Segona guerra mundial

Les conseqüències per a la població civil de la Segona Guerra Mundial

El conflicte va deixar una elevada xifra de morts i ferits, milions de desplaçats i de persones sense llar ni recursos, i una Europa dividida i amb les fronteres canviades

Pere Puig
4 de juny de 2019
1 Les xifres de morts
Un soldat ferit és atès per la Creu Roja a Echtz, Alemanya, l'any 1944
Un soldat ferit és atès per la Creu Roja a Echtz, Alemanya, l'any 1944 Wikimedia Commons

Mentre el bàndol vencedor jutjava els dirigents nazis, Europa mirava de refer-se de l’hecatombe que havia representat la guerra. Només en morts directament relacionades amb el conflicte, entre el 1939 i el 1945, el continent havia perdut 36 milions i mig de vides, que en aquella època equivalia a tota la població de França. Si tenim en compte que la xifra exclou les morts naturals i que tampoc no entra a debatre el nombre d’infants que van deixar de néixer, el volum de la tragèdia humana es multiplica. Tant en xifres absolutes com relatives, el país que va sortir pitjor parat de tot plegat va ser l’URSS. El colós soviètic va pagar el nou estatus de superpotència amb la vida de 28 milions dels seus ciutadans, amb l’agreujant que les víctimes civils van doblar les militars. De fet, només el Regne Unit i Alemanya van saldar les baixes militars per sobre de les morts civils. Menció a part mereixen els 6 milions de jueus que van morir a mans dels nazis, la majoria víctimes de les cambres de gas, d’afusellaments o a causa de la desnutrició i les malalties als guetos.

2 Els milions de persones que van perdre les seves llars
Colònia (Alemanya), el 24 d'abril del 1945
Colònia (Alemanya), el 24 d'abril del 1945 U.S. Department of Defense / Wikimedia Commons

Pel que fa als supervivents, aquests es van trobar amb ben poc amb què tornar a començar. A excepció dels centres de Roma, Venècia, Praga, París i Oxford, la pràctica totalitat de les ciutats europees van patir bombardejos. L’aviació nazi va escombrar Rotterdam i la ciutat britànica de Coventry en el primer any del conflicte, les bombes nord-americanes van fer el mateix amb les poblacions franceses de Rouen, Le Havre i Caen, i ciutats alemanyes com Hamburg, Colònia i Düsseldorf van quedar reduïdes a runes. Es calcula que entre 25 milions de russos i 20 milions d’alemanys van perdre les seves llars per culpa de la guerra.

L'exili
El 15 de maig del 1945, Txecoslovàquia va expropiar i retirar la ciutadania a 3 milions de ciutadans alemanys dels Sudets, els quals van emprendre l’exili cap a l’Alemanya occidental. El mateix destí van seguir uns altres 3 milions d’alemanys procedents de Polònia, Hongria, Romania i Iugoslàvia, i 7 milions més de l’Alemanya integrada a Polònia, i també la majoria de jueus de l’Europa de l’Est, a excepció de 500.000 que van optar per emigrar cap a l’acabat de crear Estat d’Israel.

3 Els deportats
Ciutadans alemanys a l'estació de tren de Remagen l'any 1947
Ciutadans alemanys a l'estació de tren de Remagen l'any 1947 Bundesarchiv / Wikimedia Commons

Altres persones van ser directament deportades: un milió de polonesos del que avui és la Ucraïna occidental van fugir o van ser expulsats de les seves cases, mig milió d’ucraïnesos van sortir de Polònia cap a l’URSS, Bulgària va traslladar 160.000 turcs a Turquia i Txecoslovàquia va intercanviar 120.000 hongaresos per un nombre similar d’eslovacs d’Hongria. El resultat de tot plegat va ser una homogeneïtzació ètnica i cultural sense precedents de tots aquests estats. Pel que fa a l’URSS, entre el 1945 i el 1953 els aliats van repatriar 5,5 milions de ciutadans soviètics, dels quals un de cada cinc va acabar afusellat o en un gulag per col·laboració amb l’enemic, fos veritat o no.

4 Els moviments de fronteres
Winston Churchill, Harry S. Truman i Josif Stalin al Palau Cecilienhof abans de la conferència de Potsdam, a Alemanya
Winston Churchill, Harry S. Truman i Josif Stalin al Palau Cecilienhof abans de la conferència de Potsdam, a Alemanya National Archives and Records Administration - Harry S. Truman Library

A banda d’aquests moviments de població, la postguerra també va moure fronteres. El cas de Polònia és un dels més significatius. L’Estat que Hitler i Stalin s’havien repartit el 1939 es va desplaçar literalment cap a l’oest a partir del 1945. Els soviètics van mantenir els 110.000 km2 conquerits als polonesos, que en contrapartida en van rebre 64.000 a l’oest a costa d’Alemanya, el país que més malparat va sortir dels canvis fronterers.

Per evitar un nou ressorgiment germànic, els aliats van esquarterar aquell imperi que havia de durar mil anys, i només en va durar 11, en quatre parts, cadascuna d’elles administrada per l’URSS, els Estats Units, la Gran Bretanya i França. Val a dir que la tutela francesa no va ser un premi a la seva contribució bèl·lica, sinó un triomf negociador del primer ministre britànic, Winston Churchill, i del president dels Estats Units, Franklin Delano Roosevelt, envers el líder de l’URSS Josif Stalin, ja que els dos primers estaven interessats no solament a controlar Alemanya, sinó també a crear una barrera efectiva contra l’expansió del comunisme soviètic.

