El 1981, el cos d’oficials era majoritàriament franquista, amb tots els generals veterans de la Guerra Civil. Hi havia contínues conspiracions dels nombrosos comandaments intermedis d’ideologia ultra, que menyspreaven el rei, només llegien premsa d’extrema dreta, es relacionaven amb gent que tenia les seves idees, acusaven el govern de debilitat i odiaven especialment el ministre de Defensa, Gutiérrez Mellado, un general acovardit i sense prestigi militar, considerant traïdors els pocs que el secundaven. Els generals respectaven el rei perquè l’havia designat Franco. Ara bé, el veritable poder militar es concentrava en els capitans generals i en el comandament de la Divisió Cuirassada Brunete, que podia dominar Madrid.

El cop d’Estat es va preparar sense necessitat de trama civil, ja que tenia el suport implícit de la poderosa classe franquista. Quan es va conèixer als quarters l’acció de Tejero, es va creure que la qüestió estava decidida i els ultres van presumir que, finalment, desapareixeria l’odiada “Prostitución” que havia eliminat l’Estat franquista. A Jaime Milans del Bosch, l’únic capità general que es va decidir a passar a l’acció i va treure els tancs als carrers de València, el van seguir les seves unitats amb entusiasme. Mentrestant, a Madrid, també van començar a sortir forces de la Brunete, fins que Juste, el seu general, va saber que el rei no ho autoritzava i les va fer tornar. Mentrestant, els capitans generals esperaven a veure qui guanyava, la incertesa s’estenia perquè no arribaven ordres als quarters i, en alguns, preparant ja el terreny, s’arrestava oficials demòcrates. Tot va estar en l’aire fins que el rei va aparèixer a la televisió condemnant el cop.

Els ultres desautoritzats ja no van poder arrossegar els acomodaticis generals i Milans del Bosch va quedar aïllat. Si el rei hagués dit el contrari, tot l’Exèrcit hauria secundat el 'pronuciamiento'.

Gabriel Cardona és exmilitar i professor d'Història Contemporània. Va assessorar un reportatge sobre el 23-F publicat al número 100 del SÀPIENS.

L’any 1993 José Luis de Vilallonga, marquès de Castellbell, publicava una biografia autoritzada, a base d’entrevistes, de Joan Carles I. El general Sabino Fernández Campo, secretari de la Casa Reial, va haver de passar el ribot a l’edició espanyola respecte a la francesa, en la qual el rei es preguntava en veu alta per què els militars colpistes no l’havien aïllat de l’exterior, no havien controlat les comunicacions de la Zarzuela o, fins i tot, no l’havien arrestat. La resposta és ben simple: perquè el cop de timó no es feia contra el rei, ans al contrari, sinó per salvar la corona. Des de feia mesos, el general Alfonso Armada, antic preceptor del príncep, havia estat teixint les complicitats militars, polítiques i civils, per fer un cop de timó seguint el model De Gaulle o bé, més recentment, dels militars turcs. Quan el 22 de gener del 1981 el president del govern Adolfo Suárez es va assabentar que el rei Joan Carles havia decidit nomenar Armada segon cap de l’Estat Major de l’Exèrcit, va posar el crit al cel i va protagonitzar una forta discussió amb el monarca. Pocs dies després, Suárez presentava la dimissió. El periodista Emilio Romero anunciava a les pàgines del diari 'ABC' la “solución Armada”.

Costa pensar que el rei no sabés res dels tripijocs que duia entre mans Armada, sobretot, quan ambdós van protagonitzar un sopar íntim a la residència del rei a Vaquèira, el 6 de febrer del 1981, mentre la reina havia tocat el dos urgentment a Madrid davant l’agonia de la seva mare, la reina Frederica. Un sol comentari o gest de desaprovació del rei hauria estat suficient per frenar la iniciativa d’Armada. Ras i curt: va ser el tinent coronel Antonio Tejero, partidari d’una junta militar tipus xilena, més que no pas el rei, qui va avortar el cop de timó “constitucional” encapçalat pel general Armada.

Andreu Mayayo és catedràtic d'Història Contemporània i assessor habitual de la revista SÀPIENS