Història medieval

Botticelli i el regne de la primavera

El quadre del pintor italià és un dels que millor representa l’ideal de bellesa i la inspiració clàssica propis del Renaixement

Joan Morales
15 de maig de 2018
'La Primavera', de Sandro Botticelli, es troba a la Galleria degli Uffizi de Florència (Itàlia)
'La Primavera', de Sandro Botticelli, es troba a la Galleria degli Uffizi de Florència (Itàlia)Wikimedia Commons

Cap al 1400, a Florència es va produir una revolució en l’art. El període que començava, conegut amb el nom de Renaixement -i més concretament en el cas que comentem ‘Quattrocento’-, va adoptar el llenguatge clàssic tant en l’arquitectura com en l’escultura i la pintura, amb una lògica actualització. És a dir, va tornar a mirar el món des d’un punt de vista humà, antropocèntric, deixant enrere el teocentrisme medieval. No és que abandonés la temàtica religiosa, però hi va donar unes pinzellades de mitologia i de cultura clàssica.

La major innovació del Renaixement, no obstant això, va ser la introducció de la perspectiva en totes les disciplines, donant pas als jocs amb la llum i les ombres. Precisament, en aquesta època, els artistes van ser altament reconeguts i les seves activitats, considerades una ciència que necessitava grans coneixements tècnics. Els nomes més importants d’aquesta primera etapa del Renaixement van ser Brunelleschi i Ghiberti en arquitectura, Donatello i Verrocchio en escultura i Masaccio, Uccello, Fra Angelico i Botticelli en pintura. Genis que no haurien pogut desenvolupar les seves habilitats sense la burgesia adinerada i culta que practicava el mecenatge a fi d’enaltir el seu prestigi.

Bellesa ideal

‘La Primavera’, de Sandro Botticelli (nom amb què va ser conegut Alessandro di Mariano Filipepi), és una de les obres pictòriques que més i millor representen l’ideal renaixentista, que cercava la bellesa per damunt de tot a partir d’una forma i una iconografia classicistes. D’alguna manera, és una metàfora de la Florència elegant i somiadora de la cort dels Mèdici. I és que els personatges se situen en un paisatge de tarongers, arbres tradicionalment relacionats amb aquesta finalitat toscana.

El quadre té l’origen en un mite de la Grècia antiga i Roma. Al centre de la composició, hi tenim Venus; al darrere, la clariana del bosc recorda la forma d’una aurèola que apunta, a més, cap a Cupido, el seu fill, que mentre vola amb els ulls tapats (l’amor és cec) es disposa a llançar una sageta d’amor a una de les Tres Gràcies. A l’esquerra, Mercuri, el guardià del jardí, dirigeix el caduceu cap al cel per dispersar els núvols. I finalment, a la dreta, l’escena més enigmàtica. La nimfa Cloris exhala flors en respirar i suscita la passió de Zèfir, déu del vent. Penedit de forçar-la, el déu la transforma en Flora -que somriu a l’espectador- i li dóna un preciós jardí on regnarà per sempre la primavera. Es tracta, doncs, d'una obra impregnada de cultura humanística i neoplatònica.

Subscriu-t'hi

sapiens 197 agost

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

sapiens 197 agost

Els Cardona: els senyors de la sal

La història d'una família clau per entendre la Catalunya medieval

1 any de SÀPIENS + l'Atles Català DE REGAL per 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Més informació Accepto