Història medieval

Botticelli i el regne de la primavera

El quadre del pintor italià és un dels que millor representa l’ideal de bellesa i la inspiració clàssica propis del Renaixement

Joan Morales
15 de maig de 2018
'La Primavera', de Sandro Botticelli, es troba a la Galleria degli Uffizi de Florència (Itàlia)
'La Primavera', de Sandro Botticelli, es troba a la Galleria degli Uffizi de Florència (Itàlia) Wikimedia Commons

Cap al 1400, a Florència es va produir una revolució en l’art. El període que començava, conegut amb el nom de Renaixement -i més concretament en el cas que comentem ‘Quattrocento’-, va adoptar el llenguatge clàssic tant en l’arquitectura com en l’escultura i la pintura, amb una lògica actualització. És a dir, va tornar a mirar el món des d’un punt de vista humà, antropocèntric, deixant enrere el teocentrisme medieval. No és que abandonés la temàtica religiosa, però hi va donar unes pinzellades de mitologia i de cultura clàssica.

La major innovació del Renaixement, no obstant això, va ser la introducció de la perspectiva en totes les disciplines, donant pas als jocs amb la llum i les ombres. Precisament, en aquesta època, els artistes van ser altament reconeguts i les seves activitats, considerades una ciència que necessitava grans coneixements tècnics. Els nomes més importants d’aquesta primera etapa del Renaixement van ser Brunelleschi i Ghiberti en arquitectura, Donatello i Verrocchio en escultura i Masaccio, Uccello, Fra Angelico i Botticelli en pintura. Genis que no haurien pogut desenvolupar les seves habilitats sense la burgesia adinerada i culta que practicava el mecenatge a fi d’enaltir el seu prestigi.

Bellesa ideal

‘La Primavera’, de Sandro Botticelli (nom amb què va ser conegut Alessandro di Mariano Filipepi), és una de les obres pictòriques que més i millor representen l’ideal renaixentista, que cercava la bellesa per damunt de tot a partir d’una forma i una iconografia classicistes. D’alguna manera, és una metàfora de la Florència elegant i somiadora de la cort dels Mèdici. I és que els personatges se situen en un paisatge de tarongers, arbres tradicionalment relacionats amb aquesta finalitat toscana.

El quadre té l’origen en un mite de la Grècia antiga i Roma. Al centre de la composició, hi tenim Venus; al darrere, la clariana del bosc recorda la forma d’una aurèola que apunta, a més, cap a Cupido, el seu fill, que mentre vola amb els ulls tapats (l’amor és cec) es disposa a llançar una sageta d’amor a una de les Tres Gràcies. A l’esquerra, Mercuri, el guardià del jardí, dirigeix el caduceu cap al cel per dispersar els núvols. I finalment, a la dreta, l’escena més enigmàtica. La nimfa Cloris exhala flors en respirar i suscita la passió de Zèfir, déu del vent. Penedit de forçar-la, el déu la transforma en Flora -que somriu a l’espectador- i li dóna un preciós jardí on regnarà per sempre la primavera. Es tracta, doncs, d'una obra impregnada de cultura humanística i neoplatònica.

Subscriu-t'hi

Portada del número 199 del SÀPIENS (octubre 2018)

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

Portada del número 199 del SÀPIENS (octubre 2018)

Pompeu Fabra, l'home del tramvia

La vida del pare del català modern té diverses facetes desconegudes. L'homenatgem quan es compleixen 150 anys del seu naixement

1 any de SÀPIENS + l'Atles Català DE REGAL per 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Més informació Accepto