Quan el papa Urbà II va reunir a la ciutat francesa de Clarmont d’Alvèrnia, el novembre del 1095, una multitud de fidels per exposar-los que calia anar a alliberar els territoris cristians ocupats pels musulmans, va deixar clar que la iniciativa era dur a terme una 'Peregrinatio Armata', cosa que significa que, malgrat l’ambigüitat d’un terme que duia implícita una clara intenció militar, l’acte es definia sobretot com un ‘pelegrinatge’ fonamentat en motius devocionals, espirituals i de fe.

És més que probable que Urbà II pensés que, amb la conquesta de Jerusalem, es faria efectiva l’hegemonia de l’Església d’Occident a Terra Santa. Però aquells que van respondre a la seva crida, tant l’elit militar com el poble, tenien la idea que anaven realment a alliberar la Jerusalem terrestre, aquella que Sant Agustí havia convertit en el reflex del regne dels cels. Òbviament, l’expedició no va estar motivada únicament per qüestions de fe: el reconeixement social, els guanys econòmics i també la necessitat d’una expansió territorial, entre d’altres, es van unir a la promesa de remissió dels pecats que havia fet el pontífex.

La resta de 'croades' que es van desenvolupar fins a les acaballes del segle XIII ja no van tenir, potser, la fe com a element fonamental. La pèrdua de Jerusalem el 1187 i seguidament d’altres territoris cristians (el darrer, Sant Joan d’Acre el 1291), i els successius violents intents per recuperar-los, amb la notable participació de reis tan rellevants com Ricard Cor de Lleó o Lluís IX de França, evidencien la voluntat de legitimació i promoció dels monarques, i també la transformació de la societat europea, de les seves necessitats espirituals i materials, i de la mateixa Església. I malgrat tot, almenys nominalment, sempre van dur com a estendard la idea de la fe cristiana, partint d’aquella primera intervenció a Terra Santa al final del segle XI.

Almudena Blasco Vallés és professora d’Història Medieval a la Universitat Autònoma de Barcelona.

L’inici de les croades va ser producte d’una qüestió de fe, però ràpidament s’hi van superposar interessos polítics que donarien com a resultat un nou tipus de guerra que es va legitimar al món cristià. La croada és una guerra encomanada per Déu als fidels autoritzada pel papa. Ell mateix identificava l’objectiu de la guerra i oferia a qui hi participés la remissió total de les culpes dels seus pecats i un conjunt de privilegis que es mantenien durant el període de guerra, com la protecció dels béns per part de l’Església, la immunitat processal o l’exempció del pagament d’interessos dels deutes.

Després de l’èxit de la primera croada (1095–1099), que va tenir com a resultat la constitució d’un nou regne cristià a la franja mediterrània del Pròxim Orient, la guerra santa va acabar integrant un llenguatge de violència i de conquestes legítimes que va constituir un nou model de guerra. Aquest model es va utilitzar en tots els conflictes polítics sota la justificació de la fe. La carnisseria de musulmans juntament amb la dels jueus que es va produir pels carrers de Jerusalem durant el mateix 1099, o el saqueig de l’exèrcit dels croats de Constantinoble, la capital dels cristians ortodoxos, el 1204, són alguns dels incidents que es van repetir contínuament i que s’allunyaven de la naturalesa amb la qual la croada s’havia iniciat.

En la croada contra els albigesos (1209–1229) es va utilitzar aquest mateix model de guerra santa que s’havia estès però molt allunyada ja de la qüestió de fe. El resultat final va ser l’expropiació i la supeditació del territori d’Occitània a mans del rei de França i dels senyors feudals del nord de França i la instauració d’un model cristià ortodox que no admetia cap altra interpretació. Un llenguatge, per tant, revestit d’un pretext religiós que res no tenia a veure amb una qüestió de fe.

Sergi Grau Torras és historiador