La conferència de Potsdam
La divisió d’Alemanya o les noves fronteres de Polònia no haurien estat possibles sense l’aval de tots els aliats. Les converses entre ells es van intensificar a partir de la conferència de Teheran de la darreria del 1943, quan 'els tres grans', Roosevelt, Stalin i Churchill, es van reunir per primera vegada. D’aquí va néixer l’Operació Overlord per alliberar França i també la idea de crear les Nacions Unides. Els tres grans es tornarien a reunir per segon cop a Jalta el febrer del 1945, en aquesta ocasió amb la vista posada en la gestió de la postguerra a Europa i en la caiguda definitiva del Japó, mentre que a la conferència de Potsdam durant l’estiu del mateix any i amb Truman en lloc de Roosevelt, es va establir definitivament la divisió d’Alemanya i d’Àustria en quatre territoris i es va fixar l’objectiu d’iniciar un procés per desnazificar-les; és a dir, depurar la cultura, la premsa, la justícia, la política i la societat en general de la influència ideològica nazi.

5 La desnazificació d'Àustria
Soldats soviètics a Viena, davant del Palau Schönbrunn, el 1945
Soldats soviètics a Viena, davant del Palau Schönbrunn, el 1945 Embaixada de Russia a Viena / Wikimedia Commons

Àustria, però, no era el mateix que Alemanya. Tot i ser un país de 7 milions d’habitants en el qual 700.000 persones havien estat membres del Partit Nazi i 1,2 milions d’austríacs havien lluitat uniformats amb les forces alemanyes, l’opinió generalitzada que els culpables de la guerra eren els alemanys estava tan estesa que Àustria va acabar sent declarada primera víctima de l’expansionisme hitlerià. I això que, en alguns casos, els austríacs van fer bona la frase feta "ser més papista que el papa": mentre que a l’Orquestra de Viena 45 dels 117 músics eren membres del Partit, a la de Berlín només ho eren 8 dels 110 músics.

Els aliats van deixar en mans d’Àustria la seva pròpia desnazificació
Ho van fer el 1946 i d’entrada, van acomiadar 70.000 funcionaris, però els criteris van ser molt desiguals segons el seu càrrec o posició social. Així, per exemple, 3.500 mestres de primària i secundària van perdre la seva feina per només 27 professors universitaris, malgrat les conegudes simpaties pro nazis de molts acadèmics. Els judicis tampoc no van ser exemplars. Les autoritats austríaques van investigar 130.000 ciutadans, dels quals van ser jutjats 23.000 i condemnats només 13.600. Les xifres són encara més escandaloses l’any 1947, quan una nova llei va diferenciar entre nazis més o menys incriminats. Els que menys, uns 500.000, van ser amnistiats de cop, i la resta, uns 42.000, també van ser amnistiats el 1956.

6 La desnazificació d'Alemanya
El tinent nord-americà Donald L. Berger supervisa el canvi de nom del que havia estat el carrer d'Adolf Hitler durant la Segona Guerra Mundial a Trèveris, Alemanya, l'any 1945
El tinent nord-americà Donald L. Berger supervisa el canvi de nom del que havia estat el carrer d'Adolf Hitler durant la Segona Guerra Mundial a Trèveris, Alemanya, l'any 1945 Arxiu Nacional dels Estats Units / Wikimedia Commons

A Alemanya, els nord-americans es van prendre seriosament la desnazificació. Després de la guerra encara hi havia 8 milions de nazis a Alemanya, i Lucius Clay, comandant en cap de la zona nord-americana, va arribar a afirmar que el seu problema administratiu més gros era trobar alemanys competents que no haguessin estat afiliats o relacionats d’alguna manera amb el règim. No exagerava: a Bonn, 102 dels 112 metges eren o havien estat del Partit, a Colònia 18 dels 21 especialistes del departament de depuració d’aigües de la ciutat, i molts més exemples es repetien en l’administració civil, la salut pública, la reconstrucció urbana i la iniciativa empresarial.

Els programes de reeducació
Els britànics i francesos els van copiar i dur a terme amb més o menys entusiasme. Mentre el judici més important de Nuremberg s’emetia dos cops al dia per la ràdio, als civils se’ls obligava a visitar camps de concentració i a veure pel·lícules documentals sobre les atrocitats que s’hi van fer. Els professors van ser acomiadats, les existències de les llibreries renovades i productes com la tinta o el paper de diari van quedar directament sota control aliat. A més, es van realitzar 16 milions de qüestionaris, que van servir per detectar 3,5 milions de casos imputables.

L’efectivitat dels esforços aliats en alguns casos va ser dubtosa
L’escriptor Stephan Hermlin va descriure com en un cinema de Frankfurt, on era obligat assistir a documentals sobre els camps de concentració abans de rebre les cartilles de racionament, la majoria del públic girava la cara. A Baviera, la meitat dels professors van ser acomiadats, però al cap de poc temps van tornar a ser readmesos. A Bonn, un de cada tres funcionaris del Ministeri d’Afers Estrangers era exmembre del Partit. I fins i tot Hans Globke, principal ajudant del canceller Adenauer durant els anys cinquanta, arrossegava haver estat el responsable de la declaració oficial de les Lleis de Nuremberg de Hitler del 1935. Pel que fa a les enquestes, la del 1946 va ser demolidora: un 37% opinava que l’extermini de jueus, polonesos i altres races no àries va ser necessari per a la seguretat dels alemanys.

Subscriu-t'hi

Portada SÀPIENS 207 (juny 2019)

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

Portada SÀPIENS 207 (juny 2019)

65.590! Els consells de guerra franquistes a Catalunya

A partir de la història de l'alcalde republicà de Badalona, Frederic Xifré, reconstruïm l'ambient repressiu que els colpistes van instal·lar al nostre país el 1939

1 any de SÀPIENS per només 19,90€ 19,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Més informació Accepto