‘L'hospital dels pobres' és el nou llibre de Tània Juste, l'escriptora d'‘Els anys robats' i ‘A flor de pell'. En aquesta ocasió, la historiadora ens trasllada a la darreria del segle XIX per acostar-nos a la construcció de l'Hospital de Sant Pau i la Santa Creu de Barcelona, un reflex de l'intens auge cultural del moment.

Com s'explica la inquietud intel·lectual del tombant del segle XX?
El segle XIX és el de les plagues, de grans epidèmies com el còlera o el tifus, que vénen donades per les condicions d'insalubritat. També és el segle de la gran diferenciació de classes, n'hi ha una molt rica i una molt pobra, amb una qualitat de vida extremament diferent. Per tant, cal resoldre aquesta desigualtat i suplir les mancances dels més necessitats de la societat. Quan arriben els darrers anys d'aquest període, hi ha un replantejament de tot: enfront de la decadència encarem el nou segle com un símbol del futur. A Barcelona, la població s'ha expandit molt, i també ho han fet els serveis per als ciutadans, com l'assistència hospitalària, que era molt minsa. Volem entrar al nou segle de manera moderna i actualitzada. Per això la necessitat de construir un nou hospital per als pobres de la ciutat, que es van quadruplicar.

Per quin motiu l'Hospital de Sant Pau i la Santa Creu simbolitza aquesta curiositat intel·lectual?
Perquè representa una nova fita, tant a nivell científic i mèdic com artístic. Partia de l'Hospital de la Santa Creu, construït al segle XV i que avui coneixem com la Biblioteca de Catalunya. És on anaven tots els pobres, els leprosos, els bojos i els orfes. A finals del segle XIX estava totalment saturat, i, aleshores, un banquer català que vivia a París, Pau Gil, va morir i va deixar tota la seva herència per construir un centre per als més desafavorits a Barcelona. Això va donar la possibilitat de modernitzar la ciutat pel que fa a la qüestió sanitària, i es va donar feina als millors arquitectes, científics i artistes per situar-la al nivell de les capitals europees més destacades.

Per què va decidir investigar aquest hospital?
Perquè té molt esperit, l'esperit de la ciutat. Jo tenia la idea de fer una novel·la en el context d'un hospital, i quan vaig començar a investigar la història de Sant Pau em vaig adonar que hi havia material per a vint relats. Disposa d'un dels arxius mèdics més importants d'Europa, que data del segle XV, on vaig passar un any investigant.

Quins avantatges té explicar els grans fets del passat a través d'històries inventades i particulars?
La ficció permet acostar els grans capítols de la història d'una manera amable, apropant-nos als personatges i humanitzant-los, imaginant millor els escenaris... Quan parlem de cinema, veurem un documental de la Segona Guerra Mundial si hi estem molt interessats, però a través d'una pel·lícula tots ho podem entendre millor, perquè ens posem en la pell dels protagonistes i en el context. És molt important descriure la quotidianitat de la vida en moments que no hem viscut; a principis de segle no actuaríem ni vestiríem igual, no menjaríem el mateix, i tampoc tindríem les mateixes possibilitats.

Com aconsegueix fer confluir la realitat històrica amb aquestes ficcions?
Dedueixo com devia afectar als meus personatges aquells episodis. Creo persones imaginades, els dono un perfil i defineixo com pensen i senten, però hi ha un moment en què comencen a caminar sols, ja saps què diran, què pensaran i com reaccionaran: es fan la seva pròpia historia. Per tant, he d'imaginar com aquell ésser creat resol a la seva manera les seves lluites.

La protagonista és una infermera amb un rol allunyat de les professions atribuïdes tradicionalment a les dones. Encarna una excepció de l'època o era una actitud cada cop més estesa?
Hi havia poques dones que s'atrevien a fer aquest pas. La majoria vivien segons les normes establertes per la seva condició de classe, i poques pioneres decidien donar un gir a la seva vida i saltar-se tot allò que estava previst per a elles. A principis de segle, per una banda les dones de classe treballadora tenien un ofici per pura necessitat, per guanyar diners i mantenir la família, no per realització personal. En canvi, que una noia de classe alta desitgés tirar endavant en una professió que es considerava masculina, en lloc de tenir plans centrats en matrimoni i fills, era una excepció. Aquestes pioneres ho havien de tenir molt clar: sabien que calia passar per una sèrie d'impediments, com l'oposició familiar.

També parla de persones reals.
M'he divertit molt fent el llibre perquè m'ha agradat relacionar els personatges que vaig crear amb grans figures històriques del moment. En aquesta època hi ha metges, artistes i polítics de primera línia molt coneguts per tothom, com els doctors Torres i Pujal o Trueta, Francesc Macià, quan torna de l'exili, un jove Josep Tarradellas, o Pau Gargallo i Eusebi Arnau.

De tots ells, en una entrevista comentava que era molt dur distanciar-se'n.
Sí, és un sentiment de pèrdua terrible. De tant en tant vaig tornant als personatges perquè en el procés d'escriptura te'ls fas molt teus, t'hi relaciones com si fossin parents. Quan acabes el llibre, gràcies als lectors tots aquests personatges retornen a tu. Et fan comentaris i t'ajuden a completar-los perquè cada un els viu d'una manera diferent i els dóna un color.

Podem esperar aviat nous personatges en un altre moment històric?
M'apassiona tot el que és el tombant de segle i el segle XX, així que hi trobo històries a cada any o dècada. Seguiré amb el que faig amb diferents d'aquests capítols, i tinc dos projectes al cap encara incipients. Així que, ara com ara, només puc dir que s'ambientaran al segle XX.


Tània Juste és la protagonista de la secció 'Parla l'escriptor' del número 152 de SÀPIENS.