considerat com 'el judici del segle'. De fet, els tribunals van ser el resultat d’una disputa intel·lectual sobre què fer amb els criminals de guerra nazis, una disputa que als Estats Units encarnaven dos Henrys: el secretari del Tresor, Henry Morgenthau, i el secretari de Guerra, Henry Stimson. El primer Henry era partidari de la justícia ràpida: mur i afusellament; el segon Henry, de la creació d’un tribunal militar internacional, en essència, perquè considerava que castigar-los després d’un judici quedaria millor davant la història.

Quatre tipus d'imputacions
Igual que els galons diferencien entre un general i un sergent, els aliats van distingir el grau de culpabilitat en quatre tipus d’imputacions, cadascuna pitjor que l’anterior: conjura o conspiració, crims contra la pau, crims de guerra i crims contra la humanitat. Alguns dels acusats només van ser imputats pel primer càrrec, però d’altres, com Wilhem Frick, ministre de l’Interior; Walter Funk, ministre d’Economia i president del Banc del Reich, o Albert Speer, ministre d’Armament i Munició, van ser acusats de tots quatre crims.

Tot i així, els destins d’aquests tres dirigents nazis van ser dispars. Frick va morir a la forca; Funk va ser condemnat a cadena perpètua, i Speer, a 20 anys de presó, en part per expressar remordiments pels crims comesos. Aquesta diferència il·lustra que en molts casos les sentències no eren tan exemplificadores com molts dels promotors del Tribunal Militar Internacional volien. En el judici del 17 de setembre del 1945 celebrat al tribunal de Lünenberg contra 45 antics membres de la SS del camp de concentració de Bergen-Belsen, els advocats defensors britànics van aconseguir l’absolució de 15 dels seus clients argumentant que només havien obeït les lleis nazis.