Estiu del 1940. L’estadi dels Dodgers de Brooklyn tremolava sota la cridòria dels seus seguidors. El partit estava a punt d’acabar i el seu equip guanyava per una curta diferència l’etern rival, els Yankees de Nova York. Al camp de joc, en una de les bases, es preparava el receptor dels Dodgers, Morris Moe Berg. Hi havia un ambient d’estiu impressionant, era difícil de creure que en aquell moment tot Europa estigués sotmesa sota la bota nazi. Només Anglaterra seguia lluitant per la seva supervivència.

Per a Moe aquell era l’últim partit abans d’incorporar-se al servei militar obligatori que havia imposat el Govern davant la previsió que el país pogués acabar involucrat en la guerra. Moe sabia que no era cap jovenet, tenia 37 anys, i no acabava d’entendre què podia fer algú de la seva edat a l’Exèrcit. No podia imaginar que la seva formació universitària, que incloïa sis idiomes, entre els quals l’alemany, i la seva forma física l’havien posat en el punt de mira dels serveis d’intel·ligència. Molt aviat es veuria implicat en una de les operacions secretes més importants de la Segona Guerra Mundial.

De jugador de beisbol a agent de l’OSS
Uns mesos abans, després que el científic Otto Hahn anunciés que havia descobert la fissió nuclear, l’Exèrcit nazi creava l’U-Projekt amb l’objectiu d’investigar l’ús de l’energia atòmica i la seva aplicació armamentista. Al mateix temps, Albert Einstein advertia que els científics nazis podien ser capaços de desenvolupar una bomba “atòmica” en pocs anys. L’Administració nord-americana, davant la gravetat de l’assumpte, va engegar un programa propi per ser els primers a disposar d’armament atòmic: el projecte Manhattan.

Encara que els científics alemanys partien amb notable avantatge, a partir del 1942 les dificultats de la guerra i els bombardejos aliats impedien la realització de plans estructurats i organitzats. A més hi havia tres projectes diferents de recerca atòmica amb la consegüent dispersió de recursos. Però tot allò era ignorat completament pels dirigents del projecte Manhattan. Creien que Alemanya havia aconseguit un estadi molt avançat en l’aprofitament de l’àtom amb finalitats bèl·liques.

La tardor del 1943 l’Alt Comandament americà va crear l’operació secreta Missió ALSOS, al capdavant de la qual va posar el doctor Samuel Goudsmit i el coronel Boris Pash. Una unitat especial es desplaçaria a les zones d’Europa que anessin sent alliberades pels exèrcits aliats amb la missió de capturar i interrogar científics i analitzar tota la documentació que no hagués estat destruïda.

Amb el centre de comandament situat a Londres, el destacament original d’ALSOS el formaven tretze militars i sis científics, entre els quals hi havia Moe Berg, ja convertit en agent de l’OSS (agència precursora de la CIA). Tots ells ja estaven familiaritzats amb els programes de recerca nuclears alemanys, i van rebre instruccions d’esbrinar quin era l’estat real de les recerques alemanyes i aprofitar qualsevol oportunitat per intentar aturar-les o retardar-les.

Reunió dels membres d'ALSOS el novembre de 1944 

Una confessió inesperada
L’oportunitat es va presentar quan els serveis d’intel·ligència van descobrir que aquell mateix mes un dels millors científics alemanys en el camp nuclear, el doctor Werner Heisenberg, impartiria una conferència a Berna. Ràpidament es va enviar a Suïssa l’agent Moe Berg amb una ordre molt clara: si Heisenberg donava entenent que els nazis podien aconseguir de manera imminent fabricar una bomba atòmica, Berg hauria d’eliminar-lo.

Durant la conferència, res del que el científic va dir demostrava o negava que els nazis poguessin estar a prop d’aconseguir la bomba. Amb tot, però, Moe es va adonar que Heisenberg estava nerviós i va descobrir que a la sala hi havia un home que seguia amb atenció tot el que deia. L’americà va suposar que es tractava d’un agent de la Gestapo. Al final de la conferència, com que no havia pogut esbrinar què sabia realment el científic, Moe va decidir seguir-lo fins al seu hotel amb la intenció d’interceptar-lo en un carreró fosc i solitari per interrogar-lo directament.

Després d’un curt període de temps, el científic, que havia advertit la presència de l’agent americà, es va girar bruscament i li va dir en veu alta que digués als seus amos de la Gestapo que encara no tenia res i que probablement no ho aconseguiria mai. En sentir allò l’agent americà va marxar ràpidament per informar del que, de manera sorprenent, acabava de saber per boca del mateix Heisenberg. Gràcies a aquella increïble situació, els nord-americans podien respirar tranquils. Ara començarien les operacions de recerca per capturar els científics alemanys involucrats en temes nuclears i els seus treballs.

