Catalunya 1714

"Berwick va proposar abandonar el setge el 9 de setembre de 1714"

Entrevistem l'investigador Antoni Muñoz, autor del llibre ‘L'11 de Setembre poble a poble'

Víctor Farradellas
21 de gener de 2016
Antoni Muñoz
Antoni Muñoz

La guerra de Successió va tenir moltes cares. Entre elles, potser una de les menys estudiades ha estat el paper del territori al llarg del conflicte. Més enllà de l'èpica del setge de Barcelona i de la resistència a ultrança, els pobles i viles del rerepaís van permetre amb el seu esforç que la capital pogués aguantar l'escomesa borbònica. Antoni Muñoz ha investigat en multitud d'arxius aquest paper, encara força oblidat, dels pobles durant la guerra, i n'ha recollit les conclusions al llibre "L'11 de Setembre poble a poble" (La Campana).

D'on prové el seu interès per la guerra de Successió?

A l‘Institut Barri Besòs, on jo treballava com a professor de matemàtiques, ens va arribar la proposta del districte de Sant Martí de Provençals de fer un vídeo divulgatiu sobre la història d‘aquesta zona de Barcelona. Jo em vaig encarregar de la recerca històrica, i en arribar a la guerra de Successió vaig trobar una companyia de 75 pagesos de Sant Martí, llavors anomenats 'hortolans', defensant el baluard de Llevant, on l'11 de setembre van morir una part d‘ells. Aquests herois desconeguts em van engrescar a continuar la recerca sobre aquest període cabdal de la història de Catalunya.

Potser el més recordat és la resistència dels barcelonins en el setge que va cloure l'11 de setembre de 1714. La ciutat hauria pogut resistir tant de temps sense la resistència de molts pobles catalans?

Bé, prefereixo, en lloc de parlar de resistència, que de manera implícita porta un desenllaç de desfeta, parlar de defensa dels catalans. A la pregunta que vostè em fa afirmo que no, per la quantitat de tropes dedicades a la repressió dels pobles que no podien participar en el setge de la capital i pel subministrament d'aliments i eines militars que facilitaven els pobles a Barcelona. Sobre la primera causa esmentada podem afirmar que hi havia una munió de cossos volants borbònics per tot el Principat dedicats a la repressió de tots els pobles catalans.

La col·laboració dels veïns d‘aquests pobles amb l‘exèrcit català de l'interior suposava la mort dels seus habitants i la crema del poble. Aquests cossos borbònics dedicats a aquesta tasca no podien participar alhora al setge de Barcelona, i el mariscal Berwick, comandant en cap de les tropes assetjants, disposava de, si fa no fa, vint mil homes menys del total de les tropes. A més a més, aquestes tropes eren majoritàriament espanyoles, llevat del destacament de deu mil homes d'elit francesos comandat pel marquès de Thouy, i tenien moltes dificultats a l'hora de cobrar de la hisenda reial; per tant, havien de rebre el sou de la imposició manada fer per Felip V sobre els pobles. Però com deia el marquès de Valdecañas, comandant de Tarragona durant els primers mesos de 1714, era impossible cobrar dels pobles, perquè en apropar-se les tropes borbòniques els veïns fugien. Llavors, calia cremar la vila, amb la qual cosa no obtenien cap benefici econòmic.

La segona raó era que els barcelonins rebien queviures i armament de tres llocs: el més important era el que venia de Mallorca; el segon, el magatzem concentrat a Sant Iscle de Vallalta, poble cremat els primers dies de setembre de 1714, i el tercer, la Torre del Garraf, ocupada pels borbònics des de les darreries d‘agost del mateix any. Tots dos llocs van aconseguir salvar els seus dipòsits. Sense aquest subministrament periòdic la capital catalana mai no hauria pogut defensar-se.

Destacaria el paper d'algun poble o vila en concret durant la guerra de Successió?

Podria citar Oristà, lloc de la primera derrota del destacament del brigadier Bracamonte, cremat setmanes després, o Prats de Lluçanès, vila que mai van aconseguir ocupar de manera permanent i per això la van cremar dues vegades. El capità general, Pòpuli, explicava així al Borbó la crema d‘aquests dos pobles perpetrada pel duc de Montemar: "Entró en el Llusanés, quemando muchos Lugares de aquel Veguerio, especialmente las Villas de Oristà, y Prats del Llusanés, por haber sido las dos mas principales en el origen de esta rebelión, y por haber sido la ultima el lastimoso teatro de la mas cruel tragedia que ha ejecutado la rebelde perfidia, degollando 700 prisioneros que nos habían hecho en las perdidas antecedentes de Arbucias, Caldas, y Balsarany".

