Va estirar el fil d'una entrevista rutinària i, sense saber-ho, va descobrir la veritable història de Jan Buyse, un nazi belga fugitiu que als anys seixanta es va instal·lar al poblet encimbellat de Siurana (Priorat) protegit pel franquisme. Aquesta història —que al principi tenia molt de llegenda— ha sortit a la llum gràcies a l'olfacte afinat i la curiositat insaciable del periodista prioratí Toni Orensanz. El resultat és ‘El nazi de Siurana' (Ara Llibres), el darrer treball d'Orensanz, que des de fa poques setmanes es troba a les llibreries.

‘El nazi de Siurana' parteix d'una microhistòria —el passat fosc del nazi Jan Buyse— per acabar parlant del passat traumàtic de la història d'Europa de la primera meitat del segle XX.
El tema del llibre gira entorn d'un concepte: la dificultat per passar pàgina de la història. Quan la història és fosca, quan la història és el nazisme, el feixisme o la repressió franquista, no resulta gens fàcil, ja sigui a nivell individual o col·lectiu.

En el llibre treus a la llum el passat negre de Jan Buyse i també de la seva esposa. Quan inicies la investigació ell ja és mort i ella és una àvia nonagenària. Li va generar dubtes ètics indagar en la vida d'aquests dos personatges?
Imagina't que tens noranta anys i un senyor periodista et truca a la porta. Jo vaig pensar: "Pobra dona, què li estic preguntant? Tants anys després, tinc dret a posar-me en la seva vida?". El dilema hi va ser, de dubtes en vaig tenir, però també tenia molt clar que reconstruir la història concreta de Jan Buyse podia ajudar a entendre la dimensió del fenomen del nazisme més enllà de les teories abstractes. Massa sovint pensem que el nazisme o el franquisme són abstraccions, però en realitat són situacions socials concretes molt més complexes, en les quals juguen un paper clar els col·laboradors de tot tipus, des de generals fins a persones que són a peu de carrer.

La investigació no va ser fàcil, des del primer moment vostè intuïa que Anita Salden, l'esposa de Jan Buyse, mentia i li amagava part de la història.
El relat inventat, la mentida, forma part d'aquesta dificultat per assumir el passat. En situacions límit acabes fent un relat que és de pura supervivència. En el fons, en major o menor mesura, tots mentim sobre el nostre passat, perquè sempre hi ha algun moment de la vida del qual no ens sentim orgullosos. I si a sobre has estat col·laboracionista nazi, doncs la situació es complica. La gràcia és que com a periodista la mentida també la pots incorporar explícitament en el relat del llibre. L'historiador, del relat de mentida, no en fa res; en canvi, per a mi forma part del que vull explicar. L'evidència d'una font que t'està mentint forma part del que intento analitzar.

Historiador i periodista coincideixen en la voluntat d'esbrinar uns fets.
Jo diria que més que esbrinar uns fets, és obligació del periodista i de l'historiador intentar entendre per què passen les coses. A mi no m'interessa tant el passat en si, sinó com el passat —el nazisme, en aquest llibre— continua sent un patata calenta, encara que sembli que l'hem oblidat, que ha quedat enrere i que ens afecta poc. M'interessa el passat que no acaba de passar, el passat que d'una manera o altra sempre s'acaba fent present.