Objectiu: universitats científiques
La primera operació de combat va arribar a finals de maig del 1944. El coronel Pash i un reduït escamot que estava sota les seves ordres, en el qual hi havia Moe Berg, es van afegir a les forces aliades que es dirigien cap a Roma. Objectiu: la Universitat de Ciències. L’operació es va desenvolupar sense incidents i el mateix dia de l’alliberament de la ciutat van poder accedir a l’edifici i interrogar dos científics italians, però ningú no sabia res sobre cap recerca atòmica alemanya.

L’estiu del 1944 els membres d’ALSOS van tornar a l’acció. L’objectiu era el Col·legi de França on el seu millor físic atòmic, Frédéric Joliot, gendre del matrimoni Curie, tenia el seu laboratori. Tampoc ell va ser capaç de donar indicacions sobre una bomba atòmica nazi. Els responsables d’ALSOS van suposar que, com que els principals laboratoris universitaris es trobaven a Estrasburg, era allà on s’haurien concentrat les recerques nuclears.

A finals d’octubre l’Exèrcit americà i la unitat ALSOS van arribar a les portes de la ciutat. Si els alemanys posseïen un reactor atòmic, probablement l’haurien de refredar amb aigua del riu que travessava la ciutat. En cas que fos així, una anàlisi detectaria radioactivitat a l’aigua. Per això en van recollir unes mostres i les van enviar primer a París i després a Washington. El comandant encarregat d’enviar les mostres per analitzar-les als Estats Units va tenir la idea d’adjuntar-hi una ampolla de vi francès amb una nota que deia: “Examineu també això”.

Membres d'ALSOS durant una missió

Radioactivitat al vi
Aquella mateixa nit va arribar un missatge des de Washington que deia: “Aigua negativa. Vi mostra activitat. Envieu-ne més. Urgent!”. A París van riure una estona pensant que els havia agradat el vi. Però l’endemà van començar a arribar més missatges amb la mateixa petició. I és que quan es va rebre el vi en els laboratoris del projecte Manhattan, els seus responsables també el van analitzar i hi van trobar traces insignificants de radioactivitat. Calia comprovar si hi havia un laboratori alemany a la rodalia de la vinya d’on procedia l’ampolla.

Els intents d’explicar que la tramesa havia estat un gest de cortesia no van donar resultat. El Pentàgon va insistir a comprovar-ho, així que Goudsmit va haver d’enviar dos homes a la regió de la Borgonya d’on procedia el vi. Quan hi van arribar i van començar a investigar, els vinicultors francesos van creure que eren els primers representants de cases d’exportació americanes. Així que durant els deu dies següents van rebre tota classe d’atencions. Després de la guerra, un d’ells va dir que aquells havien estat, probablement, els millors dies de la seva vida. Finalment, amb el tot terreny carregat de vi i mostres de terra, van tornar a París. En les anàlisis següents es va descobrir que tot havia estat producte d'un fals positiu.

Mentrestant, Estrasburg havia caigut i els homes d’ALSOS havien ocupat l’Institut de Física de la Universitat. Allà, Goudsmit va trobar documents que mostraven que els alemanys anaven dos anys endarrerits respecte als americans. No només no tenien encara una pila d’urani funcionant, sinó que no hi havia indicis que tinguessin fàbriques per a la producció de plutoni o urani.

Els mateixos documents indicaven que el grup principal de científics treballava a Heildelberg. Dos grups més estaven dedicats a la construcció d’un reactor atòmic: el més avançat era el del doctor Heisenberg, a Berlín. A Goudsmit li preocupava molt que Heisenberg pogués caure en mans soviètiques. No sabia que des de feia uns mesos ja no estava a Berlín. Els bombardejos aeris que castigaven sense parar la capital alemanya l’havien obligat a refugiar-se amb el seu equip a la vila de Hechingen i el preuat reactor s’havia instal·lat al soterrani d’un castell medieval a Haigerloch, on nit i dia vint tècnics treballaven en la construcció d’una pila atòmica.

Personal d’ALSOS i científics anglesos desmantellen instal·lacions atòmiques nazis

El material nuclear, a punt de caure en mans soviètiques
A mitjan març del 1945, ALSOS rebia ordres molt clares: cap dels científics alemanys o el seu material nuclear no havia de caure en mans soviètiques. Tot havia de traslladar-se a territori controlat pels americans o ser destruït seguint l’exemple del complex de recerca d’Oranienburg, a trenta quilòmetres al nord de Berlín, que, quan estava a punt de ser ocupat per les tropes soviètiques, un bombardeig de la força aèria el va arrasar completament. La rivalitat entre russos i americans, que desembocaria en la guerra freda, ja es palpava en l’ambient.