També cal fer esment d‘Arbúcies, Sant Hilari Sacalm i Espinelves que van derrotar dos batallons flamencs fent set-cents cinquanta presoners, que són els esmentats abans. El 2 d‘abril cremen aquests tres pobles mentre els oficials borbònics gaudeixen de l‘espectacle asseguts al turó de Cerdans. Al Maresme, Sant Pol i els pobles dels voltants, ocupats diverses vegades pels borbònics, sempre tornaven a la lluita. Com a mesura d‘escarments van penjar a la plaça de Calella el batlle i el seu gendre. Així ho explicava Matas i Pujol, encarregat de la repressió a la Catalunya interior el 17 d‘agost de 1714: "Hoy he enviado â Calella el Baile de aquella villa y â su yerno, que he condenado a ser ahorcados en ella, por ser el último Teniente de Rebeldes, y el otro por tener comunicación con él".

Per acabar cal citar la quantitat de pobles cremats al Camp de Tarragona, com ara l'Aleixar, l‘Alforja, Marçà, Montblanc, la Guàrdia i Vilaplana. Sobre aquest poble escrivia el marquès de Lede des de Tarragona haver donat ordre de cremar totes les seves cases. Conclouré aquest apartat destacant la victòria del destacament del coronel Antoni Vidal entrant a Falset i ocupant el seu castell el 4 de setembre de 1714, fet que els borbònics no podien explicar que ho haguessin conquerit sense artilleria. Aquest darrer triomf de l‘exèrcit català tindrà com a conseqüència la mort, dies després, del seu coronel per les ferides patides a l‘assalt.


Gravat del setge a Barcelona 


Ara s'estan començant a saber més detalls sobre episodis desconeguts de la guerra de Successió, com el combat d'Arbúcies, per exemple. Ens podria destacar algun fet poc conegut que hagi descobert?


Per exemple, ja sabem que a Barcelona va ploure a bots i barrals del 27 al 30 d'agost, i els dies 3, 4, 5, 6, 8 i 9 de setembre. Les pluges havien ocasionat centenars de morts entre els enemics a les trinxeres, a les paral·leles i, sobretot, a les mines inundades, perquè a dins de cada mina hi podien treballar alhora unes 500 persones. El 9 de setembre, quan encara s'està traient aigua de la tempesta que ha caigut aquest dia, Berwick va convocar un consell de guerra i va proposar abandonar el setge, per les pluges i perquè s'apropava la tardor. Però Verboom aconsegueix convèncer-lo d'esperar uns dies més per veure si les tempestes s'aturen o no. Què hauria passat si Verboom no hagués convençut Berwick? Què hauria passat si l'aigua hagués continuat caient el10 de setembre? No se sap.

Una altre fet no gaire conegut és que a principis d'agost de 1714 els granaders francesos que assetjaven la capital van estar a punt de revoltar-se contra els seus caps, delerosos d'entrar a Barcelona i saquejar-la. Per evitar aquest perill, Berwick va prometre -i va complir- als seus homes posar dues multes sobre els barcelonins: tres milions de rals per pagar la infanteria i la cavalleria, i el conegut com "dret de campanes", que no se sap quant representaria, per pagar l‘artilleria.
Cal remarcar també, com ja he esmentat abans, que bona part de les tropes espanyoles a l‘interior no cobraven res a partir de juliol de 1714. Ho van denunciar a la Cort dient que si no cobraven no podien combatre. Al·legaven, fins i tot, que no tenien diners per enviar un emissari a Berwick per informar-lo de la situació, per l‘alt preu que demanava qualsevol correu per travessar mig Catalunya. Era més barata la comunicació amb Madrid.

La meva teoria és que si el poble català hagués sabut aquestes febleses de l'enemic, hauria tingut un cert avantatge per guanyar. Els enemics tenien tota una xarxa d'informació que els permetia saber tot el que passava a Catalunya, a través d'agents secrets, desertors i confidents. La superioritat de l'espionatge borbònic era aclaparadora respecte al dels catalans.
Si haguessin sabut que part de les tropes espanyoles que hi havia al Principat havien deixat de lluitar perquè no cobraven, no haurien mirat de provocar una insurrecció general al Principat, en comptes de donar prioritat a l'entrada de l'exèrcit català a Barcelona?


La repressió va ser molt més forta a comarques que a les ciutats?

Girona tenia una nombrosa guarnició de l‘exèrcit francès i frontera amb França, on podien arribar reforços en cas necessari. Lleida, Solsona, Cervera i Puigcerdà tenien uns gruixuts destacaments de tropes espanyoles que, encara que no podien sortir a partir de juny de 1714 per falta de diners, sí que eren capaços de resistir dins de les viles. En qualsevol cas vivien en un estat d‘alarma permanent. A tall d‘exemple, Lede, governador de Tarragona, manifesta a la Cort el seu neguit el 24 d‘agost de 1714: "Y se ha de considerar que los Vecinos de esta Plaza son 1500 y que éstos conservan aun sus armas, y siendo la intención de este Pueblo tan mala, me es preciso vivir con toda la precaución necesaria... y cuanto más se dilata la toma de Barcelona, tanto más se va aumentando la Canalla".



Gravat del setge de Barcelona 

Ara s'han complert 300 anys de l'entrada en vigor del decret de Nova Planta. Creu que s'hauria aplicat igualment si els catalans no haguessin resistit tant?


