Història medieval

El veritable 'Codi Da Vinci'

Descobrim què amaguen els quaderns ignorats de Leonardo

Clàudia Pujol (text), José Enrique Ruiz-Domènec (assessorament)
2 de maig de 2017

En temps de pau, podia pintar obres d'art formidables; en temps de guerra, era capaç de desenvolupar plans per solucionar qualsevol problema militar. El geni toscà va dissenyar molts enginys hidràulics, mecànics, matemàtics, arquitectònics o òptics que s'inventarien o es reinventarien uns quants segles més tard. Quan morí l'artista, el col·leccionista Pompeo Leoni va recopilar les mil i una patents leonardines en un lligall: el 'Còdex Atlàntic'.

Nàpols (Itàlia): Un home estirat sota un automòbil acciona la manovella del gat mecànic per canviar el pneumàtic rebentat. Alvèrnia (Occitània): Un esportista revisa la seva bicicleta abans d'emprendre la sortida contrarellotge del Puèi Domat. Zagreb (Croàcia): Una nena amb una gorra de cop fa giravoltes al voltant d'ella mateixa. Roses (Catalunya): Un bussejador s'emboteix dins d'un escafandre i es disposa a iniciar-se en la pesca submarina. Hamburg (Alemanya): un treballador de les drassanes aixeca un pesat carregament amb la grua giratòria. Meknès (Marroc): un helicòpter trasllada els ferits fins a l'hospital de Casablanca. Bàsora (Iraq): uns tancs descansen als afores de la ciutat a l'espera de l'ordre d'atac...

Us preguntareu, amb raó, com casen el gat mecànic amb la bicicleta, la gorra de cop, l'escafandre, la grua, l'helicòpter o el tanc. Tots aquests invents, tan familiars arreu actualment, van ser dissenyats fa cinc segles per una ment analítica, metòdica i amb una gran capacitat d'anticipació; una ment que estava decidida a quadrar el triangle, a conèixer les dimensions del Sol o a trobar l'ànima humana. Malauradament, bona part dels dibuixos i les anotacions científiques de Leonardo que conformen el 'Còdex Atlàntic' han romàs ocultes durant segles a la Biblioteca Ambrosiana de Milà. Ja ho va dir l'escriptor rus Dimitri Merezhkovski: "Leonardo va ser un home que es va despertar massa aviat, quan tot era obscur i tot dormia".

1 El geni escriu un currículum
Baptisme de Crist, oli sobre fusta de Verrocchio, en què Leonardo pintà sobretot l'àngel de l'esquerra -  Wikimedia Commons
Baptisme de Crist, oli sobre fusta de Verrocchio, en què Leonardo pintà sobretot l'àngel de l'esquerra - Wikimedia Commons

Es va despertar el 15 d'abril del 1452 a Vinci, un poblet de la ribera del riu Arno, entre Florència i Pisa. Els seus progenitors eren un notari i una dona de classe baixa, fet pel qual no es van casar. El seu pare va tenir l'encert d'enviar-lo amb només disset anys d'aprenent al taller d'Andrea Verrocchio. Si en algun lloc es podia palpar l'esperit del Renaixement era en aquell polivalent obrador florentí. Pintures, escultures, orfebreria, instruments musicals, projectes arquitectònics... majoritàriament encarregats pels mecenes Lorenzo de Mèdici. Anys més tard, Leonardo aplicaria els múltiples coneixements adquirits en els seus invents.

L'objectiu del jove toscà, quan va sortir del taller de Verrocchio per posar-se a treballar autònomament, i en veure que els Mèdici no li confiaven cap projecte, va ser guanyar-se un lloc a la cort milanesa de Ludovico Sforza, 'el Moro'. I va fer el que faria qualsevol per donar-se a conèixer: escriure una carta, a tall de currículum, ressaltant les seves habilitats artístiques i oferint-li els seus invents militars: "[...] Tinc un model de pont lleuger, però resistent, molt fàcil de transportar. En tinc d'altres, de sòlids, que resisteixen el foc. [...] Durant un setge sé com assecar l'aigua dels fossats i com construir passos coberts, escales d'assalt. [...] També conec mètodes per destruir qualsevol fortalesa, encara que sigui de pedra. [...] Disposo de models de morter, fàcils de transportar, que permeten llançar una pluja de pedres. [...] Si la batalla ha de lliurar-se a la mar, disposo de màquines per a l'atac i la defensa, i embarcacions que resisteixen les canonades més intenses [...] Sé com utilitzar túnels subterranis, excavar sense fer soroll. [...] Puc construir vehicles invulnerables que penetraran en les files de l'enemic i destruiran les tropes més poderoses [...] En cas necessari, fabricaré aparells llançaflames [...] Allà on el bombardeig no sigui eficaç, hi puc construir catapultes".

Tot i que Leonardo, presumiblement, abominava la guerra, intuïa que proclamar-se dissenyador d'armament en el Milà del 1476 era la millor manera de reclamar l'atenció. Encara que tingués molta més experiència en pintura.

2 Dissenyador d'armament
El mazzocchio de Leonardo -  Wikimedia Commons
El mazzocchio de Leonardo - Wikimedia Commons

No es té constància de si la carta -que denotava una gran confiança en l'aplicació militar de les seves aptituds- va ser enviada al duc de Milà. Però, en qualsevol cas, 'el Moro' no va trigar a convertir-se en el seu mecenes. Tant li encarregava que pintés una tela ('La Mare de Déu de les Roques', 'La Dama de l'ermini' o 'el Sant Sopar'), com que projectés un edifici. De fet, Leonardo va ser un dels assessors en la construcció de la catedral de Milà. S'argüeix que si no li van oferir un paper més rellevant va ser perquè el seu concepte arquitectònic era polèmic. Leonardo, com Vitruvi segles abans, sostenia que l'arquitectura i l'anatomia estaven íntimament relacionades. Per ambdós, l'absis d'un edifici representava el cap humà, les arestes n'eren les costelles, i els creuers, els braços.

En els quaderns de notes d'aquells anys, i al costat dels contraforts, les torres i els alçats, hi apareixen dibuixos de bateries de canons, instruments per llançar oli roent sobre l'enemic, escuts 'menjaespases' o fortaleses amb cambres ocultes. Leonardo també va dissenyar una espècie de tanc, cobert amb una estructura en forma de closca de tortuga, que podia desplaçar-se sobre rodes i que estava equipat amb una bateria circular de canons que sobresortien. Mirat en ulls actuals, més que un tanc, es diria que el toscà va dibuixar un ovni.

De tots els esbossos que apareixen en els manuscrits leonardians, el que requereix més esforç interpretatiu és el 'mazzocchio', un poliedre de 256 cares, 256 vèrtexs i 512 arestes. Té una forma aproximadament cilíndrica i era molt útil al camp de batalla. Alguns soldats s'ho col·locaven al cap com a barret perquè sabien que qualsevol impacte que rebessin al 'mazzocchhio', per brusc que fos, no els requeriria cirurgia. No sabem si eren del tot conscients que, en realitat, allò que duien el cap era un problema matemàtic de suma zero: la força d'un cop es distribuïa de tal manera que s'anul·lava.

Aquesta providencial gorra de cop apareix també en nombroses pintures de Pablo Uccello. I és que Leonardo no va ser original en tot. Per als seus projectes, bona part dels quals no es van arribar a construir, es basava en fonts de l'antiguitat, medievals i en els avenços culturals de l'època. També es té constància que el toscà estava tan obsessionat en que no li robessin les idees, que escrivia les notes amb la mà esquerra i per poder ser llegides a través d'un mirall. No es pot descartar pensar que si no hagués experimentat la paranoia del plagi, els seus quaderns haguessin estat de domini públic molt abans.

La reeixida col·laboració entre Leonardo i Ludovico Sforza es va tòrcer amb la caiguda d'aquest darrer el 1499. Sense el seu mecenes, va decidir instal·lar-se una temporada a Venècia. És possible que, a la ciutat dels canals, Leonardo hi veiés la mar per primera vegada.

3 El domini de l'aigua
Dibuix d'una ballesta extret del Còdex Atlantico de Leonardo -  Wikimedia Commons
Dibuix d'una ballesta extret del Còdex Atlantico de Leonardo - Wikimedia Commons

Sigui com vulgui, no va tenir gaire temps per immortalitzar en una tela la placidesa de l'indret. Les tropes del soldà turc Bajazet II eren a les portes de la ciutat i les autoritats venecianes van demanar consell al savi, aleshores ja conegut per l'elit italiana. Leonardo va recomanar-los la construcció d'una presa mòbil, que desviés el curs del riu i permetés concentrar una enorme quantitat d'aigua. Si els turcs es decidien a atacar, sols els caldria obrir les comportes i l'aigua els arrossegaria. Una altra idea que va proposar fou vestir amb uns escafandres un grup de venecians i fer-los desplaçar pel fons de la mar armats amb un ganivet, fins arribar sota les naus turques i perforar-ne els cascs.

Leonardo no va ser el primer a estudiar la possibilitat de l'home de caminar per sota de l'aigua, però sí que va donar un aspecte quasi definitiu al vestit de busseig. En els seus gràfics es distingeixen un escafandre de cuir impermeable, dotat d'un sistema de respiració format per tubs en forma de canya, amb un recorregut d'anada i un de tornada per a l'aire. Per facilitar el desplaçament, va concebre l'ús de guants palmats, similars a les potes de les aus aquàtiques. Uns guants que, actualment, s'acoblen als peus.