El 17 d’abril, els soldats d’ALSOS ocupaven una fàbrica amagada en una mina de sal prop de Stassfurt, on trobarien 1.100 tones de mineral d’urani i diversos centenars de documents amb referències persistents al petit poble de Hechingen, a poca distància de Stuttgart, on s’ocultaven les instal·lacions atòmiques alemanyes. No obstant això, hi havia un problema: la ciutat era dins de la zona d’ocupació assignada als francesos. La idea que ells obtinguessin informació clau sobre la fissió nuclear i capturessin els principals científics nazis era inacceptable. Hi havia informació d’intel·ligència que assegurava que molts francesos en llocs clau eren comunistes. No podien arriscar-se de cap manera que tot acabés en mans dels soviètics.

L’Operació Harborage
Els soldats d’ALSOS van rebre instruccions per engegar la seva missió més important: l’Operació Harborage. El coronel Pash tenia ordres d’aturar l’avanç de les tropes franceses que es dirigien a Hechingen i ocupar la ciutat el temps suficient per capturar qualsevol científic alemany i destruir totes les instal·lacions que trobessin. Per ajudar a guanyar temps, des de l’Alt Comandament es va comunicar a les tropes franceses que havien de romandre fora de la zona de Hechingen durant unes hores abans de seguir l’avanç perquè tot el lloc seria sotmès a un bombardeig de l’artilleria nord-americana per eliminar qualsevol resistència dels alemanys.

El matí del 24 d’abril, mentre les unitats de combat franceses esperaven, el coronel Pash i els seus homes van entrar a la ciutat. Després d’un breu combat amb les poques tropes nazis que custodiaven les instal·lacions, els nord-americans van capturar els científics Wirtz, Weizsäcker i Otto Hahn. Ràpidament van començar a desmantellar les instal·lacions i a carregar el contingut en camions. Abans que els francesos s’adonessin que havien estat enganyats, l’equip ALSOS i les unitats que els havien donat suport, amb els científics nuclears alemanys i tot el material incloent-hi la valuosa pila atòmica, havien tornat a les línies americanes coberts pel foc d’artilleria programat prèviament. El Govern francès no va saber res del que havia passat fins al 1947.

Tot i l’èxit de l’operació, els americans no van trobar rastre de Werner Heisenberg, que havia fugit a l’Alta Baviera amb la seva família. Un equip d’ALSOS l’acabaria capturant en el petit poble d’Urfeld, mentre Berlín queia en mans dels russos. Quatre dies després ja era a la Gran Bretanya el “cervell atòmic” més preuat. Quan la guerra va acabar a Europa, els deu científics atòmics alemanys que els aliats consideraven més destacats ja estaven detinguts. No recobrarien la llibertat fins a començaments del 1946.

Una missió decisiva per guanyar la guerra
Els últims dies de lluita, el ministre de Propaganda, Goebbels, va anunciar al món que Alemanya estava fabricant una “arma sorprenent que els donaria la victòria final”. Els aliats van pensar que era una bravata, però quan la marina americana va capturar un submarí nazi que es dirigia al Japó a mitjan maig del 1945, i en el seu interior van trobar plànols i peces per construir coets i diversos quilos d’urani enriquit altament radioactiu, els responsables del projecte Manhattan van quedar astorats. Per als nazis, però, ja era massa tard.

En anys posteriors nombrosos historiadors i científics qüestionarien aquells arguments tan simplistes. El 2011, es van descobrir 126.000 barrils de residus nuclears enterrats en una mina de sal abandonada prop de Hannover. Aquest fet fa que actualment es qüestioni la veritable extensió del programa atòmic nazi. Sens dubte la Missió ALSOS, malgrat tot el que s’ha publicat fins ara, és una operació molt poc coneguda però que va ser decisiva per guanyar la guerra.

La unitat va ser oficialment dissolta l’octubre del 1945. En aquell moment eren 28 oficials, 43 soldats, 19 científics, 5 funcionaris i 19 agents de l'OSS; entre ells, Moe Berg. No es coneix cap informe que indiqui el nombre de baixes que va patir la Missió ALSOS. De fet, dels més de 55.000 documents desclassificats fins avui, pocs expliquen les accions portades a terme per aquells “homes atòmics”. Possiblement no en sabrem mai tota la història.