No s‘hagués pogut aplicar el decret de Nova Planta perquè Barcelona, i bona part del Principat, hauria desaparegut. Després d‘haver sortit corrents del setge que feia sobre Barcelona el 1706, el desig de venjança de Felip V contra el poble català serà l‘objectiu principal de la seva política. Ja el 1709 manava als seus ambaixadors a París no fer-los cap concessió perquè "son más repúblicos que el abusivo Parlamento a ingleses". A més a més de les raons personals, n‘hi havia d‘altres més importants. A Catalunya, en aquell temps, el rei no podia dictar lleis i constitucions lliurement, sinó que havia de pactar-les amb la representació del Principat reunit en Corts. Les constitucions catalanes eren un compendi de lleis pactades entre tots. També hi havia un tribunal conegut com a Tribunal de les Contrafaccions, format equitativament per representants catalans i representants del rei. El rei no podia revocar les resolucions del Tribunal i, per tant, garantia la independència de la llei.
S'encunyava moneda pròpia, i la Diputació (el que avui és la Generalitat), amb disset duanes, tenia el control dels productes que entraven i sortien de Catalunya, i així li proporcionava independència econòmica. La Diputació obtenia els diners suficients per mantenir la seva estructura administrativa i atendre les despeses financeres i militars del Principat.

Per tot això, el monarca espanyol manifestava a la resta dels reis europeus que deixar el poble català amb les seves constitucions representava un perill per a qualsevol poder absolut. Sobre la possibilitat que Barcelona desaparegués, podem recordar diverses manifestacions de persones influents sobre Felip V. El 23 de juny de 1714, Jean Orry, un ministre francès que gaudia de tota la confiança de Felip V, li recomanava: "Tenga S.Md. presente que hasta la destrucción de esta Insolente Capital de la rebelión no acabará el Rey las sublevaciones de Cataluña… ninguna capitulación se ha conceder, y sea el tomar a discreción, y en consecuencia se demolerán todos los baluartes de la Ciudad, como las murallas".

El bisbe de Sogorb plantejava canviar el nom de totes les ciutats catalanes i posar el del seus patrons, a més a més d‘aplicar a Catalunya "las Leyes de Castilla, en lo Civil, y criminal, mientras S.Magd. no las haga universales, como parece conveniente, y lleguemos â aquella máxima tan conveniente, como impugnada; de Un Rey, una Ley, y una moneda; a que se puede añadir, y una Lengua, por lo que se podría prohibir, el uso de otra, que la Castellana".
A l'inici de 1715, una altra autoritat va suggerir o bé enderrocar tota la ciutat, o bé segregar Catalunya d‘Espanya i vendre-la als musulmans perquè mai els catalans no serien fidels al seu rei.


Creu que va ser útil la resistència?

El poble català i els seus dirigents sempre van pensar que podien guanyar. Que al final no fos així no va ser a causa de la falta d'experiència militar –que, com hem vist, en moltes ocasions era superior a la dels adversaris, com en el cas dels artillers mallorquins–, ni a la falta d'armament, o de coratge, ni a la por de perdre la vida o les cases. Van perdre per esdeveniments que no podien controlar.

No podem saber què hauria passat, és cert. Però el que no es pot dir és que tots els catalans, de dins i de fora de Barcelona, eren una espècie de fanàtics exaltats, o uns suïcides. Fins a la darrera hora van estar convençuts que podien guanyar. Quan el coronel Antoni Vidal i les seves tropes, quatre dies abans de l'11 de setembre, ocupen Falset i el seu castell –que els borbònics consideraven inexpugnable–, pensaven que la derrota era inevitable? Pretenien rendir-se? No ho crec pas.
En tot cas, perdre la vida era un valor inferior a perdre les constitucions i les llibertats, com deia Casanova a l‘almirall francès Ducasse: "Senyor, fent nostres els interessos de Sa Majestat Imperial hem pres una decisió, bona o dolenta. Si és bona, el Cel ens protegirà i la posteritat ens lloarà i ens plorarà. Si és dolenta, tampoc n'hauríem sortit més ben parats si ens haguéssim sotmès. Ja és massa tard per fer-nos enrere, encara que acabem enterrats sota les ruïnes de les nostres cases".

Tanmateix, aquella defensa del poble català per conservar les seves constitucions, malgrat l‘intent de genocidi, físic i espiritual, ha fet possible que el desig del poble català per la llibertat de tots els seus habitants continuï vigent.
Si després de tres-cents anys encara no han aconseguit esborrar-lo és perquè sota les ruïnes de la nostra història es troba l'esperança d'assolir-ho, que més tard o més d'hora arribarà.

Subscriu-t'hi

Portada Sàpiens 196

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

Portada Sàpiens 196

Mandela guerriller

Els primers anys del jove que va canviar Sud-àfrica

1 any de SÀPIENS + l'Atles Català DE REGAL per 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Més informació Accepto