Al costat d'aquests esbossos, en els milers de pàgines del 'Còdex Atlàntic', també hi apareixen dibuixos de flotadors, de grues giratòries, de dragues i d'instruments per elevar l'aigua partint del cargol d'Arquimedes: una espiral estriada que fa que l'aigua torni a caure impulsada per la gravetat a mesura que el mecanisme l'eleva. Igualment va perfeccionar el moviment de les embarcacions, dissenyant cascs que emulessin la forma dels peixos.

4 El somni de volar
Projecte de màquina per volar -  Wikimedia Commons
Projecte de màquina per volar - Wikimedia Commons

En un moment en què Leonardo estava obsessionat a dominar l'aigua, Cèsar Borja el va contractar com a enginyer general, fet que el va obligar a tornar a Florència. L'aleshores ministre de la Guerra dels Borja, Nicolau Maquiavel, va encarregar-li la redacció del projecte de desviament del riu Arno amb la idea de privar els pisencs de l'accés des de la mar de Ligúria al golf de Gènova. Com que el desviament d'un riu reclamava un intens treball d'excavació, Leonardo va resoldre-ho dissenyant unes quantes màquines que en facilitessin la tasca. Però el més sorprenent del cas no és que ideés un prototip d'excavadora, sinó que descrivís un passadís industrial a la ribera de l'Arno, que unia Florència i Pisa, i hi ubiqués un seguit de tallers que produïssin paper, seda o ceràmica, bo i aprofitant l'energia hidràulica. Encara faltaven tres segles per a la Revolució Industrial!

La màquina que no va aconseguir construir, tot i els múltiples intents, va ser un ocell gegantí amb el qual pogués volar. Va dedicar moltes hores a estudiar el cos de les aus i els mecanismes que els permeten elevar-se i desplaçar-se per l'aire. Per una banda, hi estava inclinat per la seva innata voluntat de desvelar tots els secrets de l'univers i, de l'altra, va deixar escrit que hi estava predestinat arran d'un incident succeït en la infantesa, quan un ocell va estavellar-se-li a la cara quan encara era dins del bressol.

Els esforços, però, no van ser del tot inútils. El somni de Leonardo del vol humà va servir per aportar interessants idees en el camp de l'aerodinàmica. En els seus quaderns s'han trobat des del dibuix d'un semiornitòpter -un tipus de planador- fins a un projecte de paracaigudes. Amb tot, el descobriment de nous materials i els estudis sobre la regulació de la frenada de la caiguda, han aportat solucions força més segures en la delicada fase de l'aterratge dels paracaigudistes.

El millor exemple, però, de la capacitat de Leonardo d'expressar els seus invents gràficament i acompanyar-los d'un text literari es veu en el cargol aeri, considerat com l'estudi més antic d'un helicòpter. Es tracta d'un cargol sense fi unit amb un pern sobre un eix de rotació que s'enlaira si es fa girar amb prou rapidesa. Com va definir ell mateix: "Si el cargol aconsegueix enroscar-se a l'aire, podrà volar".

No és gens estrany que aquest polifacètic enginy se'l disputessin en diverses corts. En els últims anys de la seva vida, va decidir posar-se al servei de Francesc I de França i es va traslladar a viure a Le Clos-Lucé. El jove monarca sentia una autèntica fascinació pel savi 'par excellence', que es va convertir en el seu guia intel·lectual. Pel castell d'Amboise era freqüent veure'ls junts debatent determinades qüestions. Hi ha qui afirma que s'assemblaven a Artur i Merlí. No és una comparació a l'atzar, tenint en compte la bona planta del primer i les esplèndides barbes del segon, si ens atenim al seu propi autoretrat.

De mecenes en mecenes, Leonardo va tenir la possibilitat d'experimentar tot el que va voler, sense reprimir-se per la tradició ni limitar-se per la tècnica. És clar que, també, va tenir el luxe de viure en una època lliure dels excessos del fervor religiós. Ni Copèrnic ni Galileu, per citar alguns dels científics que el van succeir, no van tenir tanta sort.

(Aquest reportatge es va publicar a la revista SÀPIENS, núm. 56, el juny del 2007)

Subscriu-t'hi

Portada del número 205 del SÀPIENS (abril 2019)

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

Portada del número 205 del SÀPIENS (abril 2019)

14 d'abril de 1931: la proclamació de la República des de dins

Entrem a l'ajuntament de Barcelona per descobrir com es va viure un dia històric

1 any de SÀPIENS per només 19,90€ 19,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Més informació